La setmana passada entràrem al Baix Guinardó a través del passatge de (Josep) Costa. Aquest cognom abunda en aquesta zona de Barcelona, duent-me, com és comprensible, a realitzar les preceptives investigacions, sorprenent-me pels resultats.
Inicio el meu passeig d’avui al carrer de la torre Vélez, un riure de nens, ja que un dels meus veïns, un xic més gran, sempre l’associava amb José Vélez, o més aviat el seu doble escenificat per Alfons Arús, el riure engolat i la frase histèrica de qué mala suerte la mía.
Això era a la infantesa. Ara mateix situar el carrer de la Torre Vélez ens condueix a dos factors recurrents d’aquesta sèrie. El primer és donar al seu tram tocant a Sant Quintí amb una filera de casetes de les cooperatives militars, la segona si les comptem des de la travessera de Gràcia. Aquí, amb el seu jardinet posterior, són una punta de llança, amagant-nos altres bessones, més acolorides, a un passatge successiu, el de Mariano García Cambra, promotor d’aquesta iniciativa per a la soldadesca junt a Vicente Costa Blasco, qui dona nom al darrer grup.
Sí. Costa. Mare meva. A Josep l’abandonàrem entre el seu llegat de bomboneres. El carrer de la Torre Vélez ens guia envers un altre enigma. On era la Torre Vélez? Aquest carrer s’anomenà fins a 1929 de la Primavera, canviant-se el nomenclàtor per a homenatjar a la finca recentment desapareguda on, per aquelles dates, es completava una urbanització promoguda, no ho faig expressament, per Maria Costa España, vídua de Josep Ciurana.
La torre, documentada als papers oficials del primer terç del Nou-Cents com Casa, es trobava a un dels indrets més particulars del Guinardó, just quan el carrer de Cartagena deixa enrere la ronda, on fins ben entrats els setanta hi hagué un campament de barraques, i la seva pujada es transforma en un pendent èpic, fins i tot pel Tour de França. A l’esquerra, resguardada per la lletjor dels blocs moderns, s’ubicava la masia protagonista d’aquestes pàgines, mentre a la dreta, a unes parcel·les sensacions, els meus records puerils evoquen reixats per impossibilitar la visió de l’Institut i el Mas Ravetllat Pla, recuperat fa pocs anys com a segon gran parc del perímetre, al costat del Guinardó, inaugurat el 1911.
La casa Vélez sumava als seus terrenys unes pedreres just damunt de la plaça de la Font Castellana. La mansió rural i tota aquesta pedra muntanyosa ingressaren a una certa modernitat durant els anys vint de la passada centúria. Pel 1903 un breu de La Vanguardia menciona un carrer en projecte en aquest entorn, si bé el desmantellament per a ordir una petita barriada, bastant aïllada per les condicions orogràfiques, no es llançarà fins a 1922, quan els diaris aniran plens de les promocions de la Sociedad Anónima Española de Casas Baratas y Caja de Ahorros.
La iniciativa, dedueixo, fou possible gràcies a Josep Ciurana i Cabré, advocat amo de la Companyia d’Assegurances La Esperanza, a més d’haver sigut president de la Junta del Sindicat d’Associacions de Propietaris de Barcelona, el seu Eixample i els pobles agregats, destacant-se també com a líder de la Comunitat de Propietaris de la barriada del torrent de Lligalbé i el Mas Casanovas.
Ciurana morí el 1914 i la seva dona, Costa España, prengué el relleu a totes les gestions. En aquest microbarri apartat hi ha moltes rareses. La més comprensible, havia de veure la llum en algun lloc, del carrer de Castillejos, denominat en aquest sector de Rosa Tort, mostrant-se així la poca naturalitat d’aquesta artèria, cruïlla de la urbanització; els seus carrers centrals, de Thous a Cartagena, són les de Josep Ciurana i Costa, però atenció, l’Ajuntament de Barcelona dels anys vuitanta fou molt productiu pels interessos municipals. Potser això els féu actuar amb certa precipitació en altres aspectes, i així fou com el carrer de Josep Ciurana, segons el nomenclàtor municipal, es dedica a Ciurana i Majó, escriptor i periodista, mentre el pobre pròcer és relegat fins i tot al seu propi rovell de l’ou, i el mateix succeeix amb el carrer de Costa, amnèsic amb Maria Costa, eliminada a favor de l’arquitecte, escultor i heraldista barroc Pere Costa; d’aquesta manera tenim una estupenda parella d’arbitrarietats a remeiar. Probablement ningú es molesti a modificar-les.
Si volgués embolicar encara més la troca podríem jugar a cercar famílies on no n’hi ha, si bé, amb tota seguretat, totes les d’aquests alentorns es coneixien entre reunions i rutines diàries. El 1931 Vicente Costa Blasco, sol·licità instal·lar un polvorí als voltants de l’antiga Casa Vélez, denegant-li la petició. Més o menys durant les mateixes dates dos obrers de l’homònima pedrera veieren com un individu tirava una corda per fer-los caure al buit.
La urbanització Vélez pot presumir de misteri des de la ignorància de no visitar-la. El carrer de Josep Ciurana gaudeix d’un envejable patrimoni per les seves cases barates, a confondre de modernistes, doncs el seu estil pot donar peu a cavil·lar sobre si pertanyen a aquest període, quan més aviat són una heterodoxa exhibició de façanes individualitzades per a satisfer als seus ocupants des de la diferència. La més notòria mira cap al Parc de les Aigües des de la cantonada amb Thous, atribuint-la Valentí Pons, com la resta del conjunt, a l’arquitecte Josep Sala Comas, amb les seves més grans obres a La Garriga.
Al carrer de Pere Costa sobreviuen dues casetes més, una amb geometries blanc-i-blaves belles i molt revolucionàries dins del Noucentisme, com si els seus autors, no només remarcats a la Barceloneta, on aquesta bicromia és mar, fossin un pas més enllà i volguessin donar a aquest minimalisme un toc més afí a un avantguardisme molt sui generis.
Des de Thous miro l’horitzó. Al xalet de la Companyia d’aigües, la casa de les altures, comanda un conglomerat de minúcies significants, tals com els immobles de renda limitada d’Oriol Bohigas a Lepant amb la ronda del Guinardó o, al fons, els cavallets fixos més longeus de Barcelona, a la plaça d’Alfons X el savi. Des de la meva posició sóc un privilegiat, doncs al saber de la Casa Vélez i la seva herència posseeixo un secret pel mer fet d’haver-me atrevit a valorar la invisibilitat d’allò omès.
Catalunya Plural, 2024 
