Catalunya va votar al febrer la composició del Parlament. Ho va fer després d’una legislatura certament infèrtil, marcada per la lluita contra la pandèmia i que va acabar sense President. El llarg desenllaç de l’anterior legislatura no va ajudar a millorar les relacions entre els dos socis de govern: Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. El resultat de les eleccions va situar a la formació d’esquerres lleugerament per sobre del seu soci liberal, obrint les portes a una reedició del pacte de govern però aquesta vegada amb els rols canviats: Aragonès ocuparia la presidència i algú de Junts assumiria la vicepresidència. Aquest pacte, reconegut com el més probable a nivell aritmètic per part de tots els analistes, segueix negociant-se en múltiples reunions de les quals participen els dirigents d’ambdues forces.
La veritat és que la sorprenent facilitat d’Esquerra Republicana per aconseguir un acord amb la CUP -històricament dura negociadora- fa pensar que és la formació liderada per Puigdemont la que està acabant d’encaixar en el seu nou paper en l’arc parlamentari. El partit dels presidents trobarà a faltar comptar entre les seves files amb l’inquilí del Palau de la Generalitat, però al mateix temps desitja continuar formant part del govern autonòmic. La primera paradoxa d’aquest article, però no l’última. L’entesa entre les forces independentistes d’esquerra posa a Junts entre l’espasa i la paret: o donen suport a un govern sobiranista amb un marcat caràcter social, o seran els responsables d’una nova convocatòria electoral. Eleccions quan ningú vol tornar a parlar d’eleccions.
El primer intent d’investidura d’Aragonès va trobar molt verd l’espai postconvergent, que va aprofitar aquell moment polític per relegar a Laura Borràs a un paper rellevant però secundari: la Presidència del Parlament. Mentrestant, el seu secretari general Jordi Sánchez, afirmava en una entrevista a La Vanguardia que estaven disposats a permetre un govern en solitari d’Esquerra. Més enllà de les seves paraules, la realitat és obstinada. Convergència i les seves posteriors marques electorals porten dirigint parcialment l’administració de la Generalitat des de desembre de 2010. Gairebé 11 anys, que en els temps que corren és gairebé una eternitat. Des de llavors s’han celebrat 4 convocatòries electorals d’àmbit català i han ocupat la Presidència tres persones diferents. Per no parlar de la ruptura amb Unió, la creació de marques electorals o el gir ideològic cap al sobiranisme. Durant tots aquests tràngols, només hi havia un denominador comú: l’espai convergent continuava al govern. No és necessari ser molt intel·ligent per entendre que les paraules de Sànchez són una catxa per a reforçar la seva postura negociadora. I per a guanyar temps.
Junts es troba davant una perillosa paradoxa. En l’actualitat, forçar una convocatòria electoral és certament arriscat, ja que gran part de l’independentisme podria assenyalar als de Puigdemont com els veritables culpables d’aquest fracàs. Després d’arribar a un 52% dels vots i amb el suport garantit de la CUP, no existeix un relat alternatiu per justificar la falta d’acord. Probablement, el gran temor de Junts sigui que Aragonès tingui la voluntat d’exercir com a President sense tuteles de Waterloo o de qualsevol altre actor del panorama polític. Així, Junts necessita oferir una imatge de negociació activa, de possibilitat d’acord i de bona voluntat davant una hipotètica investidura reeixida del candidat republicà. I és que, malgrat tot, ERC és l’únic soci amb el qual poden pactar a nivell català.
D’altra banda, Junts intenta enfortir la seva posició negociadora ajornant la resolució de les converses fins a l’últim minut, on previsiblement la intervenció i la generositat de Puigdemont seran claus per a un govern de coalició independentista. El relat tuitaire ja està escrit: Aragonès li deurà la seva Presidència a la bondat de Waterloo i a la generositat del Consell per la República.
Aquesta estratègia de dilació és comprensible en termes negociadors però és tremendament perillosa en el context social en el qual ens trobem. L’antipolítica s’obre pas a marxes forçades de la mà d’una crisi econòmica incipient. La campanya electoral a Madrid ens dóna pistes sobre el nostre futur proper: polarització, espectacle, provocació i fets alternatius. La millor manera de combatre l’amenaça de l’extrema dreta i de la dreta populista és amb polítiques tangibles que ajudin a les persones que ho estan passant malament. No serveixen pegats ni idees poc ambicioses -com les de Gabilondo a la capital del Regne-. El moment de reaccionar és ara i aquells que anteposin el seu interès polític a la gestió d’allò comú ho poden pagar car. I l’independentisme català no es pot permetre derrotes d’aquest tipus.
Catalunya té fins al dia 26 de Maig per a investir a un nou President. De no fer-ho, s’activaria de nou el compte enrere per a la celebració d’uns nous comicis. Un fracàs del parlamentarisme del que l’antipolítica intentaria aprofitar-se, per descomptat. Estic convençut, això sí, que hi haurà pacte d’última hora i que haurem perdut uns mesos valuosos per aprovar un nou pressupost i reaccionar abans, des de l’administració, a moltes coses que estan per venir. Però això a qui li importa? El que guia l’actuació d’alguns és la batalla de twitter, el marc que imposen i que el temps corri al seu favor.
Catalunya Plural, 2024 
