En aquest sentit, la trenta-tresena edició occitana va conservar un alt nivell de qualitat, tant en ficció com en documental, destacant al primer registre la xilena Tengo miedo torero, de Rodrigo Sepúlveda, amb un Alfredo Castro superb en el seu paper de travesti sota la dictadura de Pinochet, i al segon la paraguaiana Apenas el sol, d’Arami Ullón, sobre la pèrdua de la cultura dels indis ayoreos. Es van emportar els màxims guardons, o quasi.
La guanyadora al primer capítol va ser La chica nueva, de l’argentina Micaela Gonzalo, tot i que paga la pena aturar-se en d’altres cintes mexicanes, argentines, brasileres, colombianes o costa-riquenyes que parlen a la seva vegada de les filiacions, les generacions, els desarrelaments, les lluites de gènere i colonials i la violència política i social que agita el continent. Tot això convidant a veure les pel·lícules presencialment del 9 al 13 de juny, a falta de poder parlar directament amb els seus protagonistes que sí que ho van fer virtualment en aquesta cita a distància de març.
Resulta estrany estar veient pel·lícules reclòs a casa amb personatges que es mouen lliurement i sense mascareta. I és que, tot i que el maleït coronavirus circula ja des de fa més d’un any, el rodatge d’aquests llargs i curt metratges es va fer just abans de l’explosió de la pandèmia. És possible que el muntatge es fes després, però les escenes es van filmar en un món que sembla cada cop més llunyà i exerceixen ja sobre nosaltres un sentiment de melancolia. La pregunta és com afectarà a realitzadors i realitzadores i els seus actors i actrius, o senzillament qualsevol rostre davant d’una càmera, el fet de reflectir la vida en pantalla en les pròximes edicions del Cinélatino i de tota la resta de festivals.
De moment, el món del cinema aconsegueix seguir en peu malgrat que les sales de mig planeta estiguin tancades, les condicions per filmar siguin més complicades que mai i els intercanvis gaire bé només es facin a través de la tecnologia. És el cas de la cita de Tolosa que, després d’un assaig al 2020 en què tota la programació presencial es va haver d’anul·lar, aquest any ha posat en marxa una plataforma pròpia que fins al 5 d’abril encara permet de visionar totes les pel·ícules de competició i un bon nombre de les altres seccions (al voltant d’una cinquantena de títols) per un preu molt raonable i a tot el territori francès. Una fórmula mixta que pot quedar-se en pròximes edicions per a aquells que no puguin desplaçar-se fins a la ciutat tolosana.
Catalunya Plural, 2024 
