Mai és tan fosc com abans de sortir el sol

Ho deia sovint. Sobretot quan s’adreçava a gent jove. Vindran temps més bonics, els deia. Ara venen mal dades, vivim envoltats d’injustícies, però mai és tan fosc com abans de sortir el sol. Arcadi Oliveres ho repetia i assegurava que era un proverbi xinès i si ho deia ell t’ho creies, perquè si alguna cosa tinc segura, és que de mentides no en deia. I deia veritats, moltes veritats. No sempre he estat d’acord amb ell, però com que parlava des de l’honestedat i l’honradesa sovint em mig convencia de les seves idees. O em convencia del tot.

El primer cop que el vaig sentir dir que el capitalisme era assassí vaig pensar que exagerava. Ara n’estic convençut. Com que l’he seguit des de fa molts anys, a vegades sabia el que havia de dir abans que prengués la paraula. Però miraves l’auditori i veies la gent embadalida. Algunes imatges del documental “Mai és tan fosc” ho constaten de forma espectacular. El va dirigir Erika Sánchez el 2014 i espero que el programin aviat perquè ho pugueu comprovar.

La meva mala memòria no em permet recordar quan va ser el primer cop que el vam entrevistar a algun dels mitjans on he treballat al llarg de la meva trajectòria professional. Sí que el tinc present quan venia al TotsxTots de Com Ràdio, quan el dirigien i presentaven primer Francesc Triola i després Ramon Company. Si el programa era a les 21 hores i ell era a les 19 a Tortosa ens deia que no patíssim i feia tot el possible per arribar. Quasi sempre arribava i si no podia acabàvem parlant-hi per telèfon, la qual cosa era sinònima de patiment, perquè no tenia el model més modern i car. L’últim iPhone no estava pensat per a ell.

Aquests últims dies hem parlat i ho hem fet a través del nombre de telèfon que tinc memoritzat des de fa anys. Sabies que si ho marcaves escoltaries la seva veu amable i afectuosa. La mateixa veu amb la qual deixava al descobert a tots els malfactors polítics i econòmics als quals ha denunciat sistemàticament en una vida dedicada a la lluita per la pau i la justícia.

Fa sis anys, quan vaig aterrar a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, ell estava a punt de deixar la docència. No per la seva voluntat, és clar. Ni d’ell, ni dels seus alumnes, la majoria dels quals l’admiraven i reclamaven que fes el discurs de la cerimònia de la seva graduació.
Fa uns dies li vaig telefonar, però ja no em va tornar la trucada. Havia enfosquit. El sol devia estar a punt de sortir.

Gràcies, Arcadi!