El meu interès per la política ve de lluny. De petit jugava a votar amb les paperetes que arribaven a casa. També guardava la propaganda electoral dels partits polítics -i encara guardo tríptics de les eleccions autonòmiques gallegues de 1997 i 2001, amb les cares de Beiras i Fraga-. Quan era un nen tot plegat era una mica estrany, però vist amb perspectiva aquella curiositat innocent ha crescut al llarg dels anys.
Un dia vaig plantejar una qüestió complexa a la meva mare. Li vaig preguntar si podia arribar a ser Rei d’Espanya -i, en cas afirmatiu, com s’havia de fer per arribar a tal posició-. Jo no volia ser artista com Concha Velasco, vés per on que la meva ambició anava més enllà. La meva mare podria haver-me dit que m’hagués hagut de triar Franco com a successor, però simplement em va dir que, si la gent em votava, podia ser President del Govern. Però no es podia ser monarca; era quelcom reservat als membres d’una sola família. No recordo si ho vaig entendre gaire, però vaig confiar, resignat, en la paraula de la meva mare. No van anar més enllà les meves pretensions a la Corona. Afortunadament.
Sospito, però, que aquell petit Silvio no volia fer de comissionista, matar elefants o tenir comptes bancaris opacs a Suïssa. Simplement se sentia atret per la figura d’aquelles persones que, formalment, encapçalaven el marc institucional de l’Estat amb el suport de la bona premsa del règim. Las campechanadas, presumptament, van anar en detriment de la butxaca del contribuent.
El relat màgic de la Transició dibuixava un Joan Carles decidit a construir una democràcia europea capaç de fugir del vell franquisme. Malgrat que la distància entre aquesta fantasia i la més crua realitat, l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 va servir perquè el Borbó consolidés el seu rol del costat de la democràcia a ulls d’una gran majoria de ciutadans. Qualsevol sistema monàrquic -com el britànic, el danès o el belga- es basa en un criteri de successió automàtica i hereditària entre els membres d’una mateixa família. En el cas espanyol, es tracta dels Borbons. I el mite fundacional de Joan Carles tenia data de caducitat, ja que algun dia regnaria el seu fill Felip.
Els monàrquics i el quart poder van anar per feina, els anys 80 i 90, per a generar un nou missatge sobre la monarquia. L’hereu a la Corona seria el més ben preparat de la història d’Espanya. El Preparao. Amb formació superior, estudis a l’estranger i fins i tot carrera militar. Certament, no hi ha cap dels seus antecessors que pugui exhibir un currículum similar. I és que els borbons del segle XX van especialitzar-se a ser maldestres i en triar sempre l’interès personal davant l’interès ciutadà. L’exemple més contundent és el d’Alfons XIII, que després d’haver-se d’exiliar fora d’Espanya l’any 1931 no va tornar a l’Escorial fins al 1980. Gairebé 40 anys després de morir. No és inversemblant pensar que els malsons de Joan Carles, a la seva habitació d’hotel dels Emirats, tinguin aquesta inspiració alfonsina.
Felip VI havia de ser un monarca del segle XXI, sensible a les reivindicacions populars, a les diferents realitats culturals i capaç de servir al conjunt dels ciutadans. El discurs televisat del 3 d’octubre de 2017 va renunciar a la seva suposada neutralitat política, oferint-se com a obstacle addicional per a la cerca de solucions a la qüestió catalana. Durant la tardor de 2017 el monarca va anar més enllà, trucant personalment els representants de Volkswagen per a instar-los que abandonessin Catalunya. Tot un estadista; segur que això no li van ensenyar pas a Georgetown.
Més recentment, llegíem a La Última Hora una notícia certament preocupant. En primer lloc, perquè no he sabut trobar-la a cap altre mitjà. Diu el titular: “Felip VI va exigir a la cúpula de TVE l’acomiadament de dos treballadors pel rètol sobre la princesa Elionor”. Cal recordar que el rètol al qual fa referència acompanya una informació sobre el futur acadèmic de la princesa: “Elionor se’n va d’Espanya, com el seu avi”. I és que cursarà el Batxillerat a Gal·les, a un internat de luxe. La preparada 2.0.
Que deia cap mentida el rètol? El Cap d’Estat no té entre les seves funcions la de pressionar els mitjans de comunicació amb l’objectiu de protegir els seus interessos. El sotmetiment de la monarquia a la Constitució ha d’implicar un respecte reforçat a la llibertat d’informació i a la neutralitat institucional de la Corona. Però clar, jo t’entenc, Felip; tants d’escàndols posen en qüestió la teva posició. Cal perseguir periodistes, esclafar minories i donar suport a l’establishment. No fos cas.
El meu interès per la monarquia, com veieu, segueix intacte. Ara, però, ja no vull ser rei. Tot el contrari, m’agradaria viure a un país capaç de triar democràticament el seu cap d’Estat. Seria divertit veure Felip fent campanya.
Catalunya Plural, 2024 
