Quan un investiga mai ha de donar res per suposat, menys encara si l’assumpte es refereix a certes dades canòniques. L’avinguda Gaudí viu presonera del seu nom i el simbolisme d’unir el gran temple de l’arquitecte per excel·lència del Modernisme i l’Hospital de Sant Pau. Hi ha pocs estudis sobre la seva formació, edificis i sociologies de l’entorn, tan pocs com per errar contínuament la data, situant la seva obertura el 1927, quan succeí el dilluns 31 de maig de 1926 a dos quarts de dotze del matí.
Aquella jornada Miguel Primo de Rivera, a la cúspide del seu poder després de l’exitosa guerra del Marroc, acudí ben content a aquesta zona repleta de descampats per assistir a un homenatge, un de tants doncs l’avinguda li pertanyia per bateig, lletres d’or a les seves plaques i la sensació de sentir-se sempre ovacionat. No obstant, a nosaltres ens interessa la lletra petita de l’esdeveniment, i a la mateixa donem amb una sèrie de personalitats de la topografia situada, més o menys, entre el Baix Guinardó, el Guinardó i les parcel·les properes a la carretera d’Horta. El llistat és significatiu perquè permet comprendre les influències d’aquell instant tan precís per a la urbanització del veïnat.
Els militars eren fonamentals a la Dictadura, i així fou com acudí a l’acte Mariano García Cambra, principal artífex de les cooperatives de cases barates per a la soldadesca. Les seves, salvades encara de miracle, poden veure entre el seu homònim passatge i el carrer de la Torre Vélez. Aquell migdia devien lluir gairebé immaculades les de la illa de cases compresa entre Cartagena, pare Claret, travessera de Gràcia, on encara subsisteix la del número 378, beneïdes el 1922 pel mateix Alfons XIII, qui també tallà la cinta del quarter de cavalleria del carrer Lepant.
A més a més de tot l’estament marcial concorregué una nodrida representació civil i no deixa ser de ser curós el fet de destacar als definits com a propulsors de la urbanització d’aquest sector comtal: El doctor Bofill i Fors, Pau Hernàndez i Faustino León.
Aquesta trilogia ens condueix a diverses latituds. La primera és, novament, una ruptura a la confiança de qui indaga. Segons el nomenclàtor de l’Ajuntament Pau Hernàndez havia mort a Roma l’any 1921. Desconec la relació d’aquest senyor amb el lleonès Faustino León Arroyo, natural de Cintruénigo i membre de la junta directiva del solar basc-navarrès.
La segona em suscità una pregunta molt específica. Bofill i Fors era familiar dels propietaris de les hectàrees del passatge Bofill? No pot descartar-se, si bé aquí l’hemeroteca, tan amiga de les caramboles, ens transporta a una necrològica per a recordar el segon aniversari del decés d’Antoni Canadell i Prats, de qui esdevingué hereu per estar casat amb la gran omesa d’aquesta història: Dionisia Canadell, autèntica gestora de les cessions al municipi, mentre el seu espòs, mort el 24 de desembre de 1935, manegava les seves participacions en empreses farmacèutiques, la del Doctor Andreu, cotoneres, Joan Batlló, i altres vinculades a l’automobilisme.
Totes aquestes persones de pes en aquestes barriades devien conviure i discutir ben sovint des dels seus interessos econòmics en comú. El passatge de Canadell es troba només una quadrícula a la dreta per sobre de la de Faustino León, de qui m’agradaria disposar de més dades perquè el seu petit univers és un dels més especials de Barcelona.
Els passatges de Faustino León i Pau Hernàndez es troben a l’interior de l’illa de Rosselló, Cartagena, Castillejos i Provença. Quan hi accedeixes és fàcil intuir el perquè de la seva estructura, configurada a partir d’un bloc, delineant d’aquests carrerons amb cases arquetípiques de mitjans dels anys vint, per lògica concedides a immigrants amb escassos recursos, quelcom deduït tant pel context històric, el boom migratori, el geogràfic, als alentorns encara no s’havia perfilat la imminent i frustrada classe mitjana republicana, i un vel de pietat per concedir al Jesuita Hernàndez més volada, com si així sintetitzés per a la posteritat un generós esforç amb els més urgits d’habitatge a una urbs on es lluitava contra el barraquisme malgrat l’expansió del fenomen.
Els passatges de Faustino León i Pau Hernàndez, o més aviat la seva superfície, tenen una altra particularitat. La seva morfologia, fins i tot la baluerna amb cert aspecte d’elefant entrant a sac, no emergia d’un capritx de disseny. Al seu sector més baix gairebé reproduïa el recorregut de la carretera d’Horta, mentre la seva frontera lateral era fruit del pas del torrent de Milans, fantàstic a la seva virulència per a desafiar la senda del carrer Cartagena i anar a morir just a la cruïlla de Provença amb Castillejos, on s’ajuntava amb el torrent de Faura i el camí de les bugaderes envers aquests camps plens de masies, només units a Barcelona el 1904 entre decrets i la reformulació imperialista del tramvia, element perfecte per a enllaçar Barcelona amb la distant Horta.
Aquest indret, la gran col·lisió, era una muralla per a impedir la consecució de l’Eixample al seu anhel d’eliminar el vell Sant Martí. Provença no podia anar més enllà mentre no s’arreglés el desgavell, i potser alguns dels pilotes de Primo de Rivera degueren fer broma sobre aquestes interrupcions. Rosselló topava amb la carretera d’Horta, Còrsega a la intersecció dels ramals del torrent de Bogatell, i abans, cap al passeig sant Joan, el carrer de la Coronela i el torrent de Mariner és aturant-lo en sec. Com podia fer-se quelcom amb tants obstacles?
El 1924 els Carsi racionalitzaren el seu a través d’un pou de fabricació pròpia al seu passatge. El control del torrent de Faura degué ser el prolegomen per a dominar el paisatge, quelcom efectuat temps enrere per la senyora Vilaret a la seva travessia, una de les més apassionants del mal anomenat Eixample en cobrir de Provença a València estalviant-se el seu ofegament per Milans, màrtir d’aquest xoc de trens fins a esvair-se, no sense reivindicar la seva petjada al regne dels confins invisibles de les Barcelones.
Catalunya Plural, 2024 
