Mentre passejo pel cantó mar del carrer de les Camèlies, després d’abandonar la cruïlla de la Font Castellana, respiro feliç per tenir a la vora el Parc de les Aigües, una fita veïnal de la Transició per a ocupar l’espai de l’antiga Companyia. La meva intenció és descendir per Praga fins a arribar a la plaça d’Alfons X el Savi i, a partir d’un edifici monumental i els seus companys de viatge del costat, explicar la configuració de la ronda del Guinardó, però un clic de memòria, una ràfega del cervell, m’impulsa a caminar un xic més, fins a situar-me a un tram de la frontera entre Gràcia i Sant Martí, avui Sardenya amb Camèlies.
La part cap a la Font Castellana d’aquest carrer és la darrera urbanitzada, notant-se en especial per la seva arquitectura. No obstant això, tota la zona vessa d’evocacions, des de la Cecília Ce de Mercè Rodoreda fins al meu més congenial Capità Blai de Juan Marsé, ídol de El embrujo de Shanghái, a qui imagino a la cantonada, i si m’apuren davant del bar Alondra, on m’han dut les passes.
Potser la meva recent obsessió amb Can Baró, visitant-lo gairebé cada dia de la darrera setmana, ha sigut una excusa més per aprofundir al meu coneixement del terreny, no només limítrof dels dos pobles del Pla, sinó també connectat cap al Carmel i una avinguda encara a fer a finals del segle XIX: la de la Font Castellana, futura Verge de Montserrat.
Per a superar la barrera paral·lela entre Camèlies i aquesta via, hereva del tram supervivent de la travessera de Dalt, amb un altre camí en el passat, tenia tota la lògica del món crear un enllaç entre ambdues.
El que ara contemplo és un mur parcial a la base, una reixa protectora de la vegetació al tram superior dret i un escales envers un misteri No fa gaire una porta permetia l’accés als esglaons. Cerco als mapes per a corroborar les meves sospites i bingo, aquest tram tapiat per a decretar la seva mort es denomina passatge de les Camèlies.
Abans de la pandèmia anava molt de tant en tant al Can Rafa de Camèlies amb el meu amic José Luis. Quan sortíem a fumar un cigarret comentàvem els nostres dubtes sobre el passatge. Jordi, el van tancar fa poc, però anar-hi era tota una experiència, i la vista des de dalt de tot era collonuda.
Com mai hi vaig poder pujar em fio de les seves impressions. Els planisferis de finals del Vuit-Cents i principis del segle XIX exhibeixen aquest tros erm, però des de les Agregacions del 20 d’abril de 1897 s’accelerà el ritme d’urbanització entre Barcelona i els seus nous dominis, amb Sant Martí com una perla per a operacions d’envergadura. La nostra no ho era, si bé a vegades menyspreem massa la importància de les dreceres per a anar d’un punt a un altre.
A dues notes breus de setembre de 1898 llegim sobre la prestància municipal a l’hora de procedir a les obres per a l’obertura del passatge de les Camèlies i el carrer de Dalt, quelcom possible per la cessió gratuïta, en general amb beneficis d’altre tipus, a càrrec de la senyora Antonia Villegas.
La data encaixa amb tot el mencionat per a enterrar els camps, convertint-los en carrer des d’una estructura, complicada pels accidents orogràfics, ben traçada com a idea, però impossible d’unificar cronològicament perquè, aleshores, l’abundància de propietaris amb o sense masies endarreria una execució global.
Això del passatge de Camèlies el 1898 podria obeir a una altra concepció del tiralínies urbà. Els grans i amplis passeigs, ja presents a l’Eixample, encara no depenien dels vehicles motoritzats; d’aquesta manera els caminets verticals prosseguien un esperit antic, encara no desmentit per la incipient i rabiosa modernitat.
El passatge de les Camèlies no té molta història. He indagat una mica sobre Antonia Villegas, i el més rellevant és la seva mort. En desconec la causa. El primer indici de trobar-me davant una raresa és el seu obituari. Morí el 28 de novembre de 1927, poques hores abans que el seu marit, l’escultor, i president de l’Acadèmia de Belles Arts, Manuel Fuxà i Leal.
En aquesta Barcelona de finals dels anys vint aquest no era un cas aïllat. Ambdós eren grans, i qui sap si malalts o, si ens posem peliculeros, passà allò de ‘com no puc viure sense tu, em trec del mig’, suïcidant-se o des del rebuig a la solitud.
La notícia ocupà pàgines als mitjans. Pel meu afany de relació puc vincular-la de forma molt remota amb el suïcidi de Joan Gamper el 30 de juliol de 1930. 24 hores abans Hans Frey, un seu compatriota resident a la capital catalana, escollí idèntica clausura per a les seves jornades.
Les tràgiques circumstàncies mortuòries del matrimoni Fuxà Villegas són l’únic rastre d’aquests benefactors. A les seves donacions apareix un altre interrogant. El carrer de Dalt era la nova travessera o potser ho era el sector de Verge de Montserrat comprés entre la plaça Sanllehy i la de la Font Castellana?
Si seguim un ordre retornant sobre les nostres petjades a l’origen de l’itinerari comprovàrem com després del passatge de les Camèlies la següent senda vertical, separada de la nostra protagonista tan sols per un bloc, és el passatge del Redemptor. A tot el perímetre de Verge de Montserrat i Can Baró molts racons han mantingut el seu bateig franquista.
Fins a desembre de 1945 el Redemptor era, n’hi havia molts més, el passatge sense nom. El seu tarannà era el mateix del de les Camèlies, amb l’escalinata per a derrotar el pendent i mudar envers una plataforma sempre en ascens, aquí fins a Verge de Montserrat.
No he pogut dilucidar si el passatge de les Camèlies sempre fou un atzucac. Les vistes aèries més recents podrien desmentir-ho des de l’acumulació edilícia i la seva anòmala distribució a l’espai. El 1948 la Gaseta Municipal decretà la seva immediata desaparició. Tres anys després un altre solt ens descobreix a l’Agustín Chela Garcés, habitant al número 6.
La seva similitud amb el Redemptor, candidat a ser el carrer de Dalt, es coronava amb els seus miradors, ara inutilitzats en allò de l’horitzó pels immobles pantalla, als antípodes de les visions de 1900, plenes de flors i amb façanes fantàstiques pel seu emplaçament.
Per a penetrar el de Camèlies hauria de violar alguna llei. Les casetes i tallers del Redemptor no tenen cap atractiu. Al seu cim, amb el seu frontispici a Verge de Montserrat, irromp l’església del Crist Redemptor, un dos i dos són quatre catòlic firmat per Oriol Bohigas, de qui urgeix un estudi de tot el seu llegat en aquests confins, de la ronda del Guinardó al carrer de l’Escorial, d’aquest temple, funcional i sense brillar a l’entorn perquè nom som ocells, al carrer de la Providència.
La construcció té una porteta annexa a l’esquerra, i per com continua és lícit plantejar-se si existí un tercer passatge anònim per filar encara més prim.
Des del passatge de les Camèlies tinc a tocar el Camp de l’Europa. Des de la meva altura albiro el mateix enquadrament que l’Antonia Villegas als seus anys noranta. Els seus ulls entreveien la masia de Can Sampere i un assortit de carreronets graciencs, en expansió. La finca, amb moltes hectàrees, era tan llustrosa com per a disposar de la cirereta de travessera de Dalt. Tenia sentit abans de les agregacions, quan més enllà no hi havia res. Les cases més veteranes de Verge de Montserrat entre Sanllehy i la Font Castellana poden datar-se, com a molt aviat, vora 1920.
Ara les meves pupil·les saben tot el que passà, i això els hi confereix una altra òptica, més rica en continguts, menys bella per culpa de l’incessant trànsit de la frontera on encara pocs èmuls del Capità Blai asseguren un aroma d’essència.
Catalunya Plural, 2024 
