Jéssica Albiach, activista i periodista de professió, és la Coordinadora de Catalunya en Comú i la presidenta del grup parlamentari Catalunya en Comú Podem. La formació política que representa va aconseguir mantenir els 8 diputats de les anteriors eleccions en uns comicis marcats per la baixa participació fruit de la pandèmia. A dia d’avui, i sense que encara s’hagi conformat un nou govern, Albiach sosté la seva proposta d’una coalició entre les forces d’esquerres i progressistes que donin un tomb a la política catalana de la darrera dècada.
Han passat més de dos mesos de les eleccions pel 14F. Les negociacions entre Junts i ERC semblen estancades, però alhora sembla difícil que es pugui constituir una majoria alternativa a l’independentista. A hores d’ara, comença a veure probable una repetició electoral o creu que finalment Junts i ERC acabaran pactant?
Una repetició electoral hauria de ser descartada per tots els actors. Quan el Sr. Josep Costa (Junts per Catalunya) va dir que no descartava completament aquest escenari em va deixar molt preocupada. No només han passat dos mesos des de les eleccions, sinó que fa molts mesos que tenim un govern en funcions en mig d’un escenari amb múltiples crisis. Una repetició electoral només generaria més tensió i afavoriria a l’extrema dreta, seria una gran irresponsabilitat.
Una repetició electoral hauria de ser descartada per tots els actors
Això vol dir que al final hi haurà pacte?
Personalment crec que al final acabarà havent-hi un pacte; estem veient com cada vega ERC va cedint més cap a Junts per Catalunya i cap al Consell per la República. També en el cas de la Mesa del Parlament amb la renúncia de Jaume Alonso Cuevillas hem pogut veure com ERC claudica als interessos de Junts acceptant que sigui substituït per Aurora Madaula, quan tenien sobre la taula la nostra proposta del candidat Lucas Ferro, amb el que haguéssim avançat cap a una taula més transversal. Malauradament em temo que ERC ja ha escollit, i que anem cap a una nova legislatura amb una coalició que s’ha demostrat que inverteixen més energies en les picabaralles internes que no pas en governar correctament atenent les necessitats de la gent.
Durant la campanya electoral vostè va ser l’única que va anunciar les seves preferències de coalició, en concret, un acord amb els socialistes, amb els qui ja governen tant al govern central com a l’ajuntament de Barcelona. Està En Comú Podem (ECP) més a prop del PSC que d’ERC?
Nosaltres no vam dir que volíem pactar amb el PSC. El que vam dir és que Catalunya mereixia un govern progressista i que necessitàvem plantejar una alternativa al govern d’ERC i Junts. En campanya, ERC feia moltes propostes com si no hagués estat al govern, com crear una Conselleria de Feminismes o una altra d’Acció Climàtica. ERC està al govern des de l’any 2015. Si no ho han fet fins ara, és perquè han estat amb Junts. Per tant, jo no dubto de la seva vocació o que sigui un partit progressista, però quan tu pactes amb un partit que no és progressista no pots fer tot el que vols. Igual que ERC ha sigut generosa i valenta permetent la investidura de Pedro Sánchez i ho va fer amb els pressupostos de l’Estat, nosaltres considerem que el PSC hauria de fer el mateix aquí.
| Pol Rius
ERC ha proposat en diverses ocasions un acord transversal entre la CUP, Junts per Catalunya, ERC i ECP. Què hauria de passar perquè ECP donés suport a aquest acord?
És que això no passarà. Per començar Junts no té ni clar que vulgui pactar amb ERC. El mateix secretari de Junts, Jordi Sánchez, ja ha dit que estaven disposats a quedar-se a fora i investir a ERC; per tant ERC el que està fent és incitar-nos a un acord que és inexistent perquè no l’estan investint ni a ell. El Sr. Pere Aragonès va fer esment en el seu discurs d’investidura que volien un govern d’esquerres. Si fos així, no seria lògic que estigués apel·lant a Junts per Catalunya.
El Sr. Pere Aragonès va fer esment en el seu discurs d’investidura que volien un govern d’esquerres. Si fos així, no seria lògic que estigués apel·lant a Junts per Catalunya
Reputades veus de l’esquerra catalana – d’entre les que s’hi troba Xavier Domènech, expresident de Catalunya en Comú –, aposten per una trobada entre la CUP, ERC i ECP. Quina és la seva posició al respecte?
Nosaltres sempre hem dit que amb les companyes de la CUP ens hauríem de posar d’acord, perquè en el terreny social i econòmic tenim moltes coincidències programàtiques. De fet el que diem de la part compartida entre ERC i la CUP és que és un bon punt de partida – no d’arribada, perquè s’ha d’avençar molt més en l’apartat de les lluites ambientals i de protecció del territori –, però sí que podríem començar a col·laborar segons el programa. Per altra banda, també veiem com la CUP s’ha centrat a prioritzar les aliances independentistes . L’altre dia la Sra. Vehí deia que ella volia un govern independentista. També veiem que no creuen en la Taula del Diàleg, quan, si realment mires com s’han solucionat tots els conflictes polítics i territorials del món, sempre és a través del diàleg i de la negociació.
si realment mires com s’han solucionat tots els conflictes polítics i territorials del món, sempre és a través del diàleg i de la negociació
Mentre que en les eleccions generals En Comú Podem aconsegueix uns resultats notables (tercera força política en vots amb gairebé un 15%) del total, sembla que en l’àmbit autonòmic no ha aconseguit sortir de la zona residual de partit petit que ocupava ICV en el passat. Quins factors creu que expliquen aquesta desconfiança en el vot autonòmic cap a ECP?
Hem vist un escenari molt polaritzat en aquests darrers anys. Unes eleccions que es presentaven sempre en clau plebiscitària, amb dos blocs clarament diferenciats: el “España se rompe” i “el vot de la teva vida”. La nostra proposta, que és més complexa, és difícil d’explicar. Per tant en un moment de màxima tensió i molta emocionalitat és normal que una proposta que requereix més matisos és més difícil de traslladar. Però jo estic convençuda – i ja ho estem veient – que en un moment en què la gent està cansada de propostes que no s’assoleixen, la nostra té més recorregut.
ECP és una coalició de diferents espais polítics i, per tant, es basa en una correlació interna de forces. Un d’aquests espais és Esquerra Verda (EV), fundat al març d’aquest any que ve a substituir a ICV. Com són les relacions entre Podem – partit al qual vostè milita i EV?
Diguem que discreparia del plantejament que has fet de la pregunta. Per a mi no és una correlació de forces internes entre diferents partits. Jo vinc de Podem Catalunya, però jo em sento militant i activista d’En Comú Podem. Per a mi són visions que representen més lògiques del passat que no les actuals, ja que no és tan important d’on provens si no cap a on vols anar. En aquest sentit la procedència o les cultures polítiques que porta cadascú en la seva motxilla per mi és una riquesa i en cap cas les llegiria com una correlació de forces internes.
| Pol Rius
En un escenari polític tan dicotomitzat com el català, En Comú Podem és l’únic espai polític frontissa, en el sentit que no tenen una posició estricta respecte a la independència. Creu que això electoralment els beneficia o els perjudica?
Independentment del posicionament ideològic que té cada formació política, per a mi seria una obligació política ser capaç d’arribar a acords amb altres formacions polítiques pensin el que pensin. Amb el límit, és clar, d’aquells partits que no tenen política per Catalunya i només volen aplicar la repressió, la judicialització i la criminalització del conflicte. A partir d’aquí, nosaltres no som un partit frontissa ni hem vingut a ser àrbitres de res: nosaltres hem vingut a representar la diversitat que té el país. Però sí que tenim una posició clara respecte de la independència: la nostra proposta no és una proposta independentista, nosaltres el que tenim clar és que el model de les autonomies és un model obsolet, caducat, fracassat i, per tant, hem de fer un pas més i caminar cap a la república plurinacional.
nosaltres no som un partit frontissa ni hem vingut a ser àrbitres de res: nosaltres hem vingut a representar la diversitat que té el país
L’independentisme, en aquesta dècada marcada per la crisi econòmica, ha aconseguit presentar un projecte polític esperançador i optimista, mentre que l’esquerra i l’unionisme només han pogut fer propostes a la defensiva. Creu que a l’esquerra li falta un projecte o una idea engrescadora?
Per a mi aquesta idea és la República plurinacional. Precisament perquè crec que molta de la politització que mostren els partits polítics, la gent no ho sent de la mateixa manera. Penso que des de la República quotidiana, de les polítiques públiques, de l’esperança d’un país millor, decent, transparent i on hi hagi una millor redistribució de poder i de riquesa… Per a mi aquesta ha de ser la gran aposta. Crec que veurem la III República més aviat que tard, però hem de fer mèrits propis per dibuixar un horitzó republicà.
Crec que veurem la III República més aviat que tard, però hem de fer mèrits propis per dibuixar un horitzó republicà
Parlant d’idees engrescadores, li voldria preguntar per una proposta política i econòmica present en el programa de Podemos en el seu inici, i ara portada a la política catalana de la mà de la CUP. Què en pensa de la Renda Bàsica?
Nosaltres som defensors de la Renda Bàsica. De fet nosaltres el què parlàvem és el que ha inclòs la CUP en l’acord amb ERC de fer una prova pilot. Estaríem parlant 7 i 8 mil milions d’euros l’any a Catalunya. Tenir les necessitats bàsiques cobertes, que és el que et permet la renda bàsica universal és una condició sense la qual no entenem el nostre país. És una condició de llibertat i de democràcia.
Nosaltres som defensors de la Renda Bàsica
Aquesta darrera dècada hem vist un increment rampant de la desigualtat social i econòmica. Si vostè, demà, fos presidenta de Catalunya, quines mesures fiscals redistributives implementaria? Perquè una de les crítiques que sovint fa l’independentisme és que no es pot fer política fiscal des de Catalunya.
Nosaltres vam fer una reforma fiscal quan vam negociar els pressupostos de la Generalitat del 2020. Malauradament, ara sembla que s’estan tirant enrere, com a mínim, en dos dels tres impostos que formaven part de la Llei de Canvi Climàtic – dels vehicles contaminants, dels vaixells i de les indústries – ja que aquests dos últims no s’han desenvolupat. Avançar cap a una fiscalitat verda, i aprofundir més en l’impost de successions, l’impost de patrimoni, i l’impost de pisos buit, que també li fèiem una empenta amb la reforma fiscal de 2020, però sens dubte hem d’anar més enllà. A banda de reformes fiscals, hi ha un altre tema que trobo important i que crec que aquest govern se n’està oblidant. Just venia de reunir-me amb els treballadors i treballadores de Bosch, que l’empresa està amenaçant d’acomiadar a 335 persones i troben a faltar la presència del govern de la Generalitat en la mediació i pressió per a frenar els acomiadaments. Per a mi és clau – i això ho vam veure – que quan es posen diners públics en una empresa privada tu has de tenir dret a tenir una cadira en el consell d’administració i poder participar de les grans decisions que pren aquesta empresa.
Un dels aparents dilemes de l’esquerra és respecte al model econòmic – i encara més a Catalunya –, sembla ser l’aparent dicotomia entre una aposta pel verd i la necessitat de reindustrialitzar un territori que ha anat perdent teixit industrial en detriment d’un sector serveis orientat al turisme. En el programa electoral fa esment tant a l’una com l’altra, però, com es fan compatible aquestes dues idees aparentment contradictòries?
El nostre model és postcapitalisme i postcreixement. Crec que seria un error pensar que s’ha de posar a competir la indústria amb la transició ecològica, perquè sense transició ecològica en deu anys no tindrem indústria, ja que la indústria ha de ser neta. Hem de caminar, per exemple, cap a la descarbonització. Per tant, el que estic trobant a faltar és una gran aposta per part del govern de la generalitat per veure com fem aquesta transició necessària. Tenim un complex com és la petroquímica de Tarragona, que és el pol industrial més important del sud d’Europa. Sabem que ara mateix estan fabricant productes que segurament dins d’uns anys no es podran fer servir. Ningú està pensant en aquesta reconversió. La transició verda ha de ser la gran aliada per a seguir produint. Però hem de veure què produïm, i com ho produïm. Cal una gran transformació eco-social del model productiu.
El nostre model és postcapitalisme i postcreixement. Crec que seria un error pensar que s’ha de posar a competir la indústria amb la transició ecològica, perquè sense transició ecològica en deu anys no tindrem indústria, ja que la indústria ha de ser neta
Enguany es compleixen deu anys del 15M, moviment social del qual vostè va participar activament. Què creu que queda, deu anys després, dels somnis i esperances d’un moviment que veia en el Règim del 78′ el mur a tombar per tal de poder constituir una Espanya més justa i igualitària?
Queden totes les aspiracions que teníem i encara tenim.
Però una mica rebaixades, potser?
No, jo crec que les aspiracions hi són. El que passa és que quan arribes a les institucions genera contradiccions perquè les coses no van tan ràpides com ens agradaria que fossin. Però també pensem que ha canviat el sistema de partits: hem acabat amb el bipartidisme, les primàries en els partits ja no són una rara avis, la corrupció és menys tolerada que fa deu anys… Però òbviament necessitem seguir avançant en la línia d’aquelles demandes.
Però alhora, en ser institució i no moviment, l’activisme els pot acusar de no complir les promeses i demandes que varen fer un cop eren part d’aquests.
Això ho parlem molt amb la Yolanda Díaz, el Pablo Iglesias, l’Ada Colau… Prenem el cas de l’habitatge: nosaltres necessitem que la PAH, el Sindicat de Llogateres i totes les entitats que van fer possible, per exemple, en el cas de Catalunya, la Renda Mínima Garantida o la Llei d’Habitatge catalana, estiguin fortes i autoorganitzades des del carrer per a pressionar-nos a nosaltres també. I per això, també, és important que ningú tingui la temptació de cooptar els moviments. Els moviments són la garantia perquè la institució funcioni.
Vostè ha rebut i rep una dosi important d’odi a les xarxes socials per part de l’independentisme. Una de les coses que més li recorden és el vot negatiu a la Llei del referèndum del setembre del 2017, un vot que va fracturar la coalició de Catalunya Sí que es Pot (CSQP). Tornaria a fer el mateix, avui?
A la del Referèndum no, a la de la Declaració Unilateral d’Independència. En tot cas, de fet no va ser l’orientació de vot la que va fracturar sinó la decisió d’ensenyar o no ensenyar el vot. Jo crec que s’ha demostrat que les persones a les quals vostè feia referència que en aquells moments buscaven discrepàncies amb el grup no formen part del projecte actual. Per tant no era tant una qüestió de diferències des del projecte sinó que directament han acabat apostant per un altre projecte. Jo crec que estem en un altre moment.
és important que ningú tingui la temptació de cooptar els moviments. Els moviments són la garantia perquè la institució funcioni
Com a partit a l’oposició té la tasca d’escrutar al govern: digui’m una cosa positiva que hagi fet l’anterior govern – excloent els pressupostos on vostès van participar –.
M’ho posa difícil, perquè si pensem, per exemple, en la llei de l’habitatge al final ha estat promoguda per les entitats. Si pensem en la llei bucodental – que jo crec que és una bona llei – era una proposta que vam presentar nosaltres. Miri, no li diré la dels pressupostos, però sí que li diré una que se’n desprèn dels pressupostos, que és l’actualització de les tarifes pel que fa a les residències de la gent gran. En les residències tenim un model obsolet que clarament no funciona, i ho hem vist en la gestió del govern. Però en aquest cas, sí que és cert que nosaltres vam aconseguir – i el govern s’hi va prestar – en actualitzar les tarifes de les persones que presten el servei d’atenció a la gent gran de les residències.
En les residències tenim un model obsolet que clarament no funciona, i ho hem vist en la gestió del govern
Ja que ha tret el tema de les residències aprofito per preguntar-li: quin creu que ha estat el problema principal en la gestió de les residències durant la pandèmia?
Per un costat hi ha un problema en les residències generalitzat. Hi ha gent que està tres, quatre, o cinc anys en llista d’espera per a tenir una plaça en una residència pública. Aquest és un problema. Un altre problema és que no totes les residències estaven dins del radar; hem vist que n’hi havia que no reportaven informació de quina era la situació dels centres, i un altre problema greu que hi havia era que quan tu arribaves a una residència desapareixien les teves dades mèdiques de la seguretat social. Passaves directament a estar sota d’una mútua privada, que generalment era Mutuam, quan hauria d’haver sigut la sanitat pública qui continua atenent aquestes persones. I per a mi un altre gran problema que va haver-hi en la gestió de les residències durant la pandèmia és que van trigar més d’una setmana en posar-les sota el paraigües de Salut, quan clarament es necessitava que les residències estiguessin medicalitzades.
Li he de preguntar per la gestió política dels presos polítics, ja que sembla que avui, el futur de l’espai polític d’En Comú Podem passa, en part, per una decisió que està més en mans dels seus socis de govern, el PSOE. Confia en l’indult?
Bé jo diria que tot el país està en mans del soci del govern, perquè al final estem en mans de què el PSOE mogui fitxa.
Llavors confia o no confia en l’indult?
No és només l’indult. Jo crec que hi han diversos mecanismes que s’han de treballar en paral·lel, i que tots els mecanismes per aconseguir la llibertat dels presos polítics són importants i complementàries. A mi em preocupa com el PSOE continua jugant i fent electoralisme amb el tema de la llibertat dels presos polítics. Recordem que va ser Iceta el primer a parlar d’indults, però en les darreres eleccions catalanes, a l’anar a la cerca del vot de Ciutadans, el tema va desaparèixer. L’altre dia la delegada del govern a Catalunya, Teresa Cunillera, deia en una entrevista, quan se li preguntaven per la nostra proposta de reforma del Codi Penal dels delictes de sedició, que el ministre Campos no tenia consciència d’aquesta proposta de reforma, que el Jaume Asens no li havia traslladat res. Això no és cert. La proposta està sobre la taula des de fa mesos.
Jo crec que hi han diversos mecanismes que s’han de treballar en paral·lel, i que tots els mecanismes per aconseguir la llibertat dels presos polítics són importants i complementàries
Vostè és periodista de professió: com avalua el panorama de mitjans de comunicació a Catalunya en termes de qualitat i pluralitat informativa?
Penso que Catalunya sempre ha sigut una terra molt interessant pel que fa l’existència de mitjans alternatius. Necessitem mitjans que siguin finançats pels lectors i lectores i que no depenguin exclusivament de les subvencions públiques, ni de la publicitat comercial o institucional. En aquest sentit crec que Catalunya sempre ha anat un pas per endavant si comparem amb la resta de l’Estat. Per un altre costat em preocupa molt la precarietat que pateixen els periodistes. Això no és un problema només de Catalunya sinó més generalitzat. Veiem que hi ha grans estrelles que tenen uns sous més elevats mentre que la plantilla – que és la que treu la feina quotidianament – viu en unes condicions d’una gran inestabilitat. Això repercuteix, òbviament, en la qualitat informativa. Això em preocupa perquè necessitem molts mitjans de comunicació, i sobretot diversos i plurals.
Per acabar. Què veu més a prop: III República Espanyola o Catalunya Independent?
Jo veig més a prop la tercera república, però tampoc em sorprendria que anessin de la mà. Tot i que si realment anéssim cap a una tercera república plurinacional segur que hi hauria molta gent que no voldria la independència.
Catalunya Plural, 2024 
