La idea de la renda bàsica està guanyant cada dia més adeptes. No és atrevit afirmar que aquella idea enarborada antany per una minoria d’acadèmics pot acabar convertint-se, en un termini relativament breu de temps, en el “sentit comú” al voltant del qual giri una nova concepció de la justícia i de la justificació normativa del futur estat del benestar. Podem trobar diversos tipus d’arguments que avalen i justifiquen aquest nou sentit comú, i en particular, n’hi ha dos que destaquen a l’hora de defensar la renda bàsica.
Per una banda, trobem qui prioritza l’ús d’arguments de tipus moral per a justificar la idoneïtat d’una mesura com aquesta. Qui opta per aquesta línia, per exemple, argumenta que, atesa l’afluència material de la nostra societat, no és moralment permissible que hi hagi gent que visqui en la indigència o en situació de pobresa. La desigualtat afavoreix que els més rics disposin d’una capacitat i d’un poder d’influència molt superior al de la majora a l’hora de dictar les regles del joc polític i econòmic i això, afegeixen, atempta contra els principis morals i polítics sobre els quals s’assenta la nostra societat. Aquesta situació, addueixen, és injusta i moralment recriminable enfront de la qual la renda bàsica apareix com una mesura èticament justificada. Per altra banda, hi ha qui independentment de preferències o intuïcions morals prefereix defensar la renda bàsica apel·lant a la seva superioritat administrativa. Qui forma part d’aquest grup, no es preocupa tant per justificar moralment la universalitat de la renda bàsica, sinó que en defensa aquest atribut atès que facilitaria (en termes de gestió i de costos administratius) el funcionament dels sistemes de protecció social: “a priori donem els mateixos diners a tothom, puix que a posteriori serà el càlcul impositiu el que determinarà a qui li toca pagar més o menys”. Qui argumenta així, acostuma a criticar que els programes de rendes mínimes o garantides generen la “trampa de la pobresa” (quan la incompatibilitat d’aquestes amb les rendes del treball desincentiva la participació laboral del perceptor que prefereix seguir desocupat o en l’economia submergida per tal de no perdre el dret a percebre la prestació) que dificulta l’administració i distorsiona els objectius pel qual s’han posat en marxa aquests mateixos programes de rendes.
Podem discernir quin dels dos arguments, el moral o l’administratiu, és superior i cal doncs prioritzar a l’hora de defensar la renda bàsica? La realitat és sempre plena de grisos i matisos i per això no acostuma a encaixar massa bé en aquest tipus de dicotomies. Un exemple per superar aquest fals dilema el constitueix el fenomen de les “no sol·licituds” (non-take-up, en anglès), és a dir, aquelles persones o llars que no sol·liciten una prestació tot i complir els requisits i tenir dret a percebre-la. El fenomen de les no-sol·licituds constitueix un argument molt poderós a l’hora de defensar la renda bàsica, precisament perquè desarticula aquesta falsa dicotomia entre els arguments morals i els arguments administratius.
Per què hi ha gent que no sol·licita una prestació?
Les altes taxes de no sol·licituds erosionen la capacitat de les prestacions econòmiques a l’hora de reduir la pobresa i, a la llarga, comprometen el funcionament dels sistemes de protecció social. Les xifres parlen per si mateixes: en el conjunt de països europeus, la taxa de no sol·licituds dels programes de rendes mínimes és de prop del 50%. A França, la Revenue de Solidarité Active mostra taxes del voltant del 40%, mentre que les Rentas Mínimas de Inserción espanyoles no arriben ni tan sols al 9% dels potencials beneficiaris. Més enllà de les xifres, cal preguntar-se quin és el motiu pel qual algú no sol·licita una prestació a la qual té dret. La literatura científica acostuma a destacar tres nivells d’anàlisi o tres factors a l’hora de respondre a aquesta pregunta: a) les característiques personals, b) els factors propis del disseny i la implementació de la prestació, i c) els relatius al funcionament administratiu i institucional.
Els atributs sociodemogràfics (edat, gènere, ètnia, nivell educatiu i de renda, etc.) sempre són fonamentals a l’hora d’entendre les taxes de sol·licituds. Als Estats Units, per exemple, les persones negres, amb baix nivell educatiu i de renda baixa tendeixen a sol·licitar menys que la mitjana. Les característiques personals ens ajuden a entendre quin és el “cost” en què incorre a qui decideix sol·licitar o no una prestació. Així, una persona amb mobilitat reduïda i de baix nivell educatiu ha de fer front a alts costos per aconseguir la informació i realitzar el desplaçament necessari per demanar una prestació i, per tant, tendirà a sol·licitar-la menys. Per contra, qui disposa d’alts nivells educatius i major capacitat de desplaçament, fa front a menors costos i conseqüentment tendirà a sol·licitar més. Existeixen diversos factors addicionals, com el sentiment d’estigma de qui es converteix en sol·licitant d’una “prestació per pobres”, o la pertinença a xarxes o comunitats formades al voltant de l’ètnia, l’idioma, el lloc de procedència o de residència. Si bé és cert que formar-ne part pot comportar que la societat ens etiqueti i estigmatitzi, també és cert que ens pot facilitar o abaratir l’accés a la informació sobre una prestació i el seu procés de sol·licitud. No obstant, el problema de les explicacions que com aquesta prioritzen el càlcul “cost-benefici” és que tendeixen a obviar que aquest mateix càlcul depèn, en gran mesura, de factors que sobrepassen l’àmbit individual de decisió racional.
És per això que la literatura destaca un segon factor o nivell d’explicació que té a veure amb el disseny i la implementació de les prestacions. Sabem, per exemple, que la taxa de sol·licitud d’una prestació tendeix a disminuir quan els requisits per accedir-hi o el procés per sol·licitar-la no són prou clars o no estan prou detallats. Per contra, quan una prestació existeix durant un període llarg de temps o ha experimentat poques modificacions, les taxes de sol·licitud tendeixen a créixer. La quantitat i la durada d’una prestació són també factors importants, ja que poden fer la prestació més atractiva per part dels possibles demandants i, per tant, augmentar-ne la taxa de sol·licitud. Cal tenir en compte d’altres factors, com la unitat beneficiària d’aquesta. Les llars unipersonals, per exemple, tendeixen a sol·licitar menys prestacions degut a que els costos d’informació i d’oportunitat són més alts a l’haver-los d’assumir una única persona. En canvi, aquests decreixen en llars amb diversos membres, ja que poden compartir-se entre els mateixos. Quan a més hi ha menors la llar, les taxes de sol·licituds augmenten ràpidament pel fet que tendim a valorar molt les necessitats de benestar dels nostres infants.
Cal destacar un tercer nivell explicatiu que fa referència al funcionament administratiu de la institució responsable d’una prestació. Un element per a estudiar-ho és l’estratègia comunicativa utilitzada a l’hora d’informar sobre la prestació i el seu procés de sol·licitud. En aquest sentit, cal esperar baixes taxes de sol·licituds quan la informació relativa a l’existència d’una prestació només es troba al web institucional de torn. Si per contra s’ha emprat una campanya més massiva com cartells en marquesines, anuncis televisius o radiofònics, etc., serà lògic esperar majors taxes de sol·licituds. Si a més la campanya publicitària és més personalitzada a través de l’enviament de cartes o trucades a la població diana, la taxa de sol·licituds s’incrementa encara més. Davant aquest fet es tendeix a pensar que la digitalització i l’administració online és una eina eficient i eficaç. Malauradament, però la bretxa digital persisteix com un vertader obstacle per a la població més vulnerable.
I per què ens hauria de preocupar?
El fenomen de les no sol·licituds no ha rebut l’atenció que requereix, ni per part dels responsables polítics ni per part de l’acadèmia. No obstant, donada la seva magnitud i l’impacte que suposa per al bon funcionament dels nostres sistemes de benestar, hauria de preocupar a tothom qui es dedica al disseny de polítiques públiques, a qui les estudia o a qui en definitiva es preocupa per la situació de la població vulnerable. Però, quin és el motiu pel qual ens hauria de preocupar? Per què dificulta el funcionament administratiu dels sistemes de protecció social, o més aviat perquè moralment crea greuges comparatius entre qui accedeix i qui no accedeix a aquests sistemes de protecció? Tal com acabem de veure, el fet que una persona no sol·liciti una prestació, moltes vegades no depèn de la seva decisió personal i meditada, sinó de factors que tenen a veure amb el disseny i la implementació de les prestacions, i de la lògica en què funciona i informa l’administració pública.
Que una persona lliure i voluntàriament, amb tota la informació al seu abast i de forma ponderada, decideixi no sol·licitar una prestació a la qual té dret sembla un fet políticament irrellevant i totalment trivial pel que fa a possibles implicacions morals. Ara bé, si no la sol·licita perquè no ha rebut tota la informació o perquè ni tan sols s’ha assabentat de l’existència de la prestació, o perquè no entén l’idioma o la informació exigida en el formulari de sol·licitud, o perquè aquest formulari només es pot complimentar presencialment en un horari o unes dates determinades, o perquè no té ni ordinador ni les habilitats digitals necessàries per fer el tràmit online, això és un tema que sí que ens hauria de preocupar perquè qüestiona moralment el disseny i el funcionament del nostre sistema de benestar.
Gràcies precisament a la seva incondicionalitat i a la seva universalitat, la renda bàsica supera aquesta falsa dicotomia entre arguments morals i arguments administratius a l’hora de justificar-ne la seva idoneïtat. Per definició, i a diferència de les rendes condicionades o mínimes, la renda bàsica no comporta el problema de les no-sol·licituds simplement perquè tothom la percebria automàticament sense necessitat d’omplir cap formulari o de personar-se a una oficina a un horari i una data determinada. La renda bàsica es mostra així superior a altres polítiques de renda gràcies al fet que la seva administració (incondicional) no generaria cap trava burocràtica ni informativa i, per tant, no comportaria cap greuge moral en no deixar a ningú enrere (universal). Qui defensa les rendes condicionades ha d’estar disposat a acceptar les deficiències administratives que inevitablement comporta la seva gestió així com els dilemes morals inherents a aquesta gestió. Qui per contra creu que seria millor una renda bàsica, pot incorporar el problema de les no-sol·licituds com un argument de pes a l’hora de defensar-la.
Catalunya Plural, 2024 
