El teu nom pot indicar la teva religió, la teva ètnia i la teva classe social. El simple fet de refusar el teu nom de naixement i escollir-ne un de nou demostra quan fortament els nostres noms transmeten diversos senyals, que poder volem que representin la nostra identitat, o no. Els noms porten en si un significat i sovint demostren la nostra pertinença a un grup social. També es posen i passen de moda. Als anys 90, en un Regne Unit influenciat per la MTV de l’època, al top deu de noms hi trobàvem “Ashley” i “Brittany” per les noies, i “Josh” i “Brandon” pels nois. L’any 2020 la primera posició pels dos sexes és “Olivia” i “Oliver”, un senyal que la teleporqueria ha estat reemplaçada per la pàtina de falsa classe dels murs d’Instagram.
És sabut que al Regne Unit hi ha un sistema de classes robust; ens caracteritzem per uns estrictes codis socials i una mala dentadura. No tots vivim a Downtown Abbey, però alguns hi han romàs sense molèsties durant gairebé 1000 anys, probablement la “millor” aristocràcia que el món hagi vist. No prometem un Somni Americà, pots venir aquí, però seràs classificat dins d’un estrat social i rarament pujaràs. Si acumules riqueses, bé per tu, però el vell sistema s’encarregarà de mantenir les portes tancades per tu, i et mantindrà invisible pels altres. Pot ser que tinguis diners, però la manera en què fas servir el llenguatge i el nom que els teus pares van escollir per tu faran palesa la teva classe, i hi pots fer en poc per controlar-ho. Els codis lingüístics, establerts per les classes superiors, s’utilitzen per marcar-nos i incloure’ns o excloure’ns del seu club. Hi ha un llibre genial de la Kate Fox titulat “Watching the English” que elabora en detall les misèries i missatges ocults del llenguatge oral britànic. Som més propers als Japonesos que els nostres cosins Americans quan es tracta de tenir una comunicació directa. L’autora també descriu com diferents paraules i maneres de parlar s’inscriuen dins un sistema de classes que és en realitat bastant rígid. Després de llegir el llibre vaig decidir posar-ho a prova, ja que veia que els meus companys universitaris es dividien entre aquell que et convidaven a un “supper” i els que ho feien a un “dinner”. Els primers havien anat a escoles privades i els últims a la pública. No sabem que quan aquests codis socials surten de les nostres boques quedem marcats per aquells que controlen el reglament.
Dit això, els noms i codis lingüístics orals al Regne Unit són utilitzats com a barra de mesura de la classe alta per incloure, excloure o ridiculitzar, segons els convingui. Vull remarcar el fet que l’aristocràcia i les classes altes que van als clubs de camp, són propietaris del sòl (30%), i els pares dels quals tenen un fons d’inversió d’alt risc, són qui prenen les decisions. Així i tot, estan tan allunyats de nosaltres i entrem en contacte amb ells tan poc sovint, que el seu judici dels nostres noms no forma necessàriament part de la nostra vida quotidiana. És clar que la gent dóna un significat al teu nom et diguis Jack, Jeronimo o Jai, però la gent del carrer al Regne Unit no fa les mateixes distincions entre ells, més enllà de l’ètnia i la religió, i jutjant des del nostre propi (definit per la classe social) gust. Generalment, no té per què afectar a la nostra pertinença a la comunitat amb qui vivim porta en porta, ni, encara més important, amb la que ens identifiquem. Què és un londinenc, per exemple? Tothom que viu allà diu “sóc londinenc”.
Quan vaig venir a viure aquí, com he explicat en anteriors columnes, desgraciadament desconeixia la política catalana. Així mateix, vaig arribar en un moment d’escalada, a principis del 2016, i a mesura que passaven els mesos, les complexes qüestions al voltant de la identitat, la pertinença i la divisió van començar a fer-se evidents als meus ulls, banderes a banda. Al més pur estil estranger, tots els noms sonaven ‘espanyols’ per mi i no sabia que existia Juan i Joan i que això marcava una diferència.
En aquell moment la meva classe preferida era la d’un grup de treballadors sanitaris que m’ajudaven a navegar les peculiaritats d’aquest nou territori. Alguns eren independentistes fins a la medul·la, mentre altres eren menys propensos a parlar de política, però tots procedien del que, més tard vaig entendre, eren els bastions de la identitat catalana. Hi havia les mares i pares progres de Gràcia, els entusiastes de l’escalada d’Olot, i els independentistes amb classe de Vic o Girona.
Acostumàvem a parlar de la meva vida romàntica, que en aquell moment consistia principalment d’italians i sud-americans. No li donava cap mena d’importància, ja que no em fixava en qui no estava tenint cites fins que m’ho van fer notar. Recordo com, durant una conversa amb alguns dels meus amics més propers d’aquí, es va fer broma del fet que no havia tingut una cita “amb cap català encara”, amb un aire de tenir un coneixement privilegiat sobre el perquè sense que jo ho pogués confirmar. Era veritat, de sobte vaig notar aquest buit i em vaig sentir una mica estranya; havia estat exclosa pels catalans en el terreny de les cites i no me n’havia adonat?
Durant aquest primer any aquí tampoc havia entès encara que, si respons a preguntes sobre la teva procedència dient “d’aquí”, no necessàriament se’t considera d’aquí al cap i a la fi. Vaig estar parlant amb un noi que es deia Guillermo que deia que era de Barcelona i es definia a si mateix com a català. Quan vaig anar a classe aquella setmana i vaig dir que estarien orgullosos del fet que havia tingut la meva primera cita amb algú d’aquí, estaven impressionats amb raó, i jo hauria d’avergonyir-me amb raó per cedir a rebre elogis dins aquest sistema de valors. Em van preguntar el seu nom i amb seguretat vaig respondre “Guillermo”, amb el que va esclatar una riallada, uns parlant sobre els altres en diferents versions de “Lily, Guillermo no és català”. Em va desconcertar, si algú s’identifica a si mateix com d’aquí, per mi això implica que és de Catalunya. Van procedir a elaborar una llista de noms catalans bonics que podia buscar: un Pol, un Pau, un Adrià, un Joan, un bon Jorrrrrrdi Lily. La llista continuava i m’horroritzava veure un llista de noms concrets segons els quals, si no els tens, seràs vist pels guardians de la identitat com una persona que en el fons no és d’aquí, encara que hagis nascut aquí.
Per molt horrible que sigui aquest sentiment, en general ho vaig entendre. Podia veure la tensió, podia sentir el dany que les relacions amb el govern del PP de Mariano Rajoy a Madrid estaven causant en aquell moment. Vaig arribar a la conclusió que poder alguna gent feia servir noms espanyols per projectar les seves sospites sobre l’estat espanyol i podia semblar que aquella persona no fos suficientment lleial a Catalunya. No és correcte ni està bé, però podia veure-hi la lògica defectuosa.
El juliol de 2017 vaig tenir la meva primera aventura amb un local, només van caldre 18 mesos en un entorn tancat on jo era l’única opció! Tenia un nom català, *Arnau, i per si necessitava alguna prova més, era un aficionat incondicional del Barça i un independentista que va intentar a consciència apropar-me al seu bàndol. Inclús tocava a una banda de rock català, es pot ser més català! Aquell setembre en tornar a les classes vaig dir als alumnes que havia estat revisant la seva llista de noms i havia atrapat un independentista anomenat Arnau. Aplaudiments a dojo fins que la doctora de Vic, que sempre tenia bon ull pels detalls, em va preguntar pel seu cognom. “Gómez” vaig respondre, no adonant-me que acabava de delatar-lo com a andalús de segona generació. “… i on viu la seva família?” va continuar, mantenint una calma de Sherlock Holmes, “Cornellà” vagi dir notant el perill de trepitjar una nova mina amagada. La classe va explotar: “UN GÓMEZ DE CORNELLA NO ÉS CATALÀ, LILY!!!”
Com he dit, els noms tenen un pes, ens afecten de maneres que no sempre podem veure, ens permeten ser inclosos i exclosos, jutjats o acceptats. A Barcelona sembla que s’ha convertit en quelcom extremadament present a la vida de la gent comú i les seves comunitats. Aquí la gent, que no els senyorets aristòcrates, poden descartar la identitat d’altres persones i reclamar-ne la inclusió com si fos el més natural del món. Has de demostrar una identitat de l’hòstia per aquí, m’alleuja no haver d’identificar-me com a catalana, no aguantaria la pressió.
Catalunya Plural, 2024 
