“Durant més de segle i mig, les interpretacions que s’han fet de les restes arqueològiques han contribuït en gran mesura a invisibilitzar les dones prehistòriques, sobretot en reduir la seva importància en l’economia”. És una de les conclusions a les quals arriba la investigadora Marylène Patou-Mathis en el seu llibre L’homme préhistorique est aussi uneix femme – L’home prehistòric també és una dona – (Allary Éditions, 2020). Però, tal com afegeix l’autora, hi ha descobriments recents que han virat aquesta mirada androcèntrica.
Un dels últims l’ha publicat la revista científica Science Advances a principis del passat novembre: la troballa d’una noia d’entre 17 i 19 anys enterrada fa uns 9.000 anys al costat de les seves armes i la posterior revisió d’un centenar de soterraments ha portat a un grup d’arqueòlegs a afirmar que més d’un terç dels que caçaven eren dones. Si la notícia sorprèn és perquè “contradiu l’explicació tradicional i qüestiona l’anomenada teoria de l’home caçador”, diu Marta Cintes Penya, doctora en Història i membre del grup de recerca Atles de la Universitat de Sevilla. Per això és rellevant: “Perquè el públic general es doni compte de la quantitat d’idees preconcebudes que hi ha sobre les dones a les societat prehistòriques”, explica Margarita Sánchez Romero, arqueòloga experta en gènere i professora de Prehistòria a la Universitat de Granada.
Les implicacions que té aquest descobriment en termes de gènere són, per tant, fonamentals per enfocar el discurs històric d’una manera més àmplia i rigorosa del que es ve fent fins ara. “Afirmacions com la de que les dones no caçaven o no pintaven coves no es poden seguir mantenint”, assenyala Sánchez Romero. Sobretot, pel fet “que una activitat tan diversa com la caça -caça major, caça menor, ús d’arcs, llances, trampes, fondes, etc- amb un desenvolupament tan dilatat en el temps -milers d’anys- i realitzada pràcticament en tots els llocs del món pugui ser tractada d’una forma tan simple”.
Davant de les escasses evidències arqueològiques, ambdues expertes apel·len a l’etnografia per desmuntar moltes de les afirmacions que sovint es fan sobre els rols de dones i homes en les societats. “Per exemple, les dones dels grups Chipewyan al Canadà cacen i ho fan també en altres llocs del món en l’actualitat. Tampoc és nova l’aparició d’armament per a la caça, com puntes de fletxa o puntes de llances en els aixovars funeraris de les dones durant la Prehistòria”, argumenta Sánchez Romero. Però la veritat és que, tal com explica Marta Cintes, “l’organització social de les societats que van habitar durant el que coneixem com Paleolític Superior i Mesolític sovint s’explica a partir d’una divisió de tasques bastant rígida que distingeix dos grups: els homes caçadors i les dones recol·lectores; atorgant, a més, un major pes a la caça enfront de la recolecció”.
El perquè d’això últim resideix, com en tantes altres ocasions, en aquesta forma hegemònica d’explicar el món que atorga un major valor a allò que està tradicionalment vinculat al masculí enfront de les activitats dutes a terme per dones. Així, una altra de les qüestions que constata la nova troballa és el següent: “Ens crida més l’atenció el que contradiu els nostres estàndards actuals i les nostres pròpies associacions de gènere que allò que simplement suposa una continuïtat o una repetició del que ja sabíem”, apunta Cintas. I afegeix: “Res més publicar-se l’article de Science em van preguntar a classe sobre ell. No obstant això, ningú m’ha preguntat mai amb el mateix interès sobre si les dones eren les encarregades de la fabricació tèxtil o de les tasques de mòlta del gra”.
Però aquest relat no s’ha sostingut per casualitat: la idea que la caça va ser una ocupació eminentment masculina es va veure reforçada durant la segona meitat de segle XX amb publicacions com el llibre Man The Hunter, resultat d’un simposi organitzat pels antropòlegs Richard Lee i Irven Devori el 1966. el text aborda la caça com “fonamental per a l’ésser humà des del principi dels seus temps” i la seva pràctica com “el motor principal del que ens va convertir en éssers humans”, resumeix Sánchez Romero. Aquesta concepció s’ha allargat en el temps de manera que, com explica aquesta professora, “és impossible trobar una recreació en museus, revistes, llibres de divulgació o contes en què no siguin els homes els que estiguin caçant”.
Després de la nova evidència publicada a Science, “podria semblar que és l’aparició de dones caçadores el que ens situa, per fi, a les dones en el discurs històric”, assenyala Sánchez Romero. Però això és un error. “Les dones caçaven a les societats de la Prehistòria, o al menys en algunes, i participaven, a l’igual que nens i nenes, en partides de caça per a grans animals. Estic convençuda que manejaven trampes i hordes i que, com en el cas de la dona analitzada, utilitzarien llances, arcs i fletxes. Però la veritat és que les dones haurien d’estar en el discurs històric pel desenvolupament majoritari, encara que no exclusiu, d’un altre tipus de treballs que no s’han considerat importants perquè precisament estaven vinculats a elles”.
Tenir cura, alimentar, curar, socialitzar o mantenir els espais d’hàbitat són labors imprescindibles en qualsevol societat. En paraules de Sánchez Romero: “Són les úniques activitats estructurals”. De fet, segons recorda, “durant la pandèmia, el món s’ha aturat per, precisament, tenir cura, guarir i procurar el benestar”. “El que volem -afegeix- és posar aquestes tasques en primer pla de l’explicació històrica, independentment de qui les realitzés en el passat”.
I com relacionem passat i present en parlar de rols de gènere? Per Cintas, “tradicionalment, les societats prehistòriques han estat vistes com un reflex de nosaltres i nosaltres mateixes en el passat”. Però, és que han existit teories empíriques que corroboren que l’organització social en la Prehistòria respongui als mateixos esquemes que la nostra? Segons aquesta doctora en Història, el que ha existit és, més aviat, “un peix que es mossega la cua”: “Ja que en l’actualitat la caça s’associa amb els homes i la recol·lecció amb les dones, en el passat va haver de succeir el mateix, i perquè en el passat eren els homes els que caçaven i les dones les que recol·lectaven, en la nostra societat actual és així. L’article de Science ve a desfer aquest cercle i a qüestionar, amb dades arqueològiques -i això és l’important-, que el passat no va ser necessàriament així”.
Catalunya Plural, 2024 
