M’agrada començar cada article de les Barcelones amb una petita reflexió sobre l’art de passejar. Aquesta vegada gairebé sobren les paraules, perquè la resta de la sèrie explica quelcom fonamental: el punt clau condueix als altres, i si així és hem d’atribuir tota la culpa a una passió progressiva amb la virtut d’interioritzar els espais a la ment. Tots els descrits en aquestes pàgines em pertanyen per haver-los lliurat al lector, des de la joia d’indagar per a dipositar un llegat col·lectiu des de la individualitat.
Totes aquestes setmanes orbitem pels voltants del passatge Canadell, a la illa de cases compresa entre Còrsega, amb el seu rar sector de tallers, Padilla, Castillejos i Rosselló. Aquesta travessia forma part del meu itinerari sentimental. Quan caminava per la zona tot descobrint-la la seva línia recta m’atreia moltíssim. El motiu eren les dates d’algunes viletes: 1936, l’any on es truncaren tants somnis, entre ells, dins del nostre afer, la possibilitat d’una ciutat horitzontal als seus habitatges, de cel obert sense massificacions.
El primer de gener d’aquell any Dionisia Canadell, vídua de Rafael Bofill, sol·licita permís per a construir un bloc de sis pisos al 36 de la flamant avinguda Gaudí, aleshores Primo de Rivera. Aquest immoble es conclogué a la postguerra i llueix una de les plaques republicanes de la Ley Salmón. En cert sentit era la conseqüència d’un llarg camí de cessió de terrenys a l’Ajuntament al llarg de tot el perímetre, des de l’illa corresponent al passatge de la Igualtat fins a altres parcel·les, amb tota probabilitat pertanyents a una fàbrica del clan, al carrer Lepant. Totes aquestes donacions, interessades, serviren per a obrir trams de Còrsega, Castillejos i deixar volar Padilla, l’aneguet lleig menyspreat per gairebé tota la ciutadania, ja que com és ben sabut tots aquests llocs no s’han estudiat entre la peresa congènita d’acceptar conclusions falses, omnipresents quan em capbusso a l’arxiu i m’alegro de desmentir tants popes farsants, i el desinterès municipal per a qualsevol dignificació del passat.
Dionísia sempre depengué dels homes per a dur a bon terme les seves gestions, bé mitjançant el seu marit, bé a través d’un tal Timoteo Martínez. No obstant, malgrat tanta delegació de responsabilitats, fou ella qui dirigí les operacions, i com a consol d’una esplendor impossible de recuperar el passatge és la seva herència muda.
El Canadell impressiona per la seva perspectiva, causada per la combinació entre estretor, rectitud i baixos vols del totxo. Les finques de 1936 s’harmonitzen amb altres encara de ressaca noucentista, pioneres de l’indret i envoltades d’altres construccions donada la condició urbana del passatge, sempre en progrés, obertura per a enllaçar dos extrems a omplir amb el pas del temps, quelcom aquí visible pels estils arquitectònics i la ciència cartogràfica, mostrant-nos aquesta allò incomplet del trencaclosques fins ben entrada la dècada dels seixanta.
Els Canadell foren intel·ligents als seus negocis. N’hi ha prou amb remoure un xic l’existència del darrer patriarca, Antonio, per a trobar-lo a la presidència de la Sociedad La Catalana de Aguas o en ple auge edilici per aprofitar el forat deixat pel convent de les Caputxines, entre Peu de la Creu i Riera Alta. A la Barceloneta erigí una dàrsena i no descuidà esprémer el prodigi de la Gran Via, un de tants projectes mal explicats de l’Eixample en ser un eix inconclús fins més enllà de l’Exposició Internacional de 1929, quan la seva trama propera a Montjuic abandonà la proliferació de descampats.
D’altra banda, Canadell és víctima d’una orientació normal alterada pel caprici de l’avinguda Gaudí, prescindible a nivell de lògica urbanística, si bé, com veiérem a anteriors entregues, es cavil·là des d’una data tan llunyana per a nosaltres com 1907. La situació del nostre protagonista al mapa li dóna cert valor de frontera per la seva peculiaritat i el fet d’integrar-se a una dinàmica ben diferent de tot allò més proper, a vegades dues quadrícules són un món, amb l’Hospital de Sant Pau, epicentre d’una successió de complexos sanitaris inaugurats durant els anys vint, com l’Alianza o la Creu Roja de Dos de Maig. A ells s’unia la qüestió militar entre el quarter de cavalleria de Lepant i les casetes cooperativistes.
Romanen petjades permanents d’aquell moment; el que és interessant és constatar les intencions per barris encara ben allunyats des de la mentalitat barcelonina. Cap a Camp de l’Arpa i el Guinardó s’optà per un sistema residencial de classe baixa, per a suplir el barraquisme i permetre especulacions immobiliàries de la petita burgesia amb ínfules, mentre al límit vers el Baix Guinardó les coordinades anaven cap a l’erecció de grans centres de dos aspectes tan remarcables, un nascut per la insuficiència d’instal·lacions i llits, l’altre per perpetuar la capitalitat soldadesca. El castell de Montjuic i la Ciutadella ja no eren les amenaces d’antuvi, el setge constant a la rebel Rosa de Foc, expressió tan mal emprada per historiadors i periodistes de duros sevillans. El present del primer terç del segle XX propiciava aquarteraments a priori més mansos, i si dic a priori és per un altre record de 1936 quan, advertits d’allò succeït a la resta d’Espanya, homes i dones de la CNT s’apoderaren de milers de fusells a Sant Andreu per aixafar l’Alçament del 19 de juliol. A Lepant hi ha una anècdota més propera. L’explicava el molt enyorat Jordi Solé Tura, a punt de reprimir la vaga de tramvies de 1951 des d’aquesta ubicació mentre servia a la Dictadura des del tediós servei militar obligatori. A hores d’ara ningú espera un mínim gest de Barcelona en Comú i el PSC per a commemorar la primera revifalla nostrada contra el Franquisme.
Ignoro quan morí Dionísia Canadell. El seu món desaparegué tot despullant-se de la memòria familiar determinada per tantes hectàrees. Més amunt altres li prenien el relleu des de posicions més modestes. Aquí tot comença a la cruïlla surrealista entre Gaudí, Pare Claret i Cartagena, tallada la seva uniformitat, impol·luta cap a cims humils i tranquils, de secreta bellesa.
Catalunya Plural, 2024 
