Aquest esperit sintetitzat al títol Nous, com a qüestionament de la identitat francesa el 2021, li va valdre al març passat el premi a la secció paral·lela Encounters de la Berlinale. Diop, nascuda el 1979 a la Cité dels 3000 d’Aulnay-sous-Bois -una de les estacions més populars i mestisses de la línia-, continua gratant amb les seves imatges la realitat que l’envolta després de sis altres documentals i d’haver rebut el César al millor curtmetratge el 2017 per Vers la tendresse (Cap a la tendresa).
Fem l’entrevista per telèfon, a l’espera que Nous sigui emès a la cadena Arte a la tardor abans de la seva sortida a les sales. I si hi apareix el cantó militant de la realitzadora (forma part del Col·lectiu 50/50 per promoure la igualtat dels homes i les dones i la diversitat al cinema i l’audiovisual), és reivindicant-ho a través de les seves pel·lícules i desconfiant d’idees reductores quan se li cita d’altres directores negres franceses com Maïmouna Doucouré (Mignonnes, 2020), i on haguéssim pogut afegir Mati Diop (Atlantique, 2019). És per això que la discussió sobre aquest nosaltres no és ni tancada ni petrificada.
Imagino que un premi com el de la Berlinale justifica els esforços fets per a una pel·lícula com Nous, la més llarga que ha realitzat, i això li aporta confiança en el seu treball.
“Sí, finalment les meves pel·lícules són bastant llargues com la meva precedent ‘La Permanence’ (‘La permanència’). No compto amb un recorregut clàssic. Vaig començar pel documental. Vaig guanyar un César per un curtmetratge, però de fet no he passat per la via tradicional de la ficció, que s’inicia pel curtmetratge abans d’anar a parar al llarg. Ja fa més de quinze anys, fins i tot vint, que faig pel·lícules documentals. Estic contenta perquè ‘La Permanence’ també va rebre el premi de l’Institut Francès Louis Marcorelles al festival Cinema Real de París, i ha circulat força en d’altres festivals… I el premi de Berlín consagra un recorregut, atorga una llum a la meva carrera”.
A Nous, mostra a partir de la línia B del RER parisenc tots els vessants del que vol dir nosaltres a França. Creu que encara s’està lluny d’aquest nosaltres que aplega tots els ciutadans del país?
“De fet, el ‘nosaltres’ és una qüestió que poso. És una pregunta, és un dubte, és una provocació, és una utopia també. La pel·lícula fa entrar en el seu quadre gent que s’ignoren els uns als altres la major part del temps, tot i que visquin al mateix territori. Són uns habitants que, finalment, saben poques coses els uns dels altres. Aquesta qüestió del ‘nosaltres’ és ambigua. D’una banda, és una realitat que ja és aquí perquè tots ells viuen a França, formen part de la comunitat nacional. Però molts no ho saben. En definitiva, el ‘nosaltres’ del títol és una reflexió al voltant d’aquest concepte que és eminentment polític”.
És veritat que a la línia B es creua gent bastant diferent. Però aquesta gent s’ignora en un departament del Sena Saint-Denis tan complexe. Són mons que s’ignoren en el dia a dia.
“Sí, la pel·lícula proposa la representació d’una perifèria que és bastant diferent del que es té el costum de veure al cinema i a l’actualitat dels mitjans de comunicació. És una visió molt singular, molt íntima, molt subjectiva. Fins i tot aquest Sena Saint-Denis que mostro no és pas únicament el dels polígons de pisos, dels problemes socials, dels problemes de violència. El que m’interessa és tota una altra cosa. I és part també de la realitat: el Sena Saint-Denis dels petits habitatges unifamiliars de Drancy, els indrets al voltant de les estacions i sota els ponts on viuen totes aquestes altres comunitats de sense papers. Però també és la perifèria molt ‘chic’, burgesa blanca del sud de la línia. La pel·lícula proposa d’interrogar a fons la representació habitual, tot donant-li una presa subjectiva”.
Catalunya Plural, 2024 
