Fa poc més de cinc anys, Espanya es vanagloriava de ser un dels pocs països de la Unió Europea on l’extrema dreta no tenia presència en les institucions. Mentre el Front Nacional somiava amb els Camps Elisis, Trump preparava l’arribada a la Casa Blanca, Alba Daurada embrutia la bella història de la democràcia a Grècia, i l’Euroescepticisme de Nigel Farage anava calant entre els britànics, a l’Estat espanyol l’extrema dreta era inexistent en la política institucional.
Una de les hipòtesis pel suposat endarreriment en el “naixement” de l’extrema dreta a Espanya era que aquesta ja tenia lloc dins del Partit Popular i que, per tant, no hi havia tal demanda. Una altra hipòtesi considerava que la irrupció de Podemos havia servit per “atenuar” la possible emergència d’un moviment feixista d’àmbit nacional. Segons aquesta darrera interpretació, a Espanya ja existia el caldo de cultiu perquè un discurs d’extrema dreta pogués aterrar en la societat espanyola. El veritable èxit de Podemos hauria consistit a barrar-li el pas a l’extrema dreta a través d’un discurs que apel·lava a tota aquella gent empobrida per la crisi econòmica i enrabiada per la posterior resposta política de l’Estat, quan en una fatídica sessió parlamentària en ple mes d’agost de l’any 2011 es va reformar la Constitució per via exprés per salvar els bancs en lloc de les famílies.
El discurs de Podemos va consistir a dicotomitzar la societat entre els d’amunt (rics, casta) i els d’avall (pobres, honrats); així, els d’avall tenien ara un enemic identificable, i en la seva derrota, la possibilitat d’un canvi real. D’aquesta manera s’hauria impedit que calés el discurs feixista per antonomàsia, que, si bé sempre pren determinacions històriques concretes, es fonamenta en una idea principal: la contraposició entre els de dins (nacionals, honrats) amb els de fora (immigrants, delinqüents). La campanya de VOX a Madrid és exactament això. La similitud en el “moment” o “l’estratègia populista” de Unidas Podemos i VOX no té res a veure amb l’afirmació – sovint buida i interessada – que clama que “els extrems es toquen”, però tal com afirmava acertadament Walter Benjamin, “cada ascens del feixisme és testimoni d’una revolució fracassada”. El caldo de cultiu estava allà fa cinc anys, i hi continua ben present avui: el conforma tota aquella gent – milions de persones – que se’ls hi va robar un futur, i, a sobre, se’ls va acusar d’haver viscut per damunt de les seves possibilitats.
El feixisme pren la forma d’un discurs melancòlic que glorifica un passat nacional (que mai va existir), alhora que assenyala els enemics a eliminar per tal de poder retornar-hi. Quan el feixisme triomfa és perquè aconsegueix passar de ser percebut com un moviment reaccionari de les elits econòmiques a ser entès, per una part important de la població, com un moviment nacional – popular. Avui, quatre són els enemics identificats pel feixisme espanyol: l’independentisme, el feminisme, l’esquerra de Podemos, i la persona migrada. Per sort, ni a Espanya ni a Catalunya el feixisme és encara un moviment popular. VOX és el partit del neoliberalisme i dels ultracatòlics. És el partit de l’aristocràcia. On obté un major nombre de vots és a Pedralbes i al barri de Salamanca. Però a poc a poc va penetrant en els barris obrers, i és possible que ho continuï fent si el número de multi-milionaris creix al mateix temps que ho fa el nombre de treballadors precaris que no es poden permetre un lloguer.
La desigualtat ha d’ocupar el centre del debat públic. Ha de ser una prioritat democràtica. Sobretot en els anys vinents, on les conseqüències de la crisi econòmica de la covid-19 deixaran a molta – massa gent – sota la intempèrie. Hi ha algunes notícies encoratjadores. A Catalunya, així com en altres indrets de l’Estat, el debat sobre la necessitat d’una renda bàsica universal (RBU) és cada vegada més present. La renda bàsica es planteja com un dret a la vida, i la seva premissa és ben senzilla: si un Estat té la capacitat de garantir uns mínims que assegurin l’existència material de les persones, és una obligació moral que ho faci. Sabem que és econòmicament possible, però requereix de valentia política.
Als Estats Units, sembla que Joe Biden ha pres nota i està decidit a empènyer cap a una reformulació de l’actual capitalisme, d’una manera semblant, potser, a la de Roosevelt en el seu moment. Biden no tenia fama de ser el més progressista dins del Partit Demòcrata. De fet, tot el contrari. En aquest sentit, la proposta de la secretària del Tresor Janet Yellen de fixar un tipus mínim mundial d’impost de societats s’ha de llegir, no tant des de la convicció moral d’una ideologia profundament d’esquerres, sinó des d’una lectura històrica que obliga a actuar per a evitar un empitjorament general de l’estat de les coses.
Les arrels del feixisme estan en la desesperació i la ràbia produïda en una societat que, per desigual, es concep com a injusta. I d’aquesta injustícia és d’on s’alimenten els monstres.
Catalunya Plural, 2024 
