Els qui observem la personalitat pública d’Ada Colau amb interès sincer i un sentit de la ironia benevolent per part nostra correm el risc de recórrer en excés a aquest últim ingredient quan considerem l’abandó de Twitter per part de l’alcaldessa de Barcelona. Una persona com ella, fins i tot quan mostra el seu rostre més conciliador, no caça mai sense gos. Què hi ha, doncs, en el fons de la seva retirada de Twitter?
L’admissió d’una derrota en la plaça pública comunicacional, en la qual s’ha mostrat disposada a realitzar diverses performances força desacomplexades o una correcció de rumb el sentit de la qual encara no albirem?
A hores d’ara no es pot reflexionar sobre l’ús polític de Twitter com en el moment de la seva creació però continua essent una troballa genial. Com se sol dir, l’èxit de Twitter va sorprendre la mateixa empresa i va demostrar que l’eina era molt més que un sistema de missatgeria o una xarxa social: és un mitjà de comunicació integral amb el qual contrarevolucionaris professionals poden simular un govern.
Ara ja no som tan ingenus i fins i tot sabem que la cosa va més enllà de la difusió de fake news: serveix per a donar suport a un assalt al Congrés de la nació en lloc d’oferir una àgora lliure al ciutadà il·lustrat tal com hom creia en l’etapa utòpica de Silicon Valley. Però el que també ha mostrat Twitter és que aquest mitjà és independent, com pertoca a una publicació privada, i que els dirigents i les institucions no el poden controlar –a Trump l’acaben tancant el compte en un moment clau–, ni que tan sols sigui a l’europea manera: amb codis, recomanacions i espantalls diversos que en el fons sempre dissimulen l’amenaça de la retirada d’una subvenció o de la publicitat institucional.
Vist que el risc és superior al guany és comprensible que un se senti temptat de donar una passa enrere, sobretot després de constatar l’abast que la fúria del trumpisme digital ha adquirit a Catalunya i de mostrar-se conscient que alguns directors de diaris i certes elits justifiquen una retirada tàctica. Però la mala gent no ha estat creada per internet i les ciències de la comunicació fa un segle que estan estudiant la demagògia totalitària mitjançant la propaganda. Per aquest motiu les reflexions i preguntes que l’alcaldessa edueix en el seu darrer tuit sonen a quelcom que ja no pot ser tingut en compte: denoten la mentalitat de les esquerres pel que fa a la comunicació, formada entre una concepció utilitària i mecanicista i voluntarista de la mateixa i una persistència en presentar-se com a víctimes.
L’error d’Ada Colau són dos. El segon ha estat abandonar Twitter en el moment que les esquerres han de ser capaces de donar una batalla comunicacional en tots els fronts per a poder neutralitzar i revertir el relat independentista. Però el primer error fou obrir un compte a Twitter a títol personal, gestionat per ella mateixa, al marge d’una política integral i metropolitana de comunicació i sense la proporció adequada entre afers personals i institucionals.
Les rebolcades que Ada Colau ha engaltat a la xarxa de l’ocellet blau l’han demostrat que la comunicació, al seu nivell, ja no era cosa del “rum rum”. Ja fa temps que l’alcaldessa ha comprovat el pa que s’hi dóna des que en aquell escandalós “paseíllo” en la plaça de Sant Jaume les senyores Maries del processisme li digueren el nom del porc, en una acció tan espontània com la que se’n va fer present a Raimon Obiols quan el cas Banca Catalana (“mateu-lo, mateu-lo!”).
L’alcaldessa, una intuïtiva voluntarista i autodidacta excepcional en la política, té la virtut natural d’ensumar el risc. Ja ha tastat en les seves pròpies carns que no perquè siguis vegetarià no se’t cruspiran els lleons. Se sap un mos desitjable d’un nacional populisme que domina la demagògia de les xarxes socials com a camp de batalla del sentimentalisme tòxic. Fora o dins Twitter, l’alcaldessa continua essent, més que mai, una peça a cobrar.
Ja és massa tard per fer-se enrere. No s’hi és o no a Twitter a voluntat quan presideixes el consistori d’una gran capital europea; qui no vulgui pols que no vagi a l’era. Que ho preguntin a Anne Hidalgo, alcaldessa de tot un París que és la capital de la gent antipàtica per excel·lència on no s’hi reparteixen precisament pastissets amanits amb aigua beneïda: és també líder d’audiència en Twitter entre els polítics europeus, i a qui li piqui que es grati.
Un no pot deixar de liderar un projecte de grans dimensions, un projecte que hauria d’aspirar a contradir i guanyar al moviment nacionalista, si no estàs disposada a deixar-te tallar la lliura de carn que li pertoca a Shylock. La ingenuïtat real o aparent es va esvair aquella malaurada tarda en la plaça de Sant Jaume quan es va visualitzar la tàctica mecànica, grollera i agressivament emocional que sol emprar el nacionalisme en proposar-se l’eliminació del dissident i recorre a l’assetjament de pati de col·legi però a càrrec de papes i mames aparentment respectables.
Em sembla comprensible que ara mateix les esquerres comprovin la voracitat del nacionalpopulisme dretà català; encara falta perquè vegin fins on estan disposats a arribar quan els seus profetes desarmats es vegin en la necessitat d’aplicar una volta de caragol al seu “ho tornarem a fer”, que semblava una rebequeria, però que en realitat vol dir “ara ja no ve d’aquí”. I és igualment comprensible que l’última indignitat d’aquest corrent arribi a construir una fabricació com a la que s’ha obsequiat Javier Cercas com comprensible és el temor a ser arrossegat sense manies en comparacions maldestres i enganys deliberats que denoten alguna cosa més que obra de pocavergonyes.
Però el món és el que és i la política professional, el que se’n espera. I és missió de l’esquerra canviar aquesta realitat, que se’ns lliura en un sol paquet; la comunicació en la societat complexa indica que les batalles que cal lluitar no es poden escometre a la carta. Primera llei de ferro de la comunicació política expressada de manera bàrbara: si t’espanten els lladrucs dels gossos és que ja t’han mossegat.
Catalunya Plural, 2024 
