Un dia em saltaré la llei i pujaré al passatge de les Camèlies amb una escala per, des de la seva, contemplar el paisatge, ara urbà al 100%, de bellesa poc considerada des de la convenció.
Mentre no transgredeixi l’accés a aquest espai abandonat, tan sols recuperat amb les paraules escrites al llarg d’aquestes Barcelones, hauré de conformar-me a analitzar l’entorn. La cantonada de Camèlies, en la seva marxa cap a la Font Castellana, i el carrer de Sardenya és més aviat estrany per distints motius. En l’actualitat destaca per un peculiar silenci a causa de l’encreuament de camins existent just en aquest punt, des de la renovada travessera de Dalt fins al carrer Sardenya al seu tancament, just a Plaça Sanllehy.
En aquesta cruïlla, on creiem apreciar una falsa disminució del trànsit rodat, sobresurt el Nou Sardenya, estadi del C.E. Europa, d’enhorabona després del seu ascens de categoria farà poc més d’una setmana. Aquest club, ara emblema gracienc, tingué altres camps, entre ells un amb vista a la Sagrada Família, per no mencionar, ops, ja ho he fet, els terrenys del velòdrom de Mostajo, representatius per ser els del pas d’aquest equip com a fundador de la Lliga de futbol.
Un xic més enllà la calma es prolonga, i entenem l’arqueologia d’un passat ben diferent mitjançant dues cases del carrer de les Camèlies, la Barnolas, més coneguda al meu lèxic com el xalet del mico i el gos, i la Manuel Colchero, predecessora per pocs anys de la primera i seu de l’Arxiu històric de Gràcia. Al costat d’aquesta s’obre un passatge, dedicat per error, quelcom habitual al nomenclàtor comtal, a Camil Oliveras, arquitecte avui en dia ignorat, excepte pel privilegi de tenir un altre carrer a les altures del Guinardó.
Aquest senyor, mort el 1898, hauria de ser reemplaçat per Josep i Marcià Oliveras, els propietaris d’aquestes parcel·les. Com no són el tema de la setmana reconec haver rebuscat poc a les seves memòries. Alliberaren les seves hectàrees a mitjans dels anys vint, o això indiciaria l’estil de les casetes de la seva travessia, bonica per la frondosa vegetació i un sòl gastat de tantes petjades.
Si l’abordem des de Camèlies apreciarem dues tanques a esquerra i dreta. Corresponen a l’antiga travessera de Dalt, amb inici a plaça Lesseps, a finals del Vuit-Cents rural fins a la medul·la, i cloenda, després d’un petit desviament, a la masia de Can Sampere, immensa, tant com per abastar del camp de l’Europa al carrer de Providència; el seu ingrés principal s’enclavava entre el carrer de Balcells i el passeig d’Amunt, curiosa perversió del Monte, sobretot per impedir comprendre millor a través dels noms el seu perquè.
En aquest cas el passeig d’Amunt, encara preciós, configurava una arbrada interior per a Can Sampere, pròdiga a nivell agrícola, famosa per les seves figues coll de dama, preuada pels seus estris d’altíssima categoria.
Un document de 1882 de l’Arxiu Municipal dóna llum a determinats misteris, resolts amb articles i altres fonts secundàries. L’amo de Can Sampere i Can Baró era el madrileny Joaquín de las Llanas y López de Huerta, qui amb tota probabilitat els comprà als hereus de Josep Pascual de Pascali i Sant Pere, Baró de Sant Lluís, d’aquí la denominació de Can Baró.
Joaquín de las Llanas es féu amb ambdues, i així fou com inaugurà l’habitual procés d’urbanització, centrant-se al tram de la seva finca adjacent a Gràcia. D’aquesta manera el seu pla comportava l’ampliació del carrer de la Salut, el passeig de la Font Castellana, ara mateix Verge de Montserrat, passeig d’Amunt, carrer de Sant Salvador, Camèlies, Martí i Providència.
És interessant superar la data de 1882, avançar en les indagacions i veure com, malgrat tanta ambició, a la dècada dels 30 la masia, així ho indica el planisferi, continuava impertèrrita amb tot el seu escandalós desplegament, amb el capitalista capitalí. Obstinat a créixer i créixer sense fre, com si així s’assegurés no perdre pistonada, per exemple amb l’adquisició, pugnant amb el nostre Ajuntament, d’aquells decisius metres de Sardenya, Pau Ibáñez i el camí de la Llegua, amb vida fins als anys setanta de la passada centúria, quan fou aniquilat per la ronda del Guinardó.
La rellevància de Can Sampere al petit món antic, a punt d’evaporar-se amb el fin de siècle decimonònic, pot copsar-se des de dues perspectives. La geogràfica apunta a diversos privilegis. Es connectava pel nord amb Can Toda, demolida als vuitanta per a crear les piscines del Club Natació Catalunya, gairebé a l’entrada del Park Güell; al llarg del descens d’aquesta via irrompia, com per art de màgia, un vincle directe amb el colofó de l’antic camí de la travessera, desviant-se de la seva rectitud per abraçar la masada, com veiérem quan parlàvem del passatge de Camil Oliveras.
L’altra és fronterera i venia determinada pel torrent de la Partió, més clar aigua, mai millor dit, originat al Coll de Porter i veloç al seu descens fins a rebatejar-se com el de Mariner, supervivent al record per l’homònim passatge, analitzat amb profusió aquí durant la pandèmia extrema, del barri de Romans, entre Gràcia i el Baix Guinardó.
El camp de l’Europa es construí el 1940, modificant-se el 1972 per culpa de les obres del cinturó de Ronda, símbol de l’orgia automobilística emanada per l’alcalde Porcioles, obcecat aleshores a carregar-se Gràcia amb la via O, quelcom arruïnat per les protestes veïnals, i fundador del disbarat de la pobra plaça de Lesseps, en obres de 1957 fins a 1973, amb un sant tornem-hi socialista encara no oblidat.
Just a sota de l’Europa tingué les seves instal·lacions, entre Providència i Sardenya, el club Hispano-Francés, sorgit el 1943 des de la iniciativa d’un grup d’amics d’ambdues nacionalitats. A més de l’inevitable futbol tingué seccions de bàsquet, atletisme i voleibol, la més exitosa, amb els seus triomfs ressonant a tota Espanya.
L’Hispano-Francés no patí les rondes de Porcioles, sinó una operació immobiliària tan bèstia com per a ser recognoscible des de dalt del turó de la Rovira. Els hi sona un gratacel blanc i de cos rotund? Molts cops el mirem com si fos únic, quan en realitat és la punta de llança de la mort definitiva de Can Sampere. Per cert, al carrer de Balcells visqué durant molts anys Juan Marsé en un petit salt des del seu domicili d’infància, adolescència i primera edat adulta a Martí 104. A les seves novel·les la protagonista d’avui es dissocia del seu periple sentimental, afí a Can Comte, embrió del present del Carrer Escorial i del de Pi i Margall. Tan a prop i tan lluny. La sorra de l’ahir esdevingué el ciment de l’endemà.
Catalunya Plural, 2024 
