Des de la Xarxa Renda Bàsica en els darrers anys s’han realitzat un seguit d’estudis a partir dels quals es pot avaluar la viabilitat de la proposta de la Renda Bàsica (RB). Aquí i aquí es poden consultar els detalls més formals dels diferents models de finançament de la RB elaborats. Les principals característiques dels mateixos poden resumir-se en el següent:
1) Proposta d’una quantitat per a la RB que permeti garantir les condicions materials per a l’existència de les persones.
2) La RB substitueix qualsevol altra quantitat econòmica que es percebi per part de l’Estat, sempre que aquesta quantitat sigui inferior a la RB; però si és superior, la part que la supera es seguirà percebent en les mateixes condicions.
3) La RB no estarà gravada per l’IRPF.
4) El finançament de la RB s’aconsegueix fonamentalment mitjançant una reforma de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) en la que poden col·laborar també la introducció i/o reformes d’altres figures impositives.
5) Per a finançar la RB, no s’ha de detreure cap quantitat del que es recapta via IRPF, per a mantenir els pilars fonamentals de la inversió social que fa l’Estat com la sanitat i l’educació.
La primera qüestió a determinar és de quina quantitat dinerària estem parlant com a RB.
Aquí, sembla lògic basar-se en els indicadors objectius que determinen la situació de pobresa relativa. El més conegut és el llindar de la pobresa, que és aquella quantitat per sota de la qual una persona es considera pobre dins del seu entorn econòmic. La definició més formal, com sempre menys comprensible, diu que el llindar de la pobresa equival al 60% de la mediana de la renda disponible equivalent. El seu càlcul per al Regne d’Espanya, utilitzant l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) del darrer any 2019 publicat, ens dona una xifra de 9.009 euros anuals. Això vol dir que l’any 2019, una unitat de convivència (UdC) d’una única persona es considerava pobre si els seus ingressos nets eren inferiors als 9.009 euros anuals. Mentre que una UdC integrada per dues persones adultes i dues persones menors d’edats inferiors als 14 anys també ho era si els seus ingressos nets no arribaven als 18.918,9 euros anuals. En aquest segon exemple, s’ha multiplicat el llindar de la pobresa (9.009) per l’escala d’equivalència de l’OCDE (2,1) corresponent a la UdC que atorga 1 a la primera persona adulta; 0,5 a la segona persona adulta i 0,3 a cadascuna de les persones menors de 14 anys que la integren. L’escala d’equivalència serveix per a ponderar la grandària de la UdC i és una forma de repartir els seus costos fixos de manteniment entre els seus integrants, sota el supòsit de què aquells decreixen en funció del nombre de persones.
Així, doncs, el llindar de la pobresa que determini l’any en curs, considerant la composició de la UdC, és la quantitat de la RB a transferir, que quedarà distribuïda individualment entre cadascun dels integrants de la UdC.
Un altre element cabdal que intervé en el model de finançament de la RB és una reforma de l’IRPF. S’utilitza aquest impost perquè, per ampli consens en la literatura, és la figura recaptatòria amb la que l’Estat ha de garantir la redistribució de la renda. Doncs, bé, al Regne d’Espanya des de la seva posada en marxa, ara fa ja més de 40 anys, l’IRPF ha anat perdent, com a conseqüència d’algunes de les reformes introduïdes, part del seu paper d’impost progressiu i redistributiu. Pel que fa a la primera d’aquestes dues qüestions és patent l’efecte contrari en diverses reduccions i deduccions que en el moment present hi intervenen (per a l’exercici actual, s’ha aprovat una modificació important en una d’aquestes reduccions, la que afecta els plans de previsió que de ben segur tindrà un efecte corrector progressiu destacable en l’impost) i, encara més important, la discriminació de tipus marginals que graven les rendes del treball i les rendes especulatives, anomenades amb l’eufemisme de l’estalvi, molt més favorables a les darreres (per exemple, a Catalunya la diferència pot arribar als 25 punts percentuals). En el cas de la redistribució, utilitzant la informació que es desprèn de l’ECV, el seu efecte no va anar més enllà d’un 3,8 %. Aquest percentatge equival a la disminució de la desigualtat de la distribució de la renda que s’aconsegueix després d’haver pagat aquest IRPF; dit d’una altra manera, mesura el grau de transferència de rendes des dels més rics als més pobres que genera l’impost. Aquest valor tan baix, encara és més alarmant si el posem en el context internacional, ja que segons Eurostat, amb dades corresponents a 36 estats, el Regne d’Espanya es situa en la poc envejable posició 27 pel que fa a l’índex de Gini, indicador també d’ampli consens general per a mesurar el grau de desigualtat en la distribució de la renda i tenint present que per darrere seu, és a dir en una posició pitjor, es troben economies tan poc properes com Sèrbia, Montenegro, Romania, Letònia, Lituània, Bulgària, Turquia i Albània.
Per tant, la reforma de l’IRPF que pot fer viable el finançament de la RB ha de combinar la transferència que suposa la RB amb la correcció del grau de progressivitat i redistribució de l’IRPF.
Els estudis als que m’he referit a l’inici posen de manifest que aquesta combinació genera un efecte redistributiu molt més elevat del nou impost i una millora enorme en la desigualtat de la distribució de la renda un cop pagat aquest nou IRPF. Les xifres en aquest sentit són contundents, perquè en tots els supòsits efectuats l’índex de Gini disminueix de l’ordre de més de 12 punts percentuals, situant-se entre els valors més igualitaris de la Unió Europea. Així mateix, els efectes redistributius es veuen multiplicats per més de 3,5 vegades respecte de la situació actual.
Un altre aspecte rellevant té a veure amb qui resulta beneficiat i qui resulta perjudicat amb aquest esquema-model de RB. Recordant algunes de les qüestions que es plantejaven en el meu primer article, concebre la RB com universal i incondicional, no vol dir que tothom guany amb la seva implementació. Precisament, aquesta és la justificació perquè tothom la rebi; això és: els més rics també. Però, tal com assenyalen els estudis referits, els impostos que hauran de pagar de més permetran finançar la RB a moltes d’altres ciutadanes i ciutadans. I aquesta és una qüestió cabdal, per entendre que el cost de la RB no consisteix a multiplicar el nombre de perceptors per la quantitat transferida i dir que això és una monstruositat, que és un percentatge del PIB inabastable i que, en conseqüència, la RB no es pot finançar. No és així, perquè l’augment de l’efecte redistributiu que abans he assenyalat, genera una transferència des dels segments de població més rica als de població més pobra i això és el que garanteix la seva viabilitat financera. En aquest sentit, els resultats que es poden aportar de tots els supòsits efectuats revelen una transferència des dels percentils 80-90 i 90-100 de la distribució de la renda, cap als percentils per sota del 80, que pot oscil·lar segons els supòsits entre els 35.000-50.000 milions d’euros. Això suposa poder parlar d’un 80% d’Udc guanyadores i d’un 20% de perdedores. Aquestes últimes corresponen, lògicament, a les rendes dels més rics.
Amb tot el que s’ha apuntat fins ara és clar que implementar una RB no és una qüestió senzilla, àdhuc des del punt de vista financer. La idea de reduir impostos, tan present a l’ideari conservador, només cal veure la proposta respecte a la supressió de l’impost sobre el patrimoni feta darrerament per Foment del Treball, els repetits anuncis sobre la rebaixa de l’IRPF en diferents comunitats dirigides per aliances conservadores o la desaparició/oblit sobre la creació d’un impost sobre la riquesa present en les primeres formulacions del programa de la coalició PSOE-UP actualment en el govern, en són alguns exemples ben patents dels esculls que cal superar.
La meva opinió és que assolir una RB no és gens barat, però sí que és clarament assumible i sobretot és absolutament necessari. Plantegem-ho en forma contrària: quin és el cost de no tenir una RB? Algunes xifres sobre pobresa que es desprenen també de l’ECV, calculant la mitjana del darrer decenni 2010-2019 (el que permet una visió més estructural del problema) són aclaparadores: més d’un 21 % de persones en risc de pobresa; al voltant d’un 9 % de persones en risc de pobresa severa (el llindar de la pobresa severa es calcula rebaixant a 40 el percentatge aplicat sobre la renda equivalent); 5,6 % de persones en carència material severa (es consideren fins a 9 privacions, entre les que destaquen: 1) afrontar despeses imprevistes, 2) anar de vacances com a mínim una setmana a l’any, 3) permetre’s un menjar cada dos dies amb carn, pollastre o peix o l’equivalent per a persones vegetarianes, 4) mantenir l’habitatge a temperatura adequada; quan es donen 4 d’aquestes 9 privacions, la llar es considera en carència material severa) i 13,6 % de persones amb ocupació de baixa intensitat. I cap d’aquestes xifres, té present els efectes de la pandèmia que quedaran reflectits quan es recullin les dades corresponents de l’any 2020. Aquest sí que és un cost que sembla instal·lat estructuralment a la nostra societat i que èticament és inadmissible. Aquest és el cost de no disposar d’una RB i en el que podríem afegir altres derivades de la situació descrita més complexes de quantificar com: les malalties mentals, l’emigració de joves qualificats, els coneixements de molta gent infrautilitzats….
Catalunya Plural, 2024 
