El darrer que romangué de Can Sampere fou la masoveria, emprada fins als anys setanta al camp del Nou Sardenya del C.E. Europa com a vestidor dels visitants.
Desaparegué amb la remodelació per complet dels antics terrenys de la masia. El club gracienc pogué conservar el seu coliseu, no així l’Hispano-Francés, perjudicat i oblidat en tota aquesta gegantina operació amb trampa, ja que malgrat la seva transcendència edilícia pocs són els passejants capaços de captar com la transformació de la zona implicà la creació d’aquesta gran illa de cases compresa entre Camèlies, Pau Alsina, Sardenya i Providència, frontera entre Gràcia i el Baix Guinardó ara mateix, límit entre la Vila i Sant Martí fins a 1897, amb el torrent de la Partió com a suprem confí, mostra d’un univers extint, tan sols intuït per la frondositat de la vegetació.
El més curiós de l’Illa Europa, així se la denomina als arxius d’arquitectura, és la seva desconcertat rotunditat en allò de passar desapercebuda. Durant les dues darreres dècades he visitat diferents apartaments de la mateixa o m’he assegut moltes vegades a les seves múltiples escalinates d’accés, sense meditar gaire sobre l’entorn, gairebé com si aquest volgués ocultar la seva estructura, quelcom també degut a un engany essencial: el gratacel omnipresent des de les altures de Can Baró i el Carmel, mola vertical de Francesc Mitjans, un dels arquitectes més significatius de la postguerra barcelonina.
Mitjans fou un pioner del seu ofici als quaranta amb el bloc mastodòntic, imitat a posteriori per altres companys, del carrer del Mestre Pérez Cabrero, de façana estilitzada com avantsala a la longitud de tantes habitacions concentrades a una sola finca just al costat del Turó Park, un dels seus barris de predilecció on, entre d’altres, hem de citar la genialitat, tan original com per a establir-la a l’Upper per a no molestar el llegat anterior, de la Clínica Soler Roig.
Mitjans tingué una trajectòria longeva i gairebé única. A la perifèria veiérem fa uns mesos la seva feina a les fàbriques Alchemika i Costa-Font del carrer de Freser, alfa i omega de la transició del Camp de l’Arpa a Navas, sobretot per la seva xemeneia. Més tard, durant els cinquanta s’implica a l’Illa del Carrer Escorial junt a Oriol Bohigas. Aquest projecte, horrible pel seu monumental frontispici, és una altra perla a remarcar pel seu jardí de darrere pels veïns; ben segur deuen valorar-lo per l’encert de la seva funcionalitat, indiferents a les protestes estètiques dels caminants.
El conjunt del carrer Escorial, un altre limes urbà, reemplaça la masia de Can Comte, i el mateix es repetí amb Can Sampere des de l’Illa Europa. Totes aquestes operacions d’omplir buit són típiques d’aquell moment històric, i fins i tot podríem fixar el seu inici amb la Urbanització Meridiana dels anys quaranta, encara amb aquella atmosfera de Barcelona vint anys enrere, jardins anglesos per a gent humil, substituïts amb la nova dècada per un altre tipus de concepció molt més procliu a la densitat demogràfica mitjançant successions d’immobles de molts pisos, com ocorregué a Torre Lloberta, o la reformulació del concepte d’illa d’Ildefons Cerdà per aprofitar el buit i omplir-lo d’una certa avantguarda d’aquell instant.
La documentació disponible al Col·legi d’Arquitectes emmarca dues fases a l’ordenació de l’Illa Europa. A la primera, entre 1969 i 1970, Mitjans degué dur la batuta, mentre des de 1972 hi col·laborà Josep Esteve Armengol. El resultat, sempre segons aquesta font, comportà la creació de cinc-cents nou apartaments, vint-i-dos locals i un pàrquing subterrani, per no mencionar el seu vistós i gairebé reservat, ja que és ben difícil entrar-hi, pati interior, sobri per la preponderància del blanc, impressionant per la cancel·lació de l’horitzó i estrany pel seu mobiliari urbà, coherent amb l’estètica propugnada, sense estrèpits.
La causa de la relativa discreció d’aquesta illa es deu al mateix vaivé dels seus carrers. A Pau Alsina, fins fa poc Secretari Coloma, potencien el punt de fuga cap a Providència, i en ser un tram amb bastanta circulació automobilística els vianants van a la seva, sense mira cap amunt ni envers els laterals. A Sardenya, a un dels seus sectors més heterodox, els cotxes envaeixen en excés la contaminació acústica, i així pocs són els valents amb forces com per a moure els peus fins aquest angle. El més notori és el de Providència, on pot apreciar-se un subtil caprici de Mitjans, perquè si l’inici d’aquesta peculiar quadrícula és vertical, aquí el remat és d’una horitzontalitat amb rivets sinuosos per a donar ritme a aquesta façana, enclavada entre un edifici firmat per Bohigas a Providència i l’escassa naturalitat, no en va fou una avinguda sorgida del no-res, de Pi i Margall, a l’atesa de la seva reforma per a ser una verda passarel·la cap a la muntanya.
Mai abans ho havia pensat, però la cronologia sempre és una amiga molt fiable quan et fiques de ple a estudis de qualsevol especialitat i aquí, com és comprensible, no podia ser menys. Mitjans redundà al seu gratacel de l’Europa des d’una altra perspectiva al complex de Roma 2000 del carrer de Tarragona, on el triplica mentre l’acompanya d’altres tres bessones horitzontals, si es vol una preparació per a la seva obra més monstruosa: L’Estel d’avinguda Roma, un incordi des dels miradors de Montjuic, no com Roma 2000 substituta del quarter d’artilleria de Sants i ambiciosa perquè tot aquest nucli es disposava a mudar de manera radical entre la mort de l’Escorxador, guanyant la ciutat el seu homònim parc, i el trasllat de l’Estació de Sants al seu actual emplaçament.
L’Illa Europa sí, exerceix de frontera, si bé ningú és molt conscient de la mateixa. Des de Pi i Margall sempre em pregunto per tantes anomalies viàries a la rodalia, amb pujades elevant-se cap a la travessera de Dalt a un preciós laberint. Deixo enrere Providència, pujo fins a la plaça d’Alfons X el Savi i respiro alleujat per allunyar-me del meu objecte d’estudi, invisible des de la ronda del Guinardó, pletòrica a la seva unitat desarrollista, menystinguda per apartar-se els seus prodigis d’un cànon soporífer i oficial.
Catalunya Plural, 2024 
