Hi ha discussions polítiques, econòmiques, socials franques, racionals i amb la voluntat de convèncer a la persona que n’opina diferent o, en cas que l’altra aporti raons i dades millors, batre’s en retirada. També hi ha discussions on una o les dues parts van per un altre camí. Camí que poc a veure té amb la racionalitat i l’argumentació. Em refereixo a una realitat més freqüent del que seria desitjable (desitjable en sentit estricte seria el zero), la dels xarlatans. El xarlatà (bullshitter) no és necessàriament un mentider (que menteix sabent que menteix perquè sap que la veritat no és el que diu, però pretén enganyar), sinó que simplement no li interessa si el que diu o insinua és veritat o mentida, només persegueix la impressió, l’efecte, el foc d’encenalls. El que menys li importa al xarlatà és la veritat. Harry Frankfurt, l’autor que va estudiar el fenomen dels bullshitters, assegura que “una actitud displicent cap a la veritat és més o menys endèmica entre el col·lectiu de publicistes i polítics, espècies els membres de les quals solen destacar en la producció de xerrameca, mentides i qualsevol altre tipus de fraudulència i impostura que puguin imaginar”. No calen més paraules per definir les bajanades, pseudoargumentacions i desqualificacions que alguns assessors, alguns tècnics i alguns polítics acostumen a dir contra propostes socials i econòmiques que s’aparten de la línia del pensament oficial econòmic, independentment de la qualitat i de la capacitat de predicció que hagi mostrat aquest pensament oficial. Perquè, com el mateix Frankfurt assegura: “La xerrameca és inevitable sempre que les circumstàncies exigeixen d’algú que parli sense saber de què està parlant.”
Els que som defensors de la proposta de la renda bàsica podríem fer un compendi molt nombrós de bullshits i de bullshitters. Són ja un bon grapat els articles dedicats a la renda bàsica que des de fa molts mesos es venen publicant en aquestes pàgines per part de diverses autores i autors. Escrits doncs dedicats a la proposta que defensa una assignació pública monetària incondicional i universal. S’han donat molts arguments al seu favor. Tots són persones que portem més de 20 o 30 anys, segons els casos, defensant la renda bàsica i hem estat testimonis de debats escrits o orals racionals i fructífers, així com de debats o discussions a on s’han vessat molts exemples, masses francament, de bullshits i de bullshitters. I la cosa continua…
Però hi ha una proposta que alguns venim defensant des de fa temps que és candidata a aconseguir un lloc destacat en la producció de bullshits i de bullshitters entre els seus contraris. Toca fibra. Es tracta d’una proposta que alguns defensem com a “amiga”, “companya” o “complementària” de la renda bàsica, deixant clar que conceptualment és diferent a la renda bàsica: la renda màxima. Si la renda bàsica és mal vista per la dreta política (al regne d’Espanya el PP és enemic declarat de la renda bàsica, com a Catalunya ho és Junts), la renta màxima ja és el dimoni. La renda màxima és definida com una taxa marginal impositiva del 100% a partir d’una determinada quantitat de riquesa. Ara pot semblar una mesura radical, extrema, irrealista (populista dirien els menys il·lustrats). Considerem alguns precedents de la proposta de la renda màxima. Fa algunes dècades es va aplicar de forma aproximada a estats com el Regne Unit i els EEUU. El tipus marginal màxim de l’impost sobre la renda als EEUU va ser d’una mitjana del 78%, i del 91% de 1951 a 1963, mentre que les gran herències es gravaven al 80% des de 1941 fins a 1976. El president Franklin Delano Roosevelt va propugnar l’any 1942 una taxa marginal impositiva del 100% als que tinguessin unes rendes superiors als 25.000 dòlars anuals que llavors vindrien a ser poc menys de 400.000 dòlars actuals. No es va assolir aquest objectiu, però si que s’implantés pocs anys després una taxa del 94% a les fortunes per sobre dels 200.000 dòlars. I el Regne Unit va arribar a tenir taxes marginals màximes de l’impost sobre la renda que de 1941 a 1952 va arribar al ¡98%! I fins els anys 70 en cap cas va baixar del 89%. Molt més recentment, després de documentar abastament les grans i creixents diferències de renda i riquesa, Thomas Piketty en el seu llibre Capital i ideologia proposa uns tipus impositius que en cap cas podrien ser considerats de radicals: a qui disposi de 100 vegades el patrimoni mitjà, se li aplicaria un tipus del 10%; a qui el tingui de 1.000 vegades, del 60%; qui el tingui de 10.000 vegades, del 90%.
La principal objecció que acostuma a posar-se a les taxes impositives molt altes és que recapten menys impostos. El prodigi que explica això és la famosa corba inventada per Arthur Laffer, Medalla Presidencial de la Llibertat atorgada per Donald Trump. Podríem dir que és un exemple que passa per sofisticat bullshit. La corba de Laffer és un de tants mites de la teoria econòmica mainstream. I especial dogma per a molts governants. La idea fonamental de la corba de Laffer, a partir de cert llindar (indeterminat) de tipus impositius, és que la recaptació no només no augmentaria, sinó que es reduiria. I, especial meravella, si es baixen els tipus impositius la recaptació fiscal augmentaria. Hi ha reputats economistes que sostenen simplement que la corba de Laffer “és una estafa”. Com explica amb gràcia Paul Waldman “Laffer va esbossar la seva corba en un tovalló durant un sopar a Washington el 1974, entre els assistents es trobava l’influent director de The Wall Street Journal, Jude Wanniski (que seguiria difonent aquest evangeli) i dos funcionaris de l’administració Ford, Donald Rumsfeld i Dick Cheney. La corba tenia com a objectiu mostrar que si tenint un tipus fiscal del 100% ningú es molestaria en treballar i els ingressos fiscals es reduirien a zero, llavors rebaixar el tipus fiscal a gairebé qualsevol punt de produir inevitablement un increment en els ingressos fiscals. Era una idea que, malgrat ser idiota en el seu nucli, mostrava un potent atractiu. Podem retallar impostos i elevar la recaptació? ¿Reduir el dèficit sense haver de prendre opcions difícils? Quina manera tan espectacular que guanyin tots!”. El mateix Laffer va reconèixer uns anys més tard que la corba no explicava si una baixada d’impostos augmentava o disminuïa els ingressos. Va reconèixer en realitat que l’adequació a la veritat de la seva corba era falsa. Però això ja no ho van llegir molts fidels: el dogma econòmic ha seguit. I en la boca de molts mereix ser posat com exemple de bullshit.
El que resulta interessant és preguntar-se i estudiar, com han fet diversos autors al llarg dels darrers anys, quin seria el tipus a partir del qual estaríem en la situació “crítica”. Un treball de Jacob Lundberg publicat l’any 2017, estima la corba de Laffer per 27 països de l’OCDE. I en el cas del regne d’Espanya l’estimació estaria en el 71% quan ara té el tipus màxim a poc més del 50%. Així que la recaptació començaria a disminuir a partir del 71%, és a dir, a 20 punts del màxim actual: hi ha molt camí per fer. Recordem que economistes de dretes i alguns d’esquerres, potser desdibuixades, però d’esquerres, s’escandalitzaven perquè el model de finançament que el Jordi Arcarons, el Lluís Torrens i jo hem proposat i que també s’ha explicat resumidament en aquestes pàgines, era del 49%. Quin sacrilegi, quina barbaritat, quin “populisme”! El 49% nominal, que significava un tipus real només proper a aquest percentatge al que correspondria al 2% més ric de l’IRPF, i molt més reduït a mesura que anem baixant d’aquesta minoria molt rica. Quin sacrilegi! I s’ha de pensar que només feia referència a l’IRPF, no a la riquesa. Encara més recentment, Saez i Zucman han especificat que el percentatge per als rics del tipus “crític” de Laffer podria arribar al 75-80% als EEUU, percentatge no gaire allunyat del de Lundberg.
Però què importa la veritat quan l’objectiu és disfressar-la tot el possible? I més encara, què importa la veritat quan es tracta d’emmascarar interessos socials amb una capa d’arguments tècnics. La batalla és dura, però, per seguir emprant les paraules de Harry Frankfurt, la veritat té un gran valor i importància, i defensar-la pot ser heroic. Al cap i a la fi, no hi ha legions que afirmen que la veritat “no existeix”, que és relativa, que depèn del punt de vista? Si guanyen ells, qualsevol cosa val. El genial poeta i republicà John Milton defensava que la veritat s’havia de deixar-la bregar amb la falsedat, perquè ningú mai ha vist la veritat vençuda en competició lliure i oberta. Esperem que s’acabi confirmant la previsió de Milton, tot i que potser la falsedat i la veritat no estan “en competició lliure i oberta” de forma exacta, potser la primera té les cartes marcades, els jutges comprats i molt pèrits en legitimació al seu servei. No hi ha, emperò, un altre camí que bregar amb la falsedat.
Catalunya Plural, 2024 
