És habitual llegir que, si exceptuem l’impacte de les dues guerres mundials i la Gran Depressió, la covid-19 ha provocat una recessió sense precedents en l’últim segle i mig. El que no resulta tan freqüent és que s’escoltin veus que denunciïn que la crisi actual perjudica en major mesura a la població més vulnerable dels països en desenvolupament.
Tot i això, és descoratjador comprovar que, per primera vegada en dècades, la pobresa extrema augmentarà en 100 milions de persones.
A més, s’ha produït una caiguda de la renda per càpita en més del 90% dels països en desenvolupament. La meitat d’aquestes economies revertirà els avenços dels últims cinc anys o més i una quarta part perdrà tot el progrés realitzat des de 2010.
La covid-19 està provocant un descens en les remeses rebudes per les famílies més pobres. Per primera vegada en la història moderna, s’ha reduït la quantitat de migrants internacionals.
També ha augmentat la desigualtat. Davant el 10% de les llars riques que es contagien, més de la meitat de les llars pobres ho fan i la probabilitat que morin els seus habitants és quatre vegades més elevada. La major exposició a la malaltia es deu a diferents factors:
- Ocupació en activitats essencials que no s’interrompen durant els confinaments.
- Residència en barris densament poblats.
- Impossibilitat de reduir les hores de treball en no comptar amb estalvis.
Què passarà en el futur?
Les perspectives en termes de creixement són ombrívoles per les retallades de la inversió a causa de la deterioració en les expectatives dels agents econòmics.
El creixement futur també es ressentirà de l’impacte de la pandèmia en el capital humà, en posar en perill els avenços en l’àmbit educatiu i sanitari.
L’aprenentatge s’ha vist interromput amb el tancament de les escoles, que ha perjudicat especialment a la població que no disposa de mitjans per continuar la formació a distància. A més, la caiguda de l’ingrés de les famílies obligarà a interrompre la formació de molts nens i joves. En particular, seran les nenes les que es vegin forçades en major mesura a abandonar les aules.
Al mateix temps, la pandèmia ha augmentat la despesa sanitària d’unes famílies que ja afrontaven serioses limitacions financeres per cobrir la seva atenció mèdica. S’estima així mateix que ha elevat a 130 milions el nombre de persones afectades per la fam crònica.
Per què hem d’afrontar la situació
Ignorar aquest infaust panorama no és just… però és que tampoc interessa fer-ho. La pandèmia no acabarà fins que no acabi a tot el món.
No obstant això, la resposta a la covid-19 està sent extremadament irregular: en les economies avançades, els paquets d’estímul davant de la crisi representen entre el 15% i el 20% del PIB, en les economies emergents només suposen al voltant del 6% del PIB i als països més pobres no arriben ni al 2%.
Pensar en termes nacionals és el més fàcil, sens dubte, però salvaguardar la cooperació internacional també hauria de ser una prioritat. No atendre a temps les apressants necessitats dels més desfavorits a la llarga obliga a majors desemborsaments per afrontar unes tragèdies que es podrien haver evitat.
Hi ha espai per a l’esperança?
El FMI subratlla que el que succeeixi a partir d’ara dependrà del ritme de les campanyes de vacunació i de la capacitat d’oferir una resposta eficaç mentrestant. Serà doncs necessari reforçar la cooperació internacional prioritàriament en dos àmbits.
S’ha d’assegurar l’accés a tothom a les proves diagnòstiques, els tractaments i les vacunes contra la covid-9. Encoratja comprovar que s’ha posat en marxa una iniciativa amb aquesta finalitat, l’accelerador de l’accés a les eines contra la covid-19, en què participen organitzacions internacionals, governs, empreses i institucions de la societat civil. És urgent reforçar aquesta cooperació doncs, en aquests moments, les economies avançades han adquirit la major part del subministrament disponible.
Per la resta, resulta imperatiu proporcionar als països d’ingressos baixos, que ja estaven sobrendeutats abans de la propagació de la covid-19, una injecció adequada de liquiditat internacional que ampliï el seu marge de maniobra per fer front a la crisi.
El Banc Mundial i l’FMI, en col·laboració amb el G-20, han acordat una iniciativa per suspendre temporalment els pagaments del servei del deute d’aquests països. 5 000 milions de dòlars han pogut així ser desviats a la lluita contra la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques. No obstant això, es tracta tan sols d’un primer pas, ja que els creditors privats no estan participant en aquesta iniciativa.
En definitiva, la pandèmia posa en relleu la imperativa necessitat de majors dosis de cooperació internacional. Hi ha un risc evident que els països més rics se centrin en cobrir les seves pròpies necessitats. El problema és que aquesta actitud podria deixar enrere a les poblacions més vulnerables dels països en desenvolupament.
Aquesta alternativa no és viable, ni des d’un punt de vista ètic, ni des d’una perspectiva eminentment pràctica. El món només serà un lloc segur quan tots els seus habitants estiguem protegits.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
