La pandèmia dels desnonaments no és nova. Lluny de solucionar-se, ha anat mutant amb el pas dels anys. En l’última dècada hem vist com la situació evolucionava de les execucions hipotecàries a la bombolla del lloguer i el problema de l’ocupació, ara denominada afectades sense contracte. Una denominació molt políticament correcta, pensada per no aixecar les ires del sector més criminalitzador de la pobresa, quan es parli de ”protegir ocupes”. Així, entre cometes, perquè aquesta moratòria de desnonaments és tan correcta com ineficaç en aquest sentit.
Malgrat tot, el terme afectades sense contracte per referir-se a les ocupacions, sempre serà millor que parlar de llançament com a sinònim de desnonament, d’execució hipotecària com a sinònim de pèrdua de projectes de vida o bestioles per parlar de les persones que habiten els pisos que van passant d’una socimi a una altra, en aquest joc de trilers que porten anys orquestrant la banca i els fons voltor. Denominacions que demostren el menyspreu del sistema cap a les persones.
Al llarg de l’any 2020, en un marc d’alerta sanitària, confinament i mesos sense activitat judicial, es van produir 29.406 desnonaments. Una xifra que demostra el tremend fracàs d’aquesta moratòria de desnonaments i de les mesures del Govern i el seu esbombat escut social. Molt queda’t a casa, mentre les famílies estan sent llançades al carrer (bon moment per recuperar aquest terme fatal). Molt no deixar ningú enrere, mentre estan alimentant una situació insostenible per a milers de persones. Cal destacar l’augment d’un 27,4% en les execucions hipotecàries durant un any tan dur que ens empeny a la precarietat, a les cues de l’atur, a mesos sense cobrar pel col·lapse del Sepe i a un futur desolador que ens recorda episodis, de la nostra història més recent, dels quals massa encara no ens hem aconseguit recuperar.
Davant d’aquesta situació, en el que a emergència residencial es refereix, què tenim? Un Decret insuficient, en forma i temps. En forma, ja que s’ha demostrat la continuïtat dels desnonaments i deixa desprotegides a les famílies hipotecades, empenyent-les al sobreendeutament i a una execució hipotecària. En temps, perquè tres mesos més no són suficients per a poder veure els efectes reals d’aquesta nova crisi i molt menys perquè les famílies es recuperin.
Des de la PAH, en el tema hipotecari, ho estem denunciant des del principi de l’estat d’alarma: no es pot seguir protegint el sistema financer per sobre de les necessitats de la gent. La solució, ni temporal, mai degué passar amb permetre l’augment del deute per impagament i obligar a demanar microcrèdits per cobrir aquest deute. Les que portem, no només denunciant i lluitant per revertir la situació fa més d’una dècada, també patint en les nostres carns les pràctiques mafioses de la banca en connivència amb el sistema polític, veiem millor que ningú el germen que es va gestar prèviament a l’esclat de l’estafa, mal anomenada crisi, del 2008.
No es poden repetir errors tan greus del passat, com tornar a obrir la porta a crèdits per pagar deutes, que segueixen en una reestructuració de deute vinculat a la hipoteca, que continuen en una carència per ”facilitar” el pagament. Tot això alimentant l’esperança fictícia que tot tornarà a la normalitat, es recuperaran els bons sous i els grans treballs, evitant així que milers de llars siguin expropiats a les famílies per la banca. Esperança fictícia, perquè com ja vaig dir, el 2020 ha protagonitzat la major pujada d’execucions hipotecàries en els últims anys.
Aquesta desprotecció de les famílies hipotecades no pot anar acompanyada del discurs del Govern, al·legant que aquestes famílies sempre es podran acollir a la moratòria hipotecària vigent des de 2013. És d’una irresponsabilitat absoluta, quan per a acollir-s’hi s’ha d’estar en uns nivells de vulnerabilitat tan extrems, que ja t’aboca a la inevitable pèrdua de l’habitatge.
Amb l’actual moratòria de desnonaments per lloguer o ocupació, la situació no canvia molt. Bàsicament, per resumir, si les moratòries no van acompanyades d’alternatives de resolució, suspendre els desnonaments una temporada només val per allargar l’agonia dels que tenen un peu al carrer i cap alternativa habitacional.
Més que mai són necessaris canvis estructurals i la voluntat política per dur-los a terme, sobretot amb un Govern de coalició negociant una llei d’habitatge estatal. És inadmissible que aquestes negociacions se centrin exclusivament en els pactes de Govern, que no recullen ni de lluny l’amplitud del problema. Els seus pactes partidistes per poder governar, són una cosa. La realitat i necessitat del carrer, una altra.
És tan aberrant que es parli de seguir compensant als especuladors, com ho és que en cap moment contemplin obligar-los a oferir lloguers socials, en funció d’ingressos, a les que menys tenen. Aquesta sí que seria una eina eficaç per combatre els desnonaments, evitar l’especulació i poder continuar treballant en la creació d’aquest parc públic d’habitatge tan necessari.
Sobren desnonaments i manca valentia per responsabilitzar aquells que ens roben els diners, les llars i els drets més fonamentals.
Catalunya Plural, 2024 
