Deia Amador Fernández Sabater que el 15-M era un clima, una clima político – emocional que va canviar el panorama polític institucional, omplí les xarxes i les places de milers de pobles i ciutats d’afectes, d’afectivitat, aglutinà un munt de gent diversa, convertint-se en un dels moviments més transversals de les últimes dècades (i la transversalitat dóna la potència política), assenyalà responsables de la crisi, evità que l’Estat Espanyol entrés llavors en el mapa de països europeus on l’extrema dreta creixia i s’acomodava; reposà, fomentà i es basà en pràctiques tecnopolítiques,reclamà més democràcia, fugí de definir-se com d’esquerres o de dretes… Després es dispersà en els barris, en candidatures estatals, autonòmiques, municipalistes, en les assemblees de la PAH, també (però de manera insuficient) en les xarxes que treballen per la sobirania tecnològica, en els moviments socials urbans; es molt possible que fou una de les llabors (ni molt menys l’única) de posteriors actes de desobediència civil massiva com l’1 d’octubre o de grans manis i mobilitzacions feministes com les del 2016 (malgrat el feminisme no tingué el protagonisme que es mereixia a les places)… Però tot això, ens ha servit de res?
Es indubtable que estem de nou en un moment de crisi en què no identifiquem als responsables de manera directa amb polítics i banquers o amb empresaris que fomenten la destrucció de l’ecosistema (tot i que esperem que ningú dubti de la vinculació entre la pandèmia i l’emergència climàtica) i que les extremes dretes han sabut aprofitar el malestar per capitalitzar la desafecció política. Negar-ho seria fer-nos trampes al solitari. Però precisament el 15-M va suposar una sacsada a l’imaginari col·lectiu polític. De cop, estàvem empoderades, emprenyades i alegres, les nostres places, les nostres vides, en tant que vides col·lectives, ens pertanyien de nou; totes teníem agència i protagonisme polític. Va suposar també la fi del bipartidisme (l’aparició de noves candidatures a nivell estatal -Podemos-, autonòmic – el salt al Parlament de les CUP-, municipalista – Barcelona en Comú i les candidatures del canvi-…) i va implicar que temes com la corrupció, l’habitatge, la participació entressin a l’agenda política; evidentment això no vol dir que estiguin ni molt més resolts… “la vivienda es un derecho, pero también es un bien de mercado” que deia fastigosament el ministre Avalos fa només uns mesos. Ens evità entrar en l’onada conservadora que va recórrer Europa. Així que, fent un poc de trampes, m’atreviria a dir que el 15-M ens ha servit per adonar-nos que necessitem un 15-M cada poc temps però no en els mateixos termes; sino mobilitzacions, estats d’ànims col·lectius que impugnin el règim establert, que omplin les vides i la política de passions alegres que diria Spinoza. Que, com diu René, siguin “como el haikido, uso a mi favor la fuerza del enemigo” i davant la proposta de democràcia estreta que fa l’extrema dreta, proposin, imposin casi un eixamplament democràtic, fent que totes les col·lectives que no tenen veu davant polítiques que les ofeguen siguin protagonistes de les solucions.
Un dels trets distintius del 15-M va ser precisament la seua transversalitat social, de motxilles culturals, de gènere, generacionals… (vist en perspectiva sí que es pot dir que la presència de companyes racialitzades i les seues lluites més enllà de l’exigència de la derogació de la llei d’estrangeria i el tancament dels CIEs va ser massa residual). Eixa transversalitat va dotar d’una potència política al moviment, una transversalitat que pocs moviments posteriors han tingut, i es va possibilitar gràcies, en part, a la fugida d’ideologies, banderes, etiquetes; identificar objectius i afectes comuns, això és el que ens portà a les places i les xarxes. Necessitem nous 15-Ms que defugeixin de protagonismes individuals, d’identitats fortes a les que pertanyes o estàs fora, sense terme mig. Davant una democràcia que li dèiem segrestada vam contraposar la construcció col·lectiva d’horitzons d’esperança en els que hi cabíem totes. Doncs bé, davant d’aquells, les extremes dretes i les dretes que ara proposen una democràcia estreta, on la gran majoria no hi cabem; necessitem 15Ms que recullin de manera transversal el malestar social i el transformin no només en horitzons d’esperança (pot ser el problema va ser eixe, pot ser el problema va ser que les nostres propostes estaven massa enquadrades en aquest mon), sino que construeixin mons possibles on no hi hagi democràcies estretes, on la vida i el planeta estigui al centre. Un 15M que al cap de 10 anys no es recordi o commemori, sino que es celebri com es celebra la vida plena.
Catalunya Plural, 2024 
