Quim Torra, expresident de la Generalitat de Catalunya, va declarar al diari Ara que “tenir un full de ruta clar (envers la independència) és molt més important que tenir un govern”. Va ser una entrevista de caràcter humà, plena de retrets, de decepcions i depressions, de recels, de bons sentiments i també de fantasies. Sempre unidireccional. Torra es va mostrar com ho va fer en el seu llibre Les hores greus: mirant-se la Generalitat i el Govern a distància, com si ell no n’hagués estat el màxim responsable. És a dir, mirant-se el melic. Res més a dir, si no fos per aquella frase de fort impacte polític que he destacat.
Torra, bona part de Junts per Catalunya, i potser uns sectors significatius de l’independentisme ciutadà, pensen que la independència passa per sobre de tot, fins i tot per davant de la necessitat urgent de solucionar els greus problemes que afecten la ciutadania després de més d’un any de pandèmia. No dic que Torra sigui insensible a aquestes situacions. Ell mateix confessa que el fan plorar. I m’ho crec. Però sé del cert que, dins el seu entorn polític, hi ha gent que ni plora ni tampoc els interessa massa els patiments dels altres. N’hi ha qui, fins i tot, no els importa un rave. Alguns admeten, sense immutar-se, que el Procés provocarà més dolor.
De fet, a diversos dirigents de Junts els costa acceptar formar part d’un Govern en el qual no siguin ells els qui tallin el bacallà. I han inventat una excusa per allargar les negociacions i demorar la seva determinació: l’acord ha de ser sòlid. La solidesa està relacionada amb la resistència a trencar-se. I això és bo, però generalment improbable. Tots els pactes entre forces polítiques diferents són de naturalesa conflictiva. I els de Junts ho saben, perquè són especialistes a crear conflictes. En el seu cas, la solidesa vol dir que el Consell per la República, encapçalat per Carles Puigdemont, ha de tenir un paper rellevant; i que l’estratègia a Madrid ha de ser compartida i uniforme. ERC ha dit que no.
Dels documents i les declaracions de Junts, dedueixo que no és prioritari formar un govern i governar, perquè ells pensen que la independència estar a l’abast de la mà. Que arribarà de forma immediata, si es manté un “embat”, un xoc amb l’Estat, que des de Waterloo qualifiquen d’”intel·ligent”. Sorprèn aquesta fe cega (gairebé religiosa) en un futur que serà llarg, costerut i probablement incert. Perquè la sobirania és una utopia o, si es vol, una aspiració, a partir de la qual es va construint una realitat en progrés: un escenari ideal d’administració i govern democràtics, en el qual els ciutadans d’un territori determinat s’autoorganitzen en llibertat i harmonia, dins d’una societat perfecta, plural i justa, sense intromissions ni imposicions, sense fronteres, i amb solidaritat amb els altres territoris, propers i llunyans. Almenys aquesta és la República promesa.
Personalment, m’hi apunto. No tinc gens d’interès a seguir depenent de Madrid. I menys encara si, algun dia, guanya la dreta. Sé que alguns experts acadèmics suggereixen que un territori d’uns 10 milions d’habitants és la mida ideal per a desenvolupar i gestionar una democràcia de qualitat en el segle XXI. Però cal compatibilitzar aquest somni amb la realitat. Cal encaixar-lo amb un món econòmicament i socialment globalitzat, però que paradoxalment assisteix a un renaixement dels vells Estats/nació, disposats a defensar amb dents i ungles els seus límits, les seves demarcacions, i el seu statu quo. Cal encaixar-lo amb la necessitat de crear grans espais polítics (com Europa), que permetin afrontar els greus problemes comuns. Cal encaixar-lo amb unes estructures internacionals rígides i polaritzades, que amenacen l’estabilitat global. Cal encaixar-lo amb una crisi climàtica que posa la totalitat del Planeta en perill. Cal encaixar-lo amb una esquerda econòmica i social que origina desplaçaments massius de persones a la recerca d’una vida millor. I així successivament.
No és cosa de dos dies. Ni de dues dècades. Ni tampoc probablement avui existeixen unes condicions objectives massa favorables. Caldrà picar molta pedra: formar un govern solvent, governar bé i per a tothom. Caldrà convèncer a la meitat dels catalans, a aquells que no comparteixen aquest somni (o, si fos el cas, deixar-se convèncer per ells). Caldrà dialogar i negociar amb un Estat (l’espanyol) que, ara per ara, ni ofereix una contrapartida ni estar disposat a desbastir les barreres infranquejables que sostenen la unitat i l’unitarisme. Caldrà aconseguir el suport europeu i internacional, en aquests moments improbable. I una vegada superats tots els esculls, caldrà organitzar una consulta en forma de referèndum totalment homologable, complint fil per randa les directrius de Venècia. I caldrà guanyar-lo. Caldrà, en definitiva, gestionar la complexitat, amb prudència, enginy, consens i, ara sí, intel·ligència.
¿Primer la independència i després el govern? Un absurd, una ficció i potser una mentida. I Mark Twain ja ens avisava que “és més fàcil enganyar la gent que convèncer que han estat enganyats”.
Catalunya Plural, 2024 
