Les crisis van i venen, tant les econòmiques com les vitals. Tot i així, en els darrers anys, les crisis econòmiques són més greus quan es presenten i, a més a més, no tenim temps de recuperar-nos d’una, que ja ens trobem en la següent, deixant al seu pas un increment alarmant de la precarietat. La precarietat té rostre de dona, de jove i també de persona migrada. També podem identificar fàcilment alguns dels sectors on la precarietat és més evident: l’hostaleria, els serveis o les cures; i no ens podem oblidar de les noves formes de treball en plataformes “col·laboratives”.
Però aquestes situacions de precarietat extrema, on les persones molt sovint treballen sense un contracte que els pugui protegir, no ens ha de fer oblidar que també es pateix precarietat en el món científic, o inclús en l’administració pública, sectors que no responen a l’imaginari dels que no arriben a final de mes. La crisis que estem vivint actualment, amb un fort component sanitari, també ha deixat fora de joc serveis públics tan essencials com la sanitat i l’educació, després d’anys de patir retallades i de precarització dels seus treballadors.
Com es pot lluitar contra la precarietat laboral? La pregunta no té una resposta ni fàcil ni directe, i excedeix amb escreix de l’àmbit municipal, en el que ni tan sols és possible establir un salari mínim de ciutat que respongui a la necessitat de cobrir l’evident major cost de vida. Però tot i les limitacions, des de Barcelona en Comú seguim amb l’esforç iniciat en el primer mandat de liderar les polítiques d’ocupació des de l’Ajuntament. Existeix un pla que donarà feina a més de 100.000 persones en els propers deu anys, s’ha posat en marxa la promoció més gran d’oferta pública d’ocupació dels darrers 40 anys per reduir la contractació pública temporal, i s’han donat ajudes directes per un valor superior als 25 milions d’euros a les petites i mitjanes empreses. També s’ha fet una aposta per la formació, tant dels joves que no han acabat els estudis i no tenen una capacitació professional amb el nou projecte Escola Municipal de Segones Oportunitats (em2o), com dels professionals que necessiten reciclar-se per millorar la seva situació professional. I això sense oblidar el canvi de paradigma en la contractació pública, que ha permès l’entrada d’un 25% més d’autònoms com a proveïdors de l’Ajuntament, a la mateixa hora que s’ha reduït el termini mitjà de pagament fins als 13,8 dies, el més baix de tot l’estat espanyol.
En el marc de la celebració de l’1 de maig, hem de dir alt i clar que no pot ser que en una ciutat com Barcelona la gent no arribi a final de mes. Ni tampoc que hi hagi gent que arriba, però que ho fa amb prou feines. No podem construir una Barcelona del futur que deixa a tanta gent al marge. Pensem en una Barcelona futura que superi el monocultiu econòmic, que aconsegueixi pensar-se diversa no tan sols en allò social, sinó també en allò econòmic. Una Barcelona referent en ciència, tecnologia i transició ecològica, que aposta per la creativitat i la cultura, que genera riquesa i llocs de treball amb plans d’ocupació justos i inclusius. Una ciutat que creu en el potencial dels seus treballadors i treballadores i que combat activament la precarietat.
Catalunya Plural, 2024 
