Algun dia tornarem a l’avinguda Gaudí per un deute amb el lector i la ciutat, prostituïda al merchandising de l’arquitecte com per a oblidar escriure la Història d’aquest enllaç entre la Sagrada Família i Sant Pau, hospital d’orientació diferent de la resta de quadrícules de l’Eixample, segons la llegenda, no seré jo qui la desmenteixi perquè sempre tenen quelcom de veritat, per la ràbia de Domènech i Montaner contra el seu company d’ofici.
En aquesta escriptura de les Barcelones reconec la meva fixació per allò petit, tant per interès com per nodrir les meves jornades. M’agrada molt, us acompanyaré, anar a un dels cims del carrer de Cartagena per a observar el seu descens infinit, el seu tiralínies fronterer.
Fins ben entrada la segona meitat del segle XX, la seva cruïlla amb ronda Guinardó s’omplí de barraques. A la meva infantesa aquest tram, porta al Baix Guinardó, em fascinava pel Mas Casanovas, rebatejat per nosaltres, els nois del barri, com la casa de Jomeini per les seves torres al costat del consolat xinès, avui un hotel gairebé adjacent a un gran supermercat.
El centre sanitari divideix els dos hemisferis del Guinardó, a l’atesa d’un pas obert per ajuntar-los. Just sota de Cartagena hi ha una altra ruptura deguda a la necessitat de llits i instal·lacions modernes pels malalts barcelonins. La travessera de Gràcia, antiga via Francisca, acaba de mode abrupte a causa d’aquests murs. El tall genera una anomalia, aprofita en cert sentit en aquells pletòrics anys vint de desaforades Construcciones on abans només hi havia camps i poques edificacions.
He insistit molt a la impostura d’un Eixample unitari. Aquí, en pocs metres, podem comprovar-ho sense gaire dificultats. A principis d’aquella dècada les cooperatives militars començaren a moure fitxa per a igualar en influència l’entrellat hospitalari. A més a més del quarter de Lepant s’iniciaren, des de l’admirable fenomen de les cases barates, les cooperatives militars, i una d’elles es mantingué entre Cartagena, Pare Claret, Castillejos i travessera fins a la dècada dels seixanta. Just al seu costat un senyor anomenat Josep Costa i Pujol adquirí terrenys a un dels grans propietaris de l’entorn, Josep Sivatte.
Costa tingué un 1923 ben accidentat. Segons l’arxiu municipal demanà permís per a crear el seu homònim passatge el primer de gener, una formalitat administrativa, ja que en realitat lliurà els plans firmats a l’agost d’aquells mesos tan moguts a la seva existència i la del país. El 14 de març morí cristianament, aleshores no podies morir de cap altra manera si volies sortir a la portada del diari per excel·lència de la burgesia comtal, la seva dona Joaquina Estruch, mare de dues filles. Una d’elles, de nom calcat a la progenitora, esdevingué professora de manualitats pels més petits a les Escoles Municipals durant la Segona República.
Qui fou el seu pare? L’hemeroteca ens regala dades disperses, des de la seva pertinença a jurats el 1894, quan tenia vint-i-vuit anys, fins a una incessant activitat com a proveïdor per a materials d’obra, molt rellançada segons la Gaseta Municipal durant la Guerra Civil, quan fou quelcom com el rei d’arreglar o inaugurar voreres a béns propis i aliens. Entre aquests darrers, per a servidor l’únic nacionalisme digne és la pàtria infantil, destacà pel seu ímpetu a Horta i a la part alta del Guinardó, de Feliu i Codina al preciós carrer d’Hedilla, si bé no es limità a la muntanya, desplegant tota l’artilleria al Clot i Sant Gervasi. Tota Barcelona requeria els seus serveis, i si demanava més pressupost, per exemple per a la brigada de cementiris, li donaven sense dubtar un sol segon.
Quan conclogué la massacre fratricida Costa no pagà els plats trencats. Era un empresari valuós per a qualsevol règim. Morí el primer de juny de 1951 al seu modest apartament del 154 de Pere IV, al sector més afí al Poblenou de l’antic camí cap a Girona i França. Com és comprensible ignorava ser font de moltes preguntes al meu cap. La primera, i potser única, remet a tants Costa en pocs quilòmetres. Les cooperatives militars del Guinardó, a més de la de travessera, foren impulsades per Mariano García Cambra i Vicente Costa Blasco, el tinent del conjunt més ben conservat, un passatge particular entre el carrer de Mascaró i el de la marquesa de Caldes de Montbuí. Aquests quaranta-dos immobles de planta i pis amb jardí són, per sort, una de les meravelles més omeses de la capital catalana, i el mateix podríem dir sense por a errar de la urbanització on es troba el carrer de Pere Costa, una traïció del nomenclàtor a l’origen dels seus promotors, típica i tòpica des de la desídia amb les històries mínimes de tants racons.
El passatge de Josep Costa no està catalogat, i com des de 1987 no es realitza un nou catàleg patrimonial, una forma de rentar-se les mans des del poder i donar via lliure a l’especulació, sempre correrà perill de desaparèixer. La seva concepció es basà en divuit cases de planta amb jardí darrere, alineades per un reixat en comú per a conferir a la travessia coherència estètica, catapultada per un altre detall encisador: l’ingrés de cada una d’elles es desmarca de la façana, com si fossin bomboneres individuals. El pas del temps, molt vinculat al que he esmentat a l’inici del paràgraf, ha pervertit la melodia primigènia. Algunes tenen un pis extra amb balcó, altres, directament, han desaparegut, sense impedir el predomini de la trama fundacional, segons Pobles de Catalunya deguda a l’arquitecte Claudi Durán i Ventosa. El meu dubte sorgeix per la firma del document, si bé la relació entre aquest germà del polític de la Lliga Regionalista i Josep Costa té molta lògica. Durán i Ventosa introduí a España el formigó i el ciment armat tot fent-se amb la patent Monnier l’any 1899. Ambdós s’enriquien amb el mateix, i donada la condició d’homenatge envers la immortalitat d’un mateix, a més a més del benefici econòmic, del carreronet podem cavil·lar sense gaires dubtes un acord feliç, emmarcat a una aliança més extensa.
La transcendència del passatge de Josep Costa en el meu cas s’omple de motius sentimentals. Fa poc vaig obrir la primera carpeta de fotografies tretes durant la pandèmia, quan treure la càmera em feia por per si un policia em multava on un gesta pista em denunciava per no realitzar una activitat essencial, això creuen ells, amb les meves passejades. Tot contemplant les imatges gairebé ploro d’emoció, perquè les instantànies de cada matí son el meu dipòsit de memòria, i Costa, amb anterioritat dedicat a Sant Climent, és un interval amat, un apèndix de relats secrets, màgia de caminar allò anònim fins a personalitzar-lo.
Catalunya Plural, 2024 
