Totes les iniciatives polítiques que renuncien a ocupar les institucions em semblen profundament inútils. Òbviament hi ha altres espais de poder -també popular- que són complementaris al poder polític tradicional, però l’aversió a gestionar allò comú em sembla contraproduent i covard a parts iguals. Aquest és un mal estès en certa esquerra, que exerceix un activisme ad eternum, per tal de mantenir la coherència dins el seu espai. Probablement, qui llegeixi aquestes línies pot pensar que practico el noble art del pragmatisme. I és possible que sigui així, almenys en algun aspecte.
El pragmatisme, en qualsevol cas, no implica una renúncia ideològica. La capacitat per afrontar els problemes amb una alta dosi de realisme i amb coneixement de les seves limitacions hauria de ser una virtut, més que una inclinació per la gestió. La política a curt termini, tuitaire i de cicle curt que triomfa en l’actualitat menysprea la capacitat dels partits per prendre el lideratge de l’administració pública i mobilitzar els recursos de l’Estat (o de la Comunitat Autònoma) per desenvolupar un pla determinat. La gran paradoxa és que, potser, aquest moment és el més adequat per a aquest tipus d’actuacions. Fóra bo practicar un pragmatisme institucional, flexible i innovador, capaç de desenvolupar programes socials sense precedents, per frenar el greu impacte de la crisi econòmica de la COVID-19.
La campanya electoral a Madrid, sorgida d’una convocatòria electoral abrupta fruit de les desavinences entre el Partit Popular i Ciutadans, està marcada per una dicotomia interessada. Comunisme o llibertat. D’un costat, l’amenaça confiscadora, vermella i indesitjable encapçalada pel Marquès de Galapagar, el vicepandemias, el Coletas. De l’altre, els bars oberts i l’activitat econòmica que flueix enmig de la pandèmia. Un oasi en l’ull de l’huracà. És evident que l’equip d’Ayuso va parir un missatge interessant en clau comunicativa que ens acompanyarà fins al dia de la contesa electoral.
La incomoditat del PSOE davant d’aquest missatge és palpable. Potser per aquesta raó intenten situar, durant la campanya, Sánchez com a ombra d’Ángel Gabilondo. El President del Govern ha estat identificat com el rival a batre per Ayuso, que fins i tot ha declarat que ell és el veritable candidat socialista. En aquest context, els socialistes han intentat construir un missatge pragmàtic i responsable, que vol fugir de l’estridència i de la polarització que promou el PP. Un paper complex si tenim en compte que Mónica García, la candidata de Más Madrid, és metgessa anestesista i una veu autoritzada per parlar dels reptes que genera la pandèmia.
Però clar, Ayuso sempre contraataca. La candidata popular ha posat sobre la taula una reforma impositiva que ha qualificat de “la baixada d’impostos més gran de la història”. Per descomptat, els grans beneficiats serien les rendes més altes -el PP sempre ha tingut clar allò de la pertinença de classe-. Però el pragmàtic Gabilondo va entrar com a elefante en cacharrería per anunciar, a La Sexta Noche, que “no demanarem un euro més als ciutadans de Madrid fins a les properes eleccions de 2023”. El primer que em va cridar l’atenció va ser la idea de “demanar diners” als ciutadans, com si el pagament d’impostos per finançar salut i educació fos una espècie d’aportació extraordinària per sufragar despeses comunitàries. Allò ideològic no hauria de veure’s contraposat al pragmatisme. És cert, però, que ja no sorprèn veure al PSOE practicant renúncies i abandonant al seu electorat en un viatge centrípet a la recerca de no se sap ben bé quins suports.
Sento molta enveja de l’equip d’assessors del PSOE a la Comunitat de Madrid. El fet que encara no hagin vist la mítica sèrie “L’Ala Oest de la Casa Blanca” em genera aquest sentiment; qui pogués tornar a gaudir de l’administració Bartlet i la campanya de Santos com si fos la primera vegada. I és que a la qüestió ideològica sumen un greu error comunicatiu, reforçant l’enfocament i el tema en el qual l’actual Presidenta de la Comunitat de Madrid és referent. Ho explica Josh Lyman en la setena temporada de la ficció americana, quan dibuixa tres requadres amb temes de campanya: els que sempre lidera la dreta, els que pot liderar el progressisme i les qüestions trivials. Diu Lyman que les campanyes no van sobre el contrast d’opinions sobre una qüestió, sinó sobre qui imposa els seus temes a la conversa (tant en l’opinió pública com en la publicada). Gabilondo parlant de rebaixes impositives simplement fa campanya a favor d’Ayuso.
Qué envidia. El @equipoGabilondo aún tiene pendiente ver El Ala Oeste de la Casa Blanca. https://t.co/5iWrc7zYhx pic.twitter.com/g4DEc7BWkr
— Silvio Falcón (@silviofalcon) April 18, 2021
A Catalunya, les dificultats perquè la CUP entri al proper Govern de la Generalitat estan relacionades amb l’assumpció de contradiccions. Aquesta posició em sembla molt més respectable que la incompetència i la renúncia ideològica que practica Gabilondo i el PSOE a Madrid. Sobretot, perquè fan un discurs que permet que Ayuso triomfi electoralment -però també en el fons del seu missatge econòmic-. Això no és pragmatisme. És estupidesa.
Catalunya Plural, 2024 
