En la història del socialisme i de la socialdemocràcia europea, el Congrés de Bad-Godesberg de l’SPD alemany de 1959 ha estat decisiu. Va representar l’inici de canvis de gran fondària que afectarien progressivament el conjunt del moviment socialista europeu i la base del gran pacte amb la Democràcia Cristiana europea per la construcció de l’estat del benestar al nostre continent.
Si segons la definició de l’estat del benestar havien estat centrals les propostes econòmiques de Keynes i el famós Informe Beberidge de reforma de les polítiques públiques per a combatre la desigualtat i pobresa al Regne Unit —que intentaria implantar el govern del laborista de Clement Attlee—, el congrés de l’SPD alemany representaria l’inici d’un canvi paradigmàtic del socialisme europeu i la seva identificació amb el projecte d’estat del benestar.
Bad Godesberg és la victòria pòstuma d’Eduard Bernstein (1850-1932), polític i teòric del Partit Socialdemòcrata alemany, autor del llibre Les premisses del socialisme i les tasques de la socialdemocràcia (1899), que va ser un dels primers teòrics que van criticar part dels postulats de Marx i Engels que sostenien la base essencial del projecte socialista.
En el seu revisionisme, Bernstein qüestiona diferents aspectes centrals de les teories marxianes i, en especial, el marxisme-leninista que es convertiria, després de la revolució d’octubre a Rússia, en l’essència estratègica dels partits comunistes. Per a ell, el socialisme democràtic que defensava passava per identificar el moviment socialista com el partit del proletariat i en cap cas com el partit de la «dictadura del proletariat», en referència a Lenin; el camí del socialisme passava pel gradualisme, l’aprofundiment democràtic amb eleccions lliures i plurals i el sindicalisme; així mateix, qüestionava aspectes de la lluita de classes i parts del mateix materialisme dialèctic com a comprensió filosoficohistòrica de la realitat.
Aquestes bases epistemològiques del revisionisme de Bernstein triomfen a Bad Gobesgerd. L’SPD aprovà de canviar les bases marxistes per les d’un socialisme ètic, humanista, democràtic, pragmàtic i reformista. Abandonava formalment la idea marxista de la supressió del capitalisme i la nacionalització de les empreses per la regulació del mercat al servei del bé comú. Seguint els postulats econòmics de Keynes (intervenció de l’Estat en l’economia, plena ocupació, endeutament de l’Estat, política fiscal redistributiva), el projecte socialista esdevindria, a partir de Bad Gobesberg, l’estat del benestar.
Aquesta renovació del socialisme s’aniria estenent a altres partits socialistes europeus de manera lenta, conflictiva i progressiva durant les dècades dels 70 i 80. Pel que fa a Espanya, recordem el famós Congrés extraordinari del PSOE de 1979 que significà el retorn de Felipe González a la secretaria general després d’haver imposat la renúncia del marxisme com a ideologia oficial del partit. Aquest canvi comportà un recentrament estratègic del partit que li obrí les portes a la històrica victòria de 1982.
Amb Bad Godesberg, el socialisme europeu forjaria un gran pacte amb la democràcia cristiana —assentada en el liberalisme social i l’humanisme cristià— que van permetre desplegar tres grans dècades de progrés i justícia social amb la Unió Europea com a catalitzador i vector principal.
Des de Bad Godesberg el socialisme europeu ha passat per diferents etapes i avatars, especialment durant els darrers trenta anys: «la tercera via» de Tony Blair, obrint potser excessivament el Partit Laborista cap a posicions liberals abandonant les seves bases populars en les zones industrials de la Gran Bretanya; les tensions permanents de les diferents ànimes del Partit Socialista francès que l’ha portat a una disgregació important, com ja havia passat en altres moments històrics de la seva turbulent vida; la mateixa socialdemocràcia alemanya quan, en l’etapa Gerhard Schröder, va seguir en part els postulats de la «tercera via» amb la Neue Mitte, i, ja molt més conegut, l’agitada vida també del PSOE i del PSC després de 1996 amb el darrer govern de Felipe González.
Crec que podem afirmar que el socialisme democràtic hereu de Bad Godesberg viu un període d’inestabilitat, desconcert i, fins i tot, desorientació, per contradiccions i tensions de caràcter ideològic, polític, social i cultural. Quines han estat aquestes principals tensions?
En primer lloc, la difícil resposta socialista a les diferents onades liberalitzadores i privatitzadores derivades de les polítiques ultraliberals de Tatcher i Reagan dels anys 80 i l’inici del gran procés de globalització —amb la revolució tecnològica al capdavant— de la dècada dels 90. Una part del socialisme europeu va abraçar, de vegades de manera entusiasta, aquest procés de liberalització i —atenció!— de desregulació dels mercats, sense adonar-se que es produïa alhora —com va molt ben recordar Lionel Jospin— una transmissió dels valors del capitalisme dins la mateixa societat.
En segon lloc, un progressiu descrèdit ètic a conseqüència de nombrosos casos de corrupció que afectarien la majoria dels partits socialistes. La corrupció, veritable càncer de la democràcia, afecta la gran majoria de partits polítics, però els votants d’esquerra són molt més exigents amb els partits que es fonamenten en valors ètics i humanistes. El descrèdit ha comportat una certa deslegitimació del mateix projecte socialista.
En tercer lloc, la globalització. Sectors amplis del socialisme europeu han abraçat també amb un excessiu entusiasme la globalització, sense guardar una indispensable distància per a saber gestionar les repercussions negatives que es produïen en el continent i fora. Si bé el procés de globalització és un camí pràcticament imparable, el socialisme europeu no ha trobat instruments per a orientar-lo i intentar de governar-lo. El problema migratori europeu i el deteriorament progressiu de l’estat del benestar són una conseqüència directa d’aquesta incapacitat.
Quart, la dificultat per a identificar-se i travar els seus sectors socials de referència. Si als inicis del segle XX hom podia identificar clarament el socialisme com el partit de referència del proletariat, ara, als inicis del segle xxi, la qüestió és molt més complexa. Amb l’emergència de les classes mitjanes als anys 70 i la seva consolidació posterior, amb la transformació de les estructures productives, la revolució postindustrial i l’emergència del sector serveis, podríem afirmar que ja no existeix més el «proletariat» com un cos identificable a representar. A qui representa i defensa el socialisme del segle xxi?
I, en cinquè lloc, l’adhesió de molts socialistes al main stream de l’individualisme utilitarista i, fins i tot, relativista, de la globalització cultural hegemònica. La tradició i l’ètica socialista comporta una mirada més comunitària de les relacions socials, on la societat no és una suma d’individus que es suporten com poden en permanent competició. Per al socialisme, l’altre forma part del nostre jo. El socialisme representa compartir una visió de la vida social més comunitària i arrelada cercant camins conjunts de convivència. L’individualisme utilitarista, així com determinades ètiques utilitaristes que també estan molt de moda, es troben als antípodes dels valors socialistes.
Aquests cinc aspectes, més la problemàtica de la gestió incoherent dels fluxos migratoris, són els aspectes principals que qüestionen, ara i aquí, el projecte socialista a Europa. En el següent article tractaré sobre aspectes de futur.
Catalunya Plural, 2024 
