Les jornades de reflexió són uns dies una mica estranys. Davant d’una política hipermediatitzada i en campanya electoral perpètua, l’aturada a 24 hores d’uns comicis és un moment singular. Després de 15 dies de llançar la resta i tractar d’animar als votants, les jornades de reflexió es converteixen en un moment impostat on les candidates i candidats dels diferents partits intenten fer coses normals com caminar o treure a passejar al gos.
És el que ahir van fer Ángel Gabilondo, Isabel Díaz Ayuso, Edmundo Bal, Mónica García, Pablo Iglesias o Rocío Monasterio. Com si res hagués passat, com si no portessin dues setmanes sent els i les protagonistes de la vida política a nivell nacional.
Però la calma serà això, pura impostura. Darrere, tot se segueix movent a un ritme estressant. Bona prova d’això és la denúncia que ha interposat el PSOE contra Ayuso davant la Junta Electoral en considerar que la candidata del Partit Popular ha fet un ús “torticero i partidista” de l’acte institucional del dia de la Comunitat de Madrid que va tenir lloc diumenge, reverència de Nacho Cano inclosa.
És l’última prova que corrobora que aquesta campanya no ha acabat i que és possible que tampoc acabi avui després de conèixer els resultats de les eleccions. No oblidem que hi haurà comicis novament en dos anys, tal com marca la llei electoral madrilenya. El de 4 de maig serà un punt d’inflexió, però no un punt final.
La dreta part, a priori, amb avantatge per fer-se amb el govern de la Comunitat de Madrid. Així ho diuen la majoria de les enquestes. Però saben que hi ha partit i per això no poden respirar amb tota la tranquil·litat que voldrien. La seva basa durant la campanya ha estat aquesta, jugar amb la por dels seus votants davant un possible govern tripartit d’esquerres que, segons el marc utilitzat, arrabassaria a la població madrilenya la llibertat de la que ara gaudeixen. Les canyes podrien tenir els dies comptats, diuen.
Sembla clar que Ayuso arrasarà, d’acord a què és millor el dolent conegut, en paraules de la popular Beatriz Fanjul, però que necessitarà a l’extrema dreta per ser presidenta. Podria ser, per tant, la primera vegada que Vox entri a formar part d’un govern regional i podria fer-ho en gran a una de les comunitats més importants de tot l’estat. Bé és cert que no és la primera vegada que el PP li obre les portes a la ultradreta: a Múrcia la consellera d’Educació va ser expulsada de Vox.
I en aquesta por també ha basat la seva campanya l’esquerra madrilenya, que va afrontar la convocatòria d’eleccions amb pessimisme. L’aparició de Pablo Iglesias en el tauler de joc i, sobretot, l’important ascens de Mónica García durant la campanya han obert una petita escletxa d’il·lusió de cara a avui.
Davant la més que possible desaparició de Ciutadans, els blocs i els pactes estan ja definits per endavant. L’única sorpresa seria un empat a escons que acabaria per portar a Madrid a una repetició electoral. Altrament, demà es podria saber qui s’asseurà a la presidència de la CAM. Després caldrà tancar els serrells, sí, però el gruix quedaria clar dimarts a la nit.
Molt s’ha parlat de la polarització política entre blocs durant aquesta campanya, conseqüència d’una memòria selectiva que romantitza el passat i que oblida els últims anys a Catalunya, la guerra bruta de les eleccions nacionals de 2004, el terrorisme a Euskadi, el dòberman del 96… Potser la novetat sigui la participació d’un partit obertament xenòfob que assenyala a col·lectius vulnerables. O potser no tant si recordem que el 2015 Xavier Garcia Albiol (PP) pretenia netejar Badalona.
Les bales dins de sobres sí que han marcat la campanya. Encara que sobretot ho han fet les reticències de la dreta a condemnar aquests actes sense peròs i sense matisos. Quan va ser Ayuso qui les va rebre, els candidats de PSOE, Más Madrid i Unidas Podem van enviar missatges en solidaritat amb el cap de llista del PP. Avui, seran altres sobres els que decideixin el futur immediat de la Comunitat de Madrid.
5.112.658 madrilenys i madrilenyes tenen a la seva mà la decisió. 1.084 col·legis electorals seran els testimonis directes d’això. Uns 7.700 efectius de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat intentaran que tot es desenvolupi amb normalitat.
Vot amb biaix de classe
Mobilitzar als barris obrers ha estat la màxima dels tres partits d’esquerres per a aquests comicis. Un article de Raúl Sánchez a elDiario.es revela per què: el domini electoral de la dreta en les últimes dècades s’ha construït guanyant únicament en solament un 30% del territori madrileny, concretament en el 30% més ric.
És una màxima clara en qualsevol anàlisi política: les rendes més altes voten sempre ho fan amb molta consciència de la classe a la qual pertanyen. Als barris amb rendes més baixes, però, l’abstenció sol ser molt més gran. Per això, ampliar la base electoral és l’única opció de les esquerres. Després de la capital, que aglutina 2.360.000 de votants, el conegut com a ‘cinturó vermell’ -format per grans municipis de sud com Móstoles, Fuenlabrada, Leganés o Alcalá d’Henares -, suposa la segona gran massa de votants.
Que les eleccions se celebrin en un dia laborable no sembla el més idoni per a això. Qualsevol treballador té dret a sol·licitar unes hores lliures per introduir la seva urna, però això és només la teoria. A la pràctica tot es complica, més encara si tenim en compte la possible por d’una part de la ciutadania davant la pandèmia. Només avui serà possible dilucidar quines han estat les conseqüències d’aquests fets.
Catalunya Plural, 2024 
