Una de les frases més conegudes de la cultura pop americana fa referència a l’ús del poder. “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”, va dir l’oncle Ben a Peter Parker, poc abans de ser assassinat. Aquest mandat moral guia les actuacions d’un jove Spiderman al llarg dels còmics i de les pel·lícules –des de Tobey Maguire fins a l’actual Tom Holland-. Aquest missatge, profundament polític, apareix a la Bíblia (Lluc 12:48) –A qui molt li donen, molt li demanaran– però també durant la Revolució francesa. El Pla de treball, de seguiment i correspondència proposat pel Comitè de Salut Pública l’any 1793 durant la Convenció Nacional francesa afirma que els representants “han de contemplar que una gran responsabilitat és l’inseparable resultat d’un gran poder”.
L’estudi, el límit i l’observació de l’exercici del poder preocupa als i les politòlogues i d’altres científics socials, especialment en temps de polarització com l’actual. Els anys 80 i 90 van produir sistemes polítics on grans forces hegemòniques dominaven el panorama polític sense necessitat de grans cessions, només amb petites aliances preelectorals o postelectorals. La dominació electoral de Felipe González a Espanya va ser tan asfixiant que va convertir el PSOE en un gran partit d’Estat, amb interessos compartits sovint amb el poder econòmic: des de la banca, passant per les constructores o les elèctriques. Aquella etapa de domini, com també va passar a Catalunya amb el pujolisme convergent, va traduir-se en corrupció i males pràctiques. Un gran poder va comportar un gran robatori per al ciutadà.
Per aquesta raó, defenso que els governs de coalició i la fragmentació del poder –amb un clar control parlamentari i ciutadà- contribueixen a un bon govern; transparent i centrat en l’interès general. I és per això que la coalició parlamentària que dóna suport al govern central, amb el concurs d’Unidas Podemos i el suport extern d’Esquerra Republicana i Bildu, és una oportunitat per a canviar dinàmiques a nivell d’Estat. Aquesta possibilitat, però, compta amb una clara resistència per part del Partit Socialista, que actua com a fre conservador quan es tracta d’obrir la llauna de les qüestions socials més importants, com ara el límit als preus de l’habitatge o la reforma laboral.
Les forces polítiques acostumades a ocupar les institucions tenen sovint actituds paternalistes i agressives contra els seus socis parlamentaris i al govern. Només així s’entén la degradació de rang que patirà la vicepresidència d’Unidas Podemos –passarà de segona a tercera-. La Ministra de Treball, Yolanda Díaz, mantindrà la seva cartera però pagarà el preu de la degradació vicepresidencial. L’actitud bully del PSOE contravé la lògica bàsica de qualsevol pacte de coalició; però això a Sánchez i a Iván Redondo no els importa massa: han volgut aprofitar la sortida del govern d’Iglesias per a guanyar espai polític.
Aquesta manera d’ostentar el poder també la reprodueix el Partit Popular a Galícia. En el seu cas no ha necessitat mai de pactes per a arribar a la Presidència de la Xunta, però transmet el mateix missatge a competidors de tota mena. Per una banda, Feijóo ha ajornat la possibilitat de reunir-se amb la cap de l’oposició (Ana Pontón, del BNG) per a avaluar conjuntament l’avenç de la crisi de la COVID. A més, a xarxes el PP gallec ha aprofitat la crisi de govern a Madrid i Múrcia per a recordar que a Galícia no necessiten a C’s o a VOX per a fer govern.
Catalunya, però, no és aliena a aquesta patrimonialització del poder. És tristament cèlebre la frase de Marta Ferrusola, un cop Pasqual Maragall va arribar a la Presidència de la Generalitat. Com si ens haguessin entrat a robar a casa. Així se sentia la mare superiora de la família Pujol. El que passa és que a l’espai postconvergent aquesta actitud, en major o menor mesura, s’ha anat reproduint en diferents etapes. La insistència per a configurar una llista conjunta amb Esquerra Republicana a gairebé totes les eleccions –davant la por a perdre l’hegemonia a l’espai independentista- és un símptoma d’aquest fenomen. En l’actualitat, Junts per Catalunya sembla no haver paït el resultat electoral si tenim en compte els entrebancs a la negociació d’un govern favorable a l’autodeterminació i l’amnistia. En canvi, la CUP i Esquerra Republicana sí que han fet els deures amb un preacord que inclou l’augment del pressupost de salut, la definició d’un nou model de seguretat pública, la supressió dels projectils de foam o l’impuls d’una nova agenda legislativa en matèria d’habitatge.
L’acció política i la presència a les institucions comporta una gran responsabilitat. Especialment amb aquelles i aquells que més pateixen. Que el PSOE bloquegi la possibilitat de limitar els preus del lloguer és una vergonya. Que Junts sigui incapaç de negociar de bona fe una coalició de govern després dels resultats del 14F és certament preocupant. Queda lluny la moralitat i l’estratègia a mitjà termini. Són temps de tàctica i de mirada curta, com bé saben Díaz Ayuso i Iglesias a Madrid.
Catalunya Plural, 2024 
