Després de viure subllogat en una habitació en un pis d’una família també d’origen estranger, Mouhamet, cansat de la seva situació, va decidir mudar-se. L’any 2018 va trobar un pis al Poblenou ben situat, a 10 minuts del seu treball, i va decidir moure fitxa per quedar-se’l. Va parlar amb el propietari i li van comentar que volien algú responsable, que pogués estar al pis i cuidar-lo. Mouhamet estava molt interessat a poder tenir una casa i poder fer vida normal i va lliurar el seu contracte de treball i les últimes tres nòmines.
En aquell temps Mouhamet treballava de cambrer i tenia un sou de poc més de 600 euros. Li van dir que això no era suficient i que busqués un aval. Un amic seu el va donar i va poder entrar al pis llogant les habitacions restants. “Vam estar tres anys pagant, però quan va arribar la Covid jo em vaig quedar sense feina i els nois que estaven de lloguer no volien pagar perquè l’estat havia dit que amb la Covid es podia no pagar la renda”, explica. Finalment els nois el van avisar que deixaven la casa i ells els hi va haver de tornar la fiança i quedar-se sense fons. Al principi el seu optimisme el va fer creure que trobaria més gent i alguna feina, però no va ser així.
Fins a aquest moment havien estat pagant mensualment 1400 euros, però veient la impossibilitat d’assumir aquesta xifra, va ser llavors quan li va demanar al propietari una rebaixa del lloguer. A la qual aquest es va negar: “em va dir que no perquè els diners que li pagava jo, servien per a la clínica de la seva mare i no m’ho podien baixar. Que busqués ajudes de l’estat”. Sense poder optar a ajuts, amb l’atur esgotat a l’agost, Mouhamet va acabar demanant préstecs a Cofidis i al Banc Sabadell. “Ara m’estan trucant cada dia i demanant-me uns diners que no puc tornar”, lamenta.
Uns mesos després li van enviar un burofax demanant-li que abandonés el pis i li van arribar a dir que si no podia pagar-ho tot que acceptés a la mare del propietari a casa. Aquí Mouhamet va al·lucinar: “Jo no he signat cap contracte on digui que si no puc pagar, enmig d’una pandèmia de Covid-19, la mare del propietari que està en una clínica hagi de venir a casa meva”.
En negar-se, ja ha rebut tres cartes de desnonament. Amb les dues primeres no era a casa, però la tercera la hi van lliurar un dia trucant a la seva porta a les 10 de la nit. “Un senyor del jutjat em va dir: et demanden, has de deixar el pis”, explica. Va contractar a un advocat i al gener van anar a judici on no es va presentar el propietari. Com relata, la primera persona que va parlar va ser la noia de l’oficina del contracte i, davant dels papers, la jutgessa va mostrar més preocupació pel preu de pis que per res més. Abans d’anar a judici, Mouhamet havia passat per l’oficina de la taxació on li van dir que aquest pis, posteriorment a les reformes que ell havia fet, estava valorat en 875 euros. Mouhamet cada mes pagava 1.400 euros més les despeses. Pel que li estaven estafant més de 500 euros mensuals.
En aquest sentit, com afirmava un estudi de l’Ajuntament de Barcelona, en el marc de l’Observatori de les Discriminacions de Barcelona, demostra que el racisme immobiliari existeix, que és una pràctica sistèmica. L’estudi va enviar mil sol·licituds a 500 anuncis de portals immobiliaris, una meitat signades per noms d’origen autòcton i l’altra meitat, amb noms d’origen àrab. Les conclusions mostren que per cada 10 sol·licituds enviades, les sol·licituds d’autòctons reben 6 respostes, i les sol·licituds d’àrabs 4. A part de rebre menys respostes, també les reben referents a pisos més cars. El preu mitjà dels anuncis que responen sol·licituds de noms d’origen àrab és de 1.384,27 euros, 108,28 euros més cars que els anuncis que responen sol·licituds de noms autòctons, de 1.275,99 euros.
Així, en el cas de Mouhamet, el seu propietari li ha estat cobrant 500 euros de més segons el mercat i segons la taxació del pis. Un pis que, com li agrada relacionar, és dels més antics de Poblenou: “de 1960, el mateix any que el meu país Senegal va tenir la seva independència”. Ara no sap què fer. Explica que el pis estava ple de brutícies i danys que es poden apreciar en les fotos del contracte, que ell les ha arreglat i fins i tot va canviar la rentadora que no funcionava o va trucar a un operari perquè assegurés tot el cablejat d’internet que s’acumulava perillosament. “Totes les reformes les vaig fer jo i no tenen res en compte. M’han enganyat i ara sóc jo el que està en la llista de morosos i puc acabar al carrer amb l’estat d’alarma… “, denuncia. I afegeix que porta des de 2007 a Espanya i que mai en tota la seva vida l’havien denunciat per res. Viure ara aquesta situació d’incertesa el té en un limbe en què ni dorm, ni menja, ni sap com aconseguir ingressos. “No puc acceptar-ho perquè m’han enganyat. És un pur estat de racisme”, denuncia. I aporta sobre els propietaris que “ells estan en el seu país i la llei està de la seva part mentre que nosaltres som els immigrants que venim aquí a robar-los diuen”. I tanca: “després parlen de la declaració dels drets humans, però això és paper que no s’aplica… Després ens destrossen vius”.
El 30% de les denúncies al SAID són pel gaudi o l’accés a l’habitatge
El racisme institucional en l’accés i gaudi de l’habitatge és un dels blocs principals de l’informe “INVisibles. L’estat del racisme a Catalunya”. Un informe que es realitza des de SOS Racisme Catalunya i ja va per la dotzena edició. L’objectiu del document és contribuir a la visibilització del racisme a través de la denúncia pública d’agressions i situacions de racisme, la sensibilització de la societat perquè se sumin en la lluita antiracista i la planificació de polítiques públiques eficaces que garanteixin la no-discriminació racial. L’informe es fa a partir dels casos i les dades recollides pel Servei d’Atenció i Denúncia (SaiD): es fa una anàlisi rigorosa de la situació i es plantegen algunes reflexions. No pretén ser un recull de totes les situacions de racisme que succeeixen a Catalunya, ja que, com apunten, “malauradament n’hi ha moltes més”. Però la intenció és “poder compartir aquestes reflexions i que les dades serveixin com a eina de denúncia i incidència als col·lectius, les entitats i les persones que lluiten diàriament contra el racisme”.
En el bloc sobre l’habitatge de l’informe, SOS Racisme explica que arran de l’incendi a la nau industrial al Gorg, Badalona, el desembre del 2020, que va acabar amb la vida de més d’una desena de persones i va deixar a moltes més completament desemparades, ja van manifestar que el que havia succeït aquella nit no era un fet aïllat, sinó la conseqüència del sistema racista i capitalista que, amb les seves polítiques estatals i europees migratòries i la Llei d’Estrangeria, aboquen a moltes persones a viure d’una manera precària i en la irregularitat administrativa, negant-los el dret bàsic a l’habitatge digne. Apunten així que la discriminació racista en aquest àmbit és estructural i està molt normalitzada.
Segons l’Agència d’Habitatge de Catalunya, les entitats bancàries i els fons d’inversió són propietaris de 30.000 habitatges buits, mentre els desnonaments s’executen diàriament. L’informe denúncia que la negació sistemàtica per part de l’Estat espanyol a regularitzar les persones en situació administrativa irregular, fins i tot en un context de pandèmia mundial, per tal de garantir-ne els drets, la manca d’efectivitat per part de les administracions i el col·lapse de la mesa d’emergència són també factors claus a l’hora d’analitzar aquesta situació. Així, els casos de racisme en l’àmbit de l’habitatge «no són conflictes puntuals, sinó que existeix una omissió sistemàtica del deure per part de les administracions i unes pràctiques discriminatòries normalitzades de moltes agències immobiliàries, propietaris i veïns que obstaculitzen l’accés i el gaudi d’aquest dret bàsic».
Les xifres de discriminació en l’accés als drets socials recollits pel nostre Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) el 2020 mostren que un 30% dels casos són vulneracions del dret d’accés a l’habitatge. I no es limita únicament a l’accés, sinó que també es dóna en el gaudi de l’habitatge. Les dades recollides constaten que el 54% de les discriminacions i les agressions entre particulars, s’emmarquen dins de les comunitats veïnals i, per tercer any consecutiu, és l’àmbit on s’han rebut més denúncies. Pel que fa al gaudi de l’habitatge, diuen que la desprotecció encara és major, perquè la discriminació es dóna en espais privats i íntims, on l’administració no pot intervenir. «Els serveis municipals, les comunitats de veïns o la mediació (en el millor dels casos) són qui hi tenen competències, però en aquests àmbits la perspectiva antiracista està poc o gens incorporada», afirmen des de SOS Racisme. Per tant, les persones racialitzades no blanques i les migrants tenen greus dificultats per escapar de contextos d’assetjament veïnal o de vulneracions de drets. A més, la mateixa dificultat d’accés a l’habitatge fa que, sovint, moltes agressions no es denunciïn per por a perdre una llar que els ha estat tan difícil d’aconseguir.
Racisme en temps de pandèmia
L’informe també inclou un bloc on es parla del «racisme en temps de pandèmia», on denuncien que «la crisi sanitària ha exposat de la manera més crua possible que la societat i les nostres institucions pateixen un racisme profund, històric i estructural». I és que com recorden, amb l’aparició dels primers contagis de coronavirus a Europa, es va racialitzar el virus, inicialment, i es va culpabilitzar les persones gitanes i als treballadors del camp després. «La paranoia generalitzada, el constant augment de casos, la declaració de l’estat d’alarma, els rebrots posteriors i les subsegüents mesures de control sanitari han provocat que el racisme d’Estat i la securitització es justifiquin a si mateixes», apunten. I és que com expliquen, un altre problema és que el tancament de fronteres està negant drets tan bàsics com el dret d’asil i de llibertat de moviment, posant en perill la vida de milers de persones que fugen de contextos de violència i misèria. Mentrestant, assenyalen que amb la finalitat d’assegurar la continuïtat de l’activitat i el benefici econòmic, l’explotació del Sud Global i la circulació de recursos segueix ben activa. Una altra vulneració nascuda de la pandèmia és que per a les persones migrants i en situació administrativa irregular, en procés de regularització o de renovació, la paralització i la demora dels tràmits d’estrangeria posa en perill els projectes vitals i l’esforç de famílies senceres. Fent així que s’enfrontin a la possibilitat de caure en situació d’irregularitat sobrevinguda, a l’amenaça de l’expulsió del país i a una major dificultat d’accés a un treball o a un habitatge digne.
També destaquen l’augment dels abusos policials i de les parades per perfil racial durant l’estat d’alarma i la militarització de l’espai públic. Les actuacions policials desproporcionades, per tal de fer complir les mesures de seguretat sanitàries decretades, han estat l’ordre del dia: “el control de la mobilitat afecta de manera desigual a les persones i, com ja venia passant, són les persones racialitzades no blanques les que reben un major assetjament, ara més legitimat i normalitzat a causa de l’alarmisme i la confusió generalitzada». Les conseqüències que es poden derivar d’una parada poden ser greus, com l’entrada a un CIE i l’expulsió del país.
30 anys d’impunitat policial
L’informe recorda que el cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent i Peña, va admetre que existeix un «biaix ètnic» en el camp de les identificacions policials, que «s’ha de treballar per corregir-lo”, a força de formació i conscienciació, i que «és una qüestió que és transversal a totes les policies i que té molt a veure amb els processos migratoris i amb la construcció del que han estat unes societats diverses”. Per SOS Racisme, «entendre i normalitzar el racisme policial i la seva violència com a tendència natural, conseqüència de processos migratoris i societats ‘diverses’, és reduir el racisme a una qüestió moral”.
Així, arran de les denúncies recollides des del 1999, l’any en què es van començar a sistematitzar les dades des del Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD), SOS Racisme pot afirmar que les dades proven que la impunitat policial és conseqüència de la naturalesa estructural del racisme a Catalunya. De 571 casos de racisme policial d’un total de 2.514 casos assumits només s’han condemnat 4 policies i en cap cas s’ha aplicat l’agreujant de racisme ni s’ha contemplat com a delicte d’odi.
A banda, volen destacar que hi ha factors estructurals que en dificulten la denúncia. En ressalten tres: primer, la situació d’indefensió en la qual el racisme institucional situa prèviament a les persones que sofreixen el racisme policial, com ara venedors ambulants, treballadores sexuals o joves migrants. Sovint les persones que denuncien el racisme policial es troben amb una contradenúncia dels agents implicats, el que els suposa no solament conseqüències penals, sinó també d’estrangeria. Després, el funcionament del racisme al sistema judicial, en què es concedeix la presumpció de veracitat a la versió policial, quan no hauria de ser així en la via penal. I per últim, apunten que la manca de reconeixement institucional de les pràctiques racistes dins dels cossos policials impossibilita cap transformació real, generant desconfiança en qui pateix els abusos i invisibilitzant encara més el racisme.
La Covid centra els casos en dos àmbits i fa baixar les denúncies
La segona part de l’informe “INVisibles. L’estat del racisme a Catalunya” exposa les demandes totals que ha rebut el SAID durant el 2020: un total de 590 persones que sumen al total de 10.949 persones ateses al SAID des del 1992.
D’aquests 590 casos tot i la Covid, 182 situacions han estat identificades com a constitutives de racisme i 99 d’elles han estat denunciades i, per tant, assumides com a casos nous el 2020. A les xifres s’han d’afegir els 172 casos que corresponen a anys anteriors i que encara estan oberts i pendents de resolució.
Apunten que la situació de l’estat d’alarma i el confinament han marcat els àmbits on s’ha donat el racisme i el nivell d’infradenúncia. En aquest sentit remarquen que les demandes durant l’estat d’alarma es van focalitzar en dos àmbits concrets: les actuacions per part dels cossos de seguretat pública i les situacions donades entre veïns, ja que el confinament domiciliari reduïa les situacions en altres espais. Aquest mateix motiu ha conduït a què augmenti la infradenúncia: el percentatge de situacions no denunciades han passat del 32% al 46%. “Malauradament, això significa que no hem avançat en l’aplicació del dret a denunciar aquestes situacions ni en la visibilitat d’aquestes vulneracions”, lamenten.
L’informe també explica la tipologia de casos de racisme assumits el 2020, les vies d’intervenció que s’han seguit i el perfil de les persones ateses. En aquest sentit, un 47% de persones estan regularitzades, mentre que el 36% tenen nacionalitat espanyola. Només un 5% es troben en situació irregular. Aquesta situació porta a SOS Racisme a la conclusió que l’estabilitat administrativa facilita la denúncia d’aquestes situacions, i que no estan identificant un gran nombre de situacions en els col·lectius i grups que són més propenses a patir-les.
Finalment el document incorpora el testimoni de tres casos gestionats sobre racisme i violència policial, sobre el gaudi de l’habitatge i sobre l’accés a l’habitatge.
Catalunya Plural, 2024 
