L’Hospitalet és una d’aquelles ciutats que creus haver vist milions de vegades tot i no haver-la trepitjat mai. Els seus alts edificis no acullen oficines sinó centenars d’habitatges, i creen un traçat urbà que s’entretalla per vies de tren i grans carreteres que connecten amb altres ciutats. És escenari de pel·lícules com Tapas, en la qual José Corbacho i Juan Cruz mostren un bar qualsevol en una ciutat qualsevol, on la quotidianitat de la classe treballadora es torna relat. En aquest cas és l’Hospitalet, però podria haver estat qualsevol ciutat obrera del país. Qui hagi vist Tapas haurà pogut reconèixer-hi traces i escenes que podrien ser d’altres pel·lícules costumistes com Barrio, rodada 10 anys abans i, aquest cop, a Madrid. “El que passa en aquesta pel·lícula podria haver succeït en qualsevol altra ciutat”, va dir el seu director, Fernando León de Aranoa, en una entrevista amb motiu del 20è aniversari del film.
Això és l’Hospitalet, una ciutat que podrien ser totes tot i tenir particularitats que la fan única. Una desconeguda, tot i ser imprescindible. L’estigma de ser una ciutat conflictiva encara passa avui per sobre del fet de ser un nucli amb gran pes econòmic i polític. Barris com Bellvitge es van caracteritzar per la seva cruesa i la seva essència quinqui en els anys 80. Gràcies a les lluites veïnals, es va donar forma i es va salvar aquest barri que va créixer desmesuradament per acollir la migració espanyola que va arribar a la recerca de treball. Avui són altres els orígens dels nouvinguts, però l’objectiu és el mateix.
Aquesta ciutat ha canviat molt en els últims anys: és el segon municipi de Catalunya, després de Barcelona, ciutat amb la qual comparteix frontera i comarca. El 2016, un estudi de l’Eurostat la va nomenar la ciutat més densa d’Europa, amb barris en què es poden trobar més de 70.000 persones per quilòmetre quadrat. Moltes d’elles viuen en aquests grans edificis rusc de l’època del franquisme que acullen les famílies obreres. Amb tot, s’ha convertit en responsable de bona part de l’impuls econòmic de la zona. Alberga, per exemple, el recinte que acull esdeveniments com el Mobile World Congress. Però La Fira porta el cognom Barcelona, tot i situar-se tècnicament a l’Hospitalet. I és que l’ombra allargada de la capital amaga la realitat de la resta de municipis amb els quals confina.
Cercar notícies de l’Hospitalet és trobar-se en una dicotomia entre el que la periodista i hospitalenca Montse Santolino defineix com “Brilli-Brilli o crònica vermella barata”. Les informacions disponibles són, o bé comunicacions oficials de l’Ajuntament, recollides pels mitjans de comunicació, o “textos sobre successos, escrits per gent de fora, que ens redueixen a una caricatura de chonis, canis i altres espècies de castellanoparlants”, afirma. A aquest retrat esbiaixat se suma el fet objectiu que es tracta de municipis amb una renda i poder adquisitiu substancialment més baix que el de Barcelona, des d’on es produeix la informació i es marca l’agenda. El 2019, la capital comptava amb una renda bruta mitjana de 37.124 € anuals, situant-se així en el lloc 64 del rànquing nacional. Per la seva banda, l’Hospitalet sumava 24.629 €, baixant fins al lloc 697, segons dades de l’Agència Tributària.
El pes del barcelonacentrisme
“L’Hospitalet ens l’expliquen paracaigudistes que no es molesten a fer una anàlisi en profunditat de les particularitats de l’Àrea Metropolitana”, es lamenta Santolino. Això s’entén bé amb alguns exemples que han posat recentment al municipi en l’agenda mediàtica. Per exemple, la imputació per malversació a l’alcaldessa, Núria Marín, el passat mes de desembre. “De sobte, tothom parlava de l’Hospitalet, però sense entrar en els detalls. Van arribar, van explicar i van marxar sense posar atenció en què els casos de corrupció no es construeixen d’un dia per l’altre”, alerta la periodista, que afegeix que els mitjans “li donen mil voltes a qualsevol cosa que digui Colau, com si interessés a tot Catalunya, mentre en els pobles passen moltes coses”.
I és que el pes mediàtic de Catalunya es posa a Barcelona. “Hi ha coses que passen a barris de Barcelona que reben més atenció que el que succeeix en zones de l’Hospitalet amb més densitat de població” es lamenta Ignasi Escudero, un dels fundadors de Districte7, un mitjà cooperatiu local creat recentment a L’Hospitalet. “Volem donar veu a les persones per les quals no es convoca una roda de premsa”, explica Ana Vallina, també fundadora del digital, qui es lamenta que, actualment, no hi ha mitjans privats amb voluntat d’explicar la realitat local.
“Barcelona ens esprem. El millor que tenim s’ho queda i ens torna el dolent”, considera Montse Santolino. La periodista afirma que les ciutats confrontants a la capital estan “condicionades a allò que necessita la gran Barcelona. Allotgem les infraestructures necessàries perquè tiri endavant el seu model de negoci i turisme, a costa de fragmentar-nos el territori”, assegura. L’hospitalenca es refereix a grans obres com la Granvia, un riu d’asfalt de vuit carrils que connecta Barcelona amb les rondes i amb l’aeroport, alhora que divideix l’Hospitalet.
El consistori va construir la plaça Europa al voltant de la Granvia, però no per a ús i gaudi dels seus conciutadans, sinó per construir a sobre edificis. “Ens roben territori que Barcelona necessita per créixer, perquè aquests habitatges no seran per hospitalencs, sinó per gent de Barcelona que no pugui pagar-se un pis a la capital”, assegura Santolino. “Ara bé, la seva vida, el seu oci i el seu consum seguiran sent a Barcelona”, es lamenta.
I és que a la capital, el preu mitjà del lloguer era, a data de març del 2021, de 14,5 € el metre quadrat, segons dades del Ministeri de Foment. En canvi, a l’Hospitalet, el preu mitjà baixa fins als 12,5 € el metre quadrat. La ciutat més densa d’Europa segueix creixent, pagant el preu d’albergar part dels serveis i infraestructures necessàries per fer de l’Àrea Metropolitana un gran eix econòmic.
A més del trànsit rodat que es concentra a la Granvia, l’Hospitalet ha de sumar les dues rondes que envolten Barcelona i el transport de mercaderies que es dirigeix al port. Això es tradueix en alts nivells de contaminació que van portar a la Comissió Europea a denunciar Espanya per incomplir la normativa de qualitat de l’aire.
«S’amaga a la classe treballadora precaritzada dels nostres barris fins que passa alguna cosa i se li tira la culpa als veïns»
“Ens mengem la contaminació, alberguem als seus treballadors i infraestructures i a nosaltres, què ens queda? L’estigma”, assegura Pedro Luna, president de l’associació de veïns de La Florida, el barri més dens de la ciutat més densa d’Europa.
La lliga amb Barcelona fa que l’Hospitalet tingui uns condicionants urbanístics, organitzatius i econòmics molt particulars que, segons Luna, “tenen un rerefons classista“: “S’amaga a la classe treballadora precaritzada en els nostres barris fins que passa alguna cosa i se li tira la culpa als veïns, sense analitzar el context”. Luna es refereix al brot de Covid-19 que va patir el seu barri l’estiu passat, que va donar lloc a “criminalitzar la gent pobra, per les seves rutines i per viure amuntegada, com si poguessin escollir”, es lamenta. “Estem cansats de ser sempre els dolents en una ciutat dolenta”, afegeix.
Si “Madrid és Espanya dins d’Espanya”, com va deixar anar la presidenta Isabel Díaz Ayuso, una cosa semblant passa a Catalunya amb Barcelona. El barcelonacentrisme es fa amb la cultura, l’economia, el periodisme i, fins i tot, amb part de l’associacionisme. Sembla que les problemàtiques de Barcelona siguin les de Catalunya i que, explicada la capital, explicada tota la regió. Però l’Hospitalet, igual que la resta de municipis de país, té vida pròpia. “Els barris s’organitzen, les persones migrades són alguna cosa més que migrants. Tenim bons exemples d’escoles i col·lectius que lluiten contra l’estigma. Són ells els que poden i han d’explicar el municipi”, diuen els cofundadors de Districte7. I és que l’Hospitalet i els seus 270.000 habitants existeixen. I hi ha més enllà de l’ombra de Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
