“Els nostres dirigents no estan preparats per a garantir-nos el futur. Mentre renoven acords pesquers amb la Unió Europea (U.E.), els joves hem d’arriscar les nostres vides en travessies mortals per no tenir llocs de treball al nostre país. Per això som aquí”. Són les paraules d’Aziz Faye, d’origen senegalès i portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona, coneguts popularment com a “Sindicat Manter”.
Com Faye, molts migrants econòmics han travessat terra i mar cap a Europa després d’un viatge ple de patiment i de perills; una estratègia de supervivència que a la vegada es cobra vides en l’intent. Actuen així com conseqüència dels processos de globalització econòmica, comercial i dels plans d’ajust estructural que s’han imposat per països occidentals. Els acords comercials i l’activitat de les empreses multinacionals que s’han instal·lat als seus països han saquejat a la població local dels seus recursos bàsics i necessaris i destruït el seu equilibri sociocultural. Aquestes companyies estrangeres acaparen les seves terres que destinen a monocultius per als mercats internacionals, extreuen els seus minerals per a exportar-los sense beneficiar a la seva població, i quan es tracta de països amb accés a la mar, també exploten la seva riquesa pesquera.
Un exemple són els acords bilaterals de pesca signats entre el Senegal i la U.E. que incideixen en l’espoli de recursos marins des de finals dels anys 70. La indústria pesquera de la U.E. entrava ja en competència directa amb les embarcacions artesanals senegaleses. El 18 de novembre de 2020 el Parlament Europeu va renovar el protocol que dóna accés a les aigües del Senegal a vaixells d’Espanya, França i Portugal durant un període de cinc anys: permet pescar en la zona a 45 vaixells europeus, 29 d’ells espanyols. S’emmarca dins dels Acords de Col·laboració de pesca sostenible (ACPS), els quals continuen descrivint compromisos de protegir la biodiversitat marina d’acord amb els principis de no discriminació, transparència i bona governança, i fins i tot descriuen el “suport a la pesca artesanal”. No obstant això, es dóna entrada a dos vaixells d’arrossegament espanyols, que com és ben sabut destrueixen l’ecosistema arrasant el fons marí, i s’oculta l’impacte negatiu que agredeixen aquests acords als vilatans, sense rebre cap compensació. Daouda Dieye, també portaveu del Sindicat Manter exclama: “Els acords pesquers han enfonsat la pesca artesanal al meu país. Vam haver d’abandonar la nostra professió de tota la vida i exposar-nos als perills de la migració forçada”.
Impacte local
Mentre es renoven aquests acords, es coneix que l’augment de la pressió per part de les flotes pesqueres internacionals a països d’Àfrica occidental com al Senegal tenen un greu efecte en l’ocupació, l’economia i la seguretat alimentària, la qual cosa està provocant que cada vegada siguin més les persones que es vegin obligades a emigrar fins i tot tenint el risc de jugar-se la vida al llarg de la travessia.
La pesca artesanal té un fort pes social al Senegal: aporta aproximadament les tres quartes parts del consum de proteïnes d’origen animal i ocupa al voltant de 600.000 persones a la regió. No obstant això s’ha vist perjudicada, fins al punt de que els pescadors i altres treballadors que depenen del sector, -com les dones que revenen el peix a la platja, els portadors, els intermediaris de venda i els comerciants- no poden subsistir ni mantenir a les seves famílies. Si es redueixen les captures, es perden llocs de treball i els preus augmenten, i això incideix també a la seva supervivència.
Els joves de la població de Kayar, mentre reparen les xarxes sobre la sorra, asseguren: “No podem sortir a pescar ni mantenir a les nostres famílies, que és la nostra tradició. Si poguéssim treballar, no voldríem deixar als nostres sers estimats, la nostra cultura ni sortir del país”. El seu patró Abdoul Diouf, ja no pot pagar els crèdits de la benzina, cada vegada més necessària per a trobar una mica de peix a la llunyania de la costa, a més de 50 quilòmetres. Hi ha dies que tornaven sense haver capturat res.
Terra endins es poden apreciar les conseqüències del descens de la pesca artesanal. La població utilitza el peix com a font principal proteica, però els escassos recursos econòmics dels habitants no poden fer front a l’increment dels preus d’aquest producte i la seva alimentació es ressent.
A les dècades de sobrepesca i a la inacció del govern senegalès cal sumar els últims anys la instal·lació de la creixent indústria de farina i d’oli de peix per part de companyies internacionals, traient a la població local el peix del plat per a alimentar piscifactories, porcs o aviram als mercats llunyans.
Migració forçada per la desesperació
Durant els últims mesos, molts pescadors s’han llançat a la mar amb les seves pasteres tradicionals, convertides en “transport de la desesperació” per a intentar arribar a Europa. Tenen la perspectiva de poder treballar a la seva arribada, i d’enviar diners perquè les seves famílies puguin subsistir. Se sumen agricultors que els van acaparar les seves terres i estudiants amb màsters que no troben sortida professional. Ens recorda a la “crisi dels cayucos” del 2006, quan van entrar més de 30.000 persones per Canàries. Segons l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), la Ruta Canària que l’any passat va mobilitzar a més de 23.000 persones, s’està convertint en una de les més mortíferes del món, ja que s’exposen a travessies que poden superar els 1.000 quilòmetres, fins a 10 o 12 dies a bord d’embarcacions precàries, no preparades per a la navegació a l’oceà obert . I és que aquesta ruta s’ha tornat a activar, arribant l’últim cap de setmana de març vuit embarcacions i 320 migrants. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) constata que en aquesta ruta mor una persona per cada 20 que arriben. All seu projecte “Migrants Desapareguts”, la OIM ha registrat al 2020 al voltant de 600 morts com a mínim en aquesta via, sense comptar alguns naufragis que han desaparegut sense deixar cap rastre. De gener a març d’enguany, cada dos dies i mig perd la vida una persona a la Ruta Canària. Molts d’ells procedien de famílies de pescadors vulnerabilitzades al Senegal.
Mentre aquesta tragèdia humana ocupa els titulars de notícies internacionals, el president del Senegal Macky Sall sobrevolava amb indiferència el dramàtic oceà amb joves que arriscaven les seves vides per no poder sobreviure en aquest país. Al Fòrum de París per la Pau, Sall declarava sobre el seu programa de desenvolupament comunitari que ha generat inclusió, de la política de justícia i equitat social i territorial, traduït en l’accés a l’aigua potable i electricitat. Però Dieye exclama des del Sindicat Manter: “Al Senegal han venut l’aigua, l’electricitat, la línia mòbil i telefònica a França. I ara han venut la mar: Res ens queda, s’ha venut tot!“.
Protestes socials
La població senegalesa ha reaccionat. Després de la tràgica mort de 480 joves en tan sols una setmana, el poble diu “JA N’HI HA PROU”, lema que es va veure ja en la protesta de Dakar al novembre de 2020, amb un dol nacional no guardat per l’Estat. Va participar el recentment creat col·lectiu #480 en memòria dels morts, les tasques del qual són reclamar la responsabilitat que té l’Estat i la de sensibilitzar a la ciutadania perquè no s’arrisquin a la travessia clandestina de la mar, sinó que es quedin per a lluitar contra el saqueig dels recursos.
Mentrestant, diverses ciutats espanyoles s’han fet eco del dol per les víctimes al mar. A Barcelona ha estat convocat pel Sindicat Manter, i les seves veus han estat clares: “No som pobres, sinó empobrits pel sistema; el nostre país és ric, però si ens roben els nostres recursos ens obliguen a sortir a buscar la vida”. Denuncien les polítiques del seu Estat senegalès, la falta d’oportunitats per a poder sobreviure i el racisme institucional amb el qual es troben quan arriben a Espanya: una llei d’estrangeria que només els permet regularitzar-se a partir dels tres anys d’empadronament, i això si troben un treball de mínim d’un any a jornada completa.
María Dantas, diputada espanyola d’origen brasiler del partit d’Esquerra Republicana de Catalunya, ha participat en l’acte de doll delatant que les persones que entren en territori espanyol per vies no legals i no són deportades es troben en una situació d’irregularitat administrativa durant diversos anys, alguns fins a 15. Això comporta una violació dels drets humans. Sobre l’arribada d’immigrants a Canàries en aquests últims mesos, ha rebut imatges d’ordres de devolució sense signatura de lletrat ni d’intèrpret, vulnerant la Convenció Internacional del 51 de l’Estatut del Refugiat. La Plataforma “RegularizaciónYa” composta per més de 150 entitats de l’estat espanyol, està defensant els drets d’aquestes persones creant una PNL (Proposicions no de Llei) que es va debatre al Congrés dels diputats; continuen amb iniciatives parlamentàries. A la fi del mes de març, veiem una altra manera d’advocar pels drets humans: Serigne Mbaye, senegalès del Sindicat de Maters de Madrid ha acceptat el fitxatge de Pablo Iglesias per a la seva candidatura: “Crec que és necessari estar allà on es puguin canviar les polítiques que estan generant desigualtat; perquè necessitem una vida digna; una vida sense racisme”, declara Mbaye.
Amb el lema “el meu somni no era ser manter, sóc pescador”, el Sindicat Manter de Barcelona va presentar el mes de desembre passat el seu nou disseny de roba de la seva pròpia marca Top Manta: una altra manera de denunciar a través de les frases impreses, que expliquen la raó per la qual es veuen obligats a migrar i a convertir-se en manters. També ho han exposat a la manifestació de Badalona, sorgida per denunciar les condicions sense drets en què vivien els companys morts a la nau incendiada. Mentrestant, el mateix dia al Senegal, tots els pobles costaners es van manifestar massivament malgrat que el president tampoc va donar autorització per a això; i com a mesura de pressió social, van deixar l’activitat pesquera diversos dies.
A principis de març es van reprendre durant diversos dies les protestes de joves estudiants a la capital senegalesa, estenent-se a altres ciutats del país. La detenció del líder de l’oposició Ousmane Sonko ha estat el detonant de les manifestacions, encara que porten de base una càrrega acumulada sobre la mala gestió del Govern i les poques possibilitats de veure un futur digne i democràtic. Diverses marques franceses han estat saquejades o incendiades (Auchan, Total), atac simptomàtic del descontentament del “neocolonialisme antieconòmic” que viu la societat civil. “El nostre president és una marioneta de França”, manifesten. El moviment nascut en oposició als actes antidemocràtics #FreeSenegal ha denunciat que aquestes mobilitzacions s’han cobrat 11 víctimes.
Iniciatives i alternatives
La situació descrita s’emmarca dins d’un model de producció i consumisme capitalista que incideix molt negativament sobre les poblacions vulnerabilitzadas dels països perifèrics. Com a reacció, s’han activat alternatives mundials en defensa de la Sobirania Alimentària i de la lluita contra la impunitat de les transnacionals extractives.
Justícia Alimentària (VSF), ja l’any 2011 va activar la campanya “Pareu!, aquí viu gent!”, en la qual exposava que la globalització impulsada per les polítiques neoliberals reduïa dràsticament els drets d’accés als recursos pesquers de la població local. Després de la seva recerca, delatava que la majoria dels vaixells que operaven a la costa senegalesa eren de bandera espanyola, com Pescanova (denunciada ja per les seves males pràctiques al 2009) i Senevisa.
Altres organitzacions treballen en la problemàtica, com Trygg Mat Tracking que aborda la pesca il·legal en aquesta regió des del 2015, Global Fishing Watch que promou la sostenibilitat dels oceans, o Environmental Justice Foundation que ja des de l’any 2007 va denunciar que s’estava descarregant peix il·legal en ports com el de Las Palmas de Gran Canària, qüestió que hauria d’importar al govern espanyol, segons declarava Celia Ojeda com a responsable d’Oceans i Pesca de Greenpeace. També la FAO al seu informe “L’estat mundial de la pesca i l’aqüicultura de 2020” fa especialment recalcament en la sostenibilitat, i promou que se sumin més països -60 fins al moment- a les “Mesures de l’Estat rector del port” destinades a prevenir, descoratjar i eliminar la pesca il·legal no declarada i no reglamentada.
Mentre aquesta injustícia flagrant està en l’agenda de diverses organitzacions, els consumidors de la U.E. (la major importadora de productes pesquers del món), tenen el poder de triar alternatives més respectuoses, com comprar els aliments procedents de la pesca sostenible. Iniciatives com ara la campanya #MaresParaSiempre, promou el segell blau de MSC (Marine Stewardship Council) que certifica que el peix que es compra té un origen i desenvolupament sostenible des que es captura fins que arriba al consumidor. Al 2019 ja col·laboraven més d’una vintena d’empreses a Espanya. Seria oportú el promoure una consciència a la població receptora d’aquests productes sobre el que implica el seu consum, incrementant l’alternativa de compra de proximitat i de temporada amb la finalitat de no castigar encara més a l’alimentació bàsica i els drets humans de les poblacions riques en recursos, però empobrides, del Sud.
Catalunya Plural, 2024 
