Gran part d’aquesta columna parla dels matisos i contradiccions que observo en una ciutat que s’enorgulleix de ser “inclusiva” i “oberta”. Així que crec que ja va sent hora de passar comptes amb la meva pròpia identitat britànica; és just.
Els països, territoris i pobles són sovint vistos a través d’estereotips i generalitzacions, simplement és així. Alguns d’aquests estereotips tenen connotacions positives i d’altres queden rondant amb un aire de mala reputació. Sempre pensem en els estereotips com etiquetes no benvingudes, penjades sobre nosaltres des de l’exterior, i que han aconseguit quedar-se. Tanmateix, vull parlar de la forma en la qual ens veiem a nosaltres mateixos, de les característiques mítiques que donem a la nostra identitat col·lectiva i de quan això es converteix en una idea inqüestionable del que ens defineix com a persones.
Sempre he pensat que no sóc gens patriòtica, gens ni mica, sóc una londinenca que se sent més a gust amb la Union Jack del Regne Unit, si hagués d’escollir, que amb la bandera de St George d’Anglaterra, que acostuma a ser una marca del nacionalisme anglès britànic. M’avergonyeix el comportament del Regne Unit en l’àmbit internacional per haver creat i contribuït directament a desastres humanitaris d’arreu del món, així com internament, on Regne Unit duu a terme polítiques que empobreixen els més vulnerables mentre alhora els demonitza. Mai hem perdut la nostra vena Victoriana.
Però, com veia realment al meu país i la meva identitat nacional? El veia com un país amb un sentit sobre exagerat de si mateix, amb una política exterior agressiva i immoral i profundament interessada en els negocis i els assumptes econòmics, per sobre de les qüestions socials i polítiques. També havia arribat a normalitzar l’opinió que els anglesos són “educats” i tolerants, tot i que també superiors i ignorants. Menyspreava l’actitud d'”Anglaterra petita” en la que tothom es preocupa pel seu propi castell i no pas en la societat, però també s’equilibrava amb un cantó positiu en creure que això portava a tenir menys friccions entre les comunitats i a una major llibertat envers els abusos de poder. Sabent que el Regne Unit tenia un passat colonial malvat, semblava que seguia mantenint uns ideals liberals de tolerància i un estat de dret que volien venir a dir que hi havia moltes coses decents al país al qual pertanyia.
Aquesta era la part fàcil; del que no me n’havia adonat era que no havia corroborat, qüestionat o criticat aquest cantó “positiu” del que creia que representava la meva “Britanitat”. Estava més que disposada a oferir les parts dolentes, però seguia aferrant-me a les “bones” gairebé sense qüestionar-les. Tenia idees preconcebudes i no me n’havia adonat que podien no ser del tot certes. Creia que el Regne Unit era, en general, immune a algunes patologies d’altres països, i que certs abusos eren impossibles donat el “tipus de país” que és i el sistema que té. Seria una versió revisada de l’antic “civilitzats contra salvatges” que havia internalitzat subconscientment del nostre passat colonial. Aquestes excepcions que havia esculpit del meu país i que les havia associat a la meva identitat nacional semblen ridícules, ingènues i covardes quan miro enrere.
Per exemple, amb el tema del racisme, que per descomptat sabia que existia a casa, hi havia partits marginals com Britain First i d’altres moviments similars que eren antimusulmans i antiimmigració. Havíem tingut el brutal assassinat racista de Stephen Lawrence, un jove adolescent negre, als anys 90 i quan estava acabant la universitat el soroll a la premsa nacional al voltant dels treballadors Polonesos i Romanesos va créixer, mentrestant el Brexit començava a ocupar un espai més central dins el panorama polític. Així i tot, mai havia anomenat el Regne Unit com un país racista, i això estava malament. Encara no havia après els mecanismes del suprematisme blanc; la meva idea de país estava construïda des de dins per una identitat blanca, i jo era d’un Londres multicultural i mig grega. Anava a una església i a una escola ortodoxa grega, i tot això em va portar a fer-me unes idees exagerades de tolerància i convivència cap a les que creia que tendia la meva illa “inherentment liberal”.
El Brexit va fer miques moltes de les meves idees preconcebudes de la Gran Bretanya. Tot i que tampoc vull caure en la trampa dels del Remain de reduir la sortida de la UE a la intolerància i el fanatisme, hi ha moltes raons legítimes per voler marxar, també és innegable que el Brexit va obrir la capsa de pandora del ressorgiment del nativisme anglosaxó, l’única part d’Anglaterra que no coneixia o no havia volgut conèixer. Vaig perdre la fe en el que representaven els meus compatriotes i això es va anar fent cada cop més evident, només cal veure la resposta dels mitjans britànics al moviment de Black Lives Matter, com Churchill és tendència setmanalment a Twitter, i com el govern posa els esquers a les “Guerres de Cultura”. Vaig sentir una pèrdua d’identitat, però senzillament ho vaig enterrar profund i no ho vaig estendre a altres “principis”.
El cop de gràcia va arribar aquest mes de març, quan el Parlament va aprovar el projecte de llei sobre policia i crim (Policing and Crime Bill), que és bàsicament germana de la Llei Mordassa d’aquí. Fent servir moviments com Extinction Rebellion i les mobilitzacions de l’any passat de Black Lives Matter com a excusa, i sota la pressió de la policia Metropolitana, qui va aconsellar “aprofitar l’oportunitat”, el govern va elaborar una llista de desitjos per a la repressió més brutal de llibertats democràtiques que el Regne Unit hagi vist mai. Fins a 10 anys de presó per vandalitzar una estàtua i una legislació que permet que les protestes puguin ser declarades il·legals i clausurades per un munt de raons arbitràries com ‘molèstia pública’ (public nuisance). La llei no és seria; no se sosté per enlloc. Qualsevol última il·lusió sobre l’estat de dret, els valors liberals i un procediment just, havia quedat al descobert. Vaig sentir pena i angoixa. Sempre havia vist amb por la policia d'”Europa” mentre caminaven pels carrers armats, quan al Regne Unit no van “armats”. Al Regne Unit mai ha estat obligatori portar un document d’identificació personal, cosa que em feia pensar que teníem un major respecte per l’individu privat *volta d’ulls*. Aquest maig el govern anunciarà, en el discurs de la Reina ni més ni menys, l’obligatorietat de tenir un document d’identitat com a votant cara les pròximes eleccions d’un país que no compta amb cap mena de document d’identitat obligatori mentre les elits fa una incursió a les tàctiques de supressió del votant dels nostres cosins atlàntics.
De manera molt similar al règim de Trump de 2016-2020, nosaltres, al Regne Unit, tenim un govern ideològicament extremista amb una fosca xarxa d’assessors especials no escollits i dirigits per un xarlatà que farà qualsevol cosa per qui sigui que financi el seu paper de paret pintat. Dit això, ja no penso caure en la còmoda trampa de pensar que això és una anomalia, que és “poc britànic” i una excepció dins una política decent. De fet és una extensió de gran part del que viu en aquesta illa “liberal”, la careta ha caigut i no em seduiran més temps. En vaig tenir pistes des que a l’adolescència em va interessar la política, i les vies per refutar els teus punts de vista són allà si pots acceptar-los. Aquella Gran Bretanya que vaig “perdre” mai va ser-hi, hi ha parts d’ella que existeixen, però cal lluitar-les i nodrir-les; són precioses i estan amenaçades constantment. Les qualitats que creia que Gran Bretanya tenia no són inherents. La meva identitat no ha estat senzillament beneïda amb aquestes qualitats únicament perquè s’hagi repetit suficients vegades sense qüestionar-ho. Han de ser practicades. Ei, Catalunya, et miro a tu.
Catalunya Plural, 2024 
