“L’escola no és aliena al que passa a la societat. En contra, és permeable a ella. Si a la societat hi ha racisme, també n’hi ha a l’escola. Per descomptat, això també passa a Espanya. La societat espanyola és profundament racista. A vegades ens costa reconèixer-ho, però és la veritat”. Gabriela Santillán, Coordinadora de la Comissió de Sensibilització i Formació de SOS Racisme, resumeix la situació de forma senzilla i contuntende.
“Ho hem vist clarament fa alguns dies amb el famós cartell electoral de Vox a Madrid en referència a les subvencions i ajudes que suposadament reben els menors estrangers no acompanyats. Això també és racisme. Es tracta d’un tema molt greu, perquè aquest missatge de l’odi que ha aconseguit calar en la societat, camuflat en mentides, ve ara de dalt. En altres països es lluita molt més contra el racisme institucional”, afegeix Santillán.
El racisme és una realitat palpable. Es produeixen multitud de casos en col·legis, instituts i universitats per part d’alumnes, docents, famílies i fins i tot des de la direcció, al llarg i ample de la geografia espanyola. Només cal repassar els casos recollits en diversos estudis, així com a la premsa, per adonar-se’n. I el que resulta encara més greu i preocupant, l’enorme proporció d’ells que no adquireixen rellevància a nivell mediàtic o que ni tan sols arriben a ser denunciats per la víctima, en considerar-lo com una cosa normal o de menor importància.
És el cas d’Anna Isabel, actual responsable de comunicació d’Afroféminas i docent de professió. Tot i haver nascut a Espanya, Anna Isabel ha experimentat el racisme per ser afrodescendent. No obstant això “ja que sempre havia estat una noia molt extrovertida, no vaig prendre consciència d’això fins que vaig ser més o menys adulta. Estic convençuda que anteriorment també vaig ser víctima de comportaments i actituds racistes, però simplement no m’adonava d’això”, reconeix.
Ja a la universitat, Anna Isabel va xocar de cara amb la trista realitat. “Un dia estàvem a classe i el professor va demanar un voluntari per fer una feina. Jo vaig aixecar la mà al costat d’un altre company d’origen sud-americà i va ser llavors quan el professor va deixar anar: ‘Veieu, nois, els immigrants estan sempre molt més espavilats que vosaltres’. No m’ho vaig prendre malament, però és un comentari que reflecteix molt bé com d’instaurat que està el racisme a la nostra societat”, afirma.
La seva experiència en l’àmbit del racisme acadèmic també s’ha donat de l’altre costat de la barrera, és a dir, exercint com a docent. “Treballo com a professora en una acadèmia d’anglès i no resulta estrany veure com alguns pares s’inquieten en veure’m. Fins i tot arriben a preguntar si tots els professors són espanyols. Ja veus… En una acadèmia d’anglès!”, conclou.
El racisme és una qüestió que les persones negres pateixen durant tota la seva vida i l’àmbit educatiu no és cap excepció
El cas de Petra Ferreyra i la seva filla gran, Camila, sí va obtenir certa repercussió en els mitjans de comunicació en ser la primera vegada que una jutgessa fallava de la banda de la víctima d’assetjament racista a l’escola. “La meva filla va patir bullying pel seu color de pell quan tenia només 10 anys. Per ser una nena negra”, relata.
La inacció per part de la direcció de centre va dur a Petra a prendre la decisió de canviar a la seva filla de col·legi i, a més, portar el cas davant els tribunals. “No es tracta d’un cas aïllat. El racisme és una qüestió que les persones negres pateixen durant tota la seva vida i l’àmbit educatiu no és cap excepció. A més, en el cas dels nens, això pot derivar en greus conseqüències a curt, mitjà i llarg termini: por, inseguretat, baixa autoestima, dificultat per relacionar-se… “, adverteix.
L’altra pandèmia
D’acord amb la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, es pot definir el racisme com l'”exacerbació del sentit racial d’un grup ètnic que sol motivar la discriminació o persecució d’un altre o altres amb els quals conviu”. No obstant això, i malgrat el que es podria pensar tenint en compte aquesta definició tan senzilla i reduccionista, es tracta d’un fenomen molt més complex i ampli, que abasta molts diversos tipus de discriminació cap a l’altre pel simple fet de ser diferent. Així, el racisme no només s’exerceix contra persones negres, sinó també contra migrants de tot tipus, àrabs, musulmans, jueus, asiàtics, gitanos…
Ángeles Alonso, responsable de l’Àrea d’Intervenció Social de l’Assemblea de Cooperació per la Pau (ACPP) explica com “el racisme és una cosa que va variant. Una cosa que va per pics. Fluctuant segons l’època. Recordo com fa alguns anys, especialment arran dels atemptats de l’11-S i l’11-M, es va manifestar una gran onada de racisme contra la població àrab i musulmana”. D’aquí la importància d’educar per a la convivència, la tolerància i la diversitat, sense importar el tipus de discriminació a què es pretengui fer front.
Com a conseqüència directa de la pandèmia del coronavirus, en els últims mesos es ve manifestant un fort corrent de racisme contra la comunitat asiàtica. Una mica del que ni tan sols els més petits han aconseguit escapar. Antonio Liu Yang, advocat, cofundador del projecte Academy for Diversity and Innovation i activista contra el racisme, és fill de les primeres arribades de xinesos que van arribar a Espanya fa ja 40 anys. “És una cosa completamenta infundada. Una amiga taiwanesa m’explicava l’altre dia com altres nens li deien a la seva filla al parc que no volien jugar amb ella perquè era un virus”, exposa.
Això, conclou, “no és nou. Com a advocat, he portat casos de nens xinesos que són expulsats de les seves escoles per comportar-se de manera agressiva i per mostrar suposades faltes d’interès en la integració derivats de la impossibilitat de comprendre l’entorn que els envolta. Un entorn que resulta completament nou per a ells. Tot i que vivim en una societat cada vegada més diversa i multicultural, se’ns ha oblidat l’altra part de la diversitat, que és la inclusió. En el sistema educatiu, i també en les famílies, es dóna, per norma, una enorme falta de competència intercultural”.
Els gitanos són un altre dels col·lectius més castigats pel racisme des de temps immemorials. Maria del Carmen Cortés és advocada del Departament d’Igualtat i No Discriminació de la Fundació Secretariat Gitano: “Només el 2019 vam registrar 37 casos de discriminació contra alumnes gitanos a l’escola. La majoria vénen motivats pels prejudicis i estereotips que ha suportat des de sempre el nostre col·lectiu”.
Els nens només veuen a altres nens. El racisme és una cosa que s’aprèn
Una clara mostra d’això és la percepció dels docents en relació a la manca d’expectatives acadèmiques. “Els professors pensen alguna cosa així com “si abandonarà l’escola en quatre dies, per què vaig a esforçar-me amb ell?’. Efectivament, la conseqüència directa és l’absentisme i l’abandó primerenc per part de l’alumne gitano”, explica Cortés.
Un fenomen après i que va a més
Per descomptat, el racisme no és una cosa innata. Cap nen o nena neix sent racista. El mateix passa amb altres actituds com la xenofòbia o el masclisme. Així ho considera Antonio Lobato, membre de l’Àrea d’Educació de l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA): “Els nens només veuen a altres nens. El racisme és una cosa que s’aprèn. Es transmet d’una manera cultural durant el seu desenvolupament. És una cosa completament al marge de la naturalesa humana”.
Tot i que un dels objectius principals de l’educació és, tal com es recull en l’article 4 del currículum escolar, “conèixer, comprendre i respectar les diferències culturals i personals, la igualtat de drets i oportunitats per a tothom i la no discriminació” la veritat és que els centres educatius estan fracassant estrepitosament en això. Tant és així que el racisme és avui un fenomen en expansió.
Des d’APDHA fa temps que denuncien que “tot i que el dret a l’educació és universal i, al mateix temps, la clau que permet accedir a la resta de drets, aquesta no sempre està garantida”. És el cas dels fills i filles d’immigrants arribats a Espanya en els últims anys i que es mantenen en situació irregular. Fruit d’aquesta situació, els seus descendents no tenen en molts casos accés a l’ensenyament en el període de 0 a 6 anys.
A través de la campanya #RacismoInstitucional, defensen que “resulta necessari que la plaça escolar estigui garantida en tots els nivells educatius. A la pràctica, això no és així. Només pot accedir-hi qui s’ho pot permetre. És una qüestió de justícia i equitat. No es pot tancar la porta a l’accés a l’educació des dels primers anys de vida de l’infant”.
Fenòmens com l’increment de la pròpia immigració a les últimes dècades, la concatenació de crisis econòmiques o la polarització política contribueixen a perpetuar els comportaments i actituds racistes, derivats d’estereotips i prejudicis del tot infundats però que han aconseguit calar molt profund en el subconscient col·lectiu. D’aquesta manera, el racisme ha aconseguit perdurar en el temps i fins i tot mutar i reproduir-se com un virus per al qual encara no hi ha vacuna. Ni tan sols a l’escola. Ni tan sols a través de l’educació. Almenys de moment…
Catalunya Plural, 2024 
