#NosEstánMasacrando
47 persones han estat assassinades en dues setmanes de protestes massives durant l’Atur Nacional de Colòmbia, que va començar contra la reforma tributària del govern d’Iván Duque, successor polític de l’expresident Álvaro Uribe. Les ONG colombianes Temblores i Indepaz comptabilitzen que, d’aquestes morts, 39 han estat a mans de la força pública. A aquesta xifra cal sumar-li les 12 denúncies per agressions sexuals a dones per part de membres de les forces de seguretat, 963 detencions arbitràries (de nou, d’acord amb els registres de Temblores ONG), 278 agressions per la policia registrades entre el 28 i el 8 de maig, i almenys 548 desapareguts reportats entre el 28 i el 7 de maig, segons la informació de la Defensoria del Poble de Colòmbia.
A nivell polític, fins ara les conseqüències immediates de l’Aturada Nacional han suposat la retirada de la reforma tributària, anomenada “Llei de Solidaritat Sostenible”, que va encendre la metxa de la protesta i la dimissió del Ministre d’Hisenda i promotor del canvi impositiu, Alberto Carrasquilla, a més de la ministra d’Assumptes Exteriors, Claudia Blum, que tractava de fer un rentat de cara internacional justificant la violència policial. Però la brutal repressió policial, militar i paramilitar, així com els atacs de grups autoproclamats “uribistas” a membres de les guàrdies indígenes reportats en Cali, fan cada vegada més difícil ocultar les dinàmiques de terrorisme d’estat persistents històricament entre les forces de seguretat colombiana. La lògica de l’enemic intern guia l’acostament dels governants del país a la protesta i la mobilització ciutadana, cinc anys després de la signatura dels Acords de Pau de l’Havana entre el govern i la guerrilla de les FARC-EP.
#ParoNacionalColombia
L’última onada de protestes contra les polítiques neoliberals d’Iván Duque va començar el 28 d’abril de 2021, quan s‘inicia l’Aturada Nacional que buscava fer caure la Llei de solidaritat sostenible. D’acord amb l’ara exministre d’Hisenda, la reforma fiscal “reflectiria una enorme solidaritat entre els colombians que podem aportar i els que necessiten recursos”, ja que la major part dels diners s’obtindria incrementant els impostos a la classe mitjana i alta del país, i es donaria un subsidi mensual de 80.000 pesos (al voltant de 18 euros) a una persona en pobresa extrema, segons Carrasquilla.
A la pràctica, entre altres mesures, la nova llei tributària plantejava gravar els productes bàsics amb un 19% d’IVA (Impost al Valor Agregat) per a sanejar els comptes de l’estat, recaptant amb el total de reformes fins a 23 bilions de pesos entre el 2022 i el 2031 (uns 5 mil milions d’euros), després d’haver-se endeutat durant la pandèmia. Malgrat que es plantejava que la població vulnerable pogués ser compensada amb una devolució del pagament anticipat de l’IVA, diversos experts asseguraven que aquest mai es podria retornar de manera proporcional. Així, el rebuig social a la proposta s’ha basat en denunciar que, en comptes d’adoptar altres mesures impositives que gravessin l’activitat de grans empreses, la concentració immobiliària, la possessió de terres o el patrimoni, el projecte feia recaure la major part de la recaptació en la ciutadania.
Però, més enllà del descontentament per la reforma, l’esclat social (que ve després de la prèvia Aturada Nacional del novembre de 2019) no s’entén si no es té en compte la situació en què es troba gran part de la població del segon país més desigual d’Amèrica Llatina: fins a un 42,5% dels seus habitants es troben en situació de pobresa monetària i 7,5 milions pateixen pobresa extrema, segons dades del Departament Administratiu Nacional d’Estadística (DANE). Mentrestant, es calcula que el treball informal (i per tant, sense gravar ni aportar a les arques de l’Estat) va suposar un 49% del total en les 23 ciutats i àrees metropolitanes de Colòmbia, entre gener i març de 2021. A més, el fet que es descobrís que més d’11 mil milions d’euros d’aquesta recaptació anaven destinats a comprar més avions de guerra en comptes d’invertir en el sistema sanitari i social del país, és un element més de protesta en un context ja replet d’indignació social.
#SOSColombia
Després de la massacre contra manifestants perpetrada a Cali el sisè dia de protestes, quan tancs de l’exèrcit van entrar en la capital de la Vall del Cauca i agents van disparar de manera directa a manifestants, més de trenta organitzacions de la societat civil internacionals, així com la Instància Especial d’Alt Nivell amb Pobles Ètnics de l’Acord de Pau, van urgir al Govern de Colòmbia a garantir l’exercici pacífic del dret legítim a la reunió i manifestació pública, consagrat en la Constitució Política de Colòmbia i a protegir la vida dels qui l’exerceixen. Al seu torn, l’Alta Comissionada de l’ONU pels Drets Humans de Colòmbia, Juliette de Rivero, va denunciar amenaces i agressions contra la missió de Drets Humans a Cali la mateixa nit del 3 al 4 de maig, mentre que la portaveu de l’organisme a Ginebra, Marta Hurtado, va reiterar la denúncia i l’alarma pels fets esdevinguts en un missatge de vídeo difós per les principals xarxes socials.
Per contra, la resposta del Ministre de Defensa colombià Diego Molano ha estat afirmar que “no va haver-hi un atac directe als funcionaris de l’ONU”, i demanar als colombians el seu suport als policies, agents de l’ESMAD (Esquadró Mòbil d’Antidisturbis) i als soldats, afirmant que “hem d’admirar-los”, a què les xarxes socials han respost amb mostres iròniques de fals suport en les quals denuncien els abusos policials i les agressions dels militars a manifestants.
#CIDHenColombiaYa
Davant de tal panorama, 23 organitzacions de drets humans de Colòmbia —entre les quals, la Comissió Colombiana de Juristes, Dejusticia, la Corporación Humanas i Reiniciar— han sol·licitat a la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) que realitzi una visita ‘in loco’ al país per a “documentar les denúncies, així com els impactes diferenciats de la violència en dones, persones LGBT, defensores de drets humans, periodistes i comunitats ètniques”. En la missiva, els defensors de drets humans també denuncien que “la Fiscalia General de la Nació i la Procuradoria han evidenciat un comportament asimètric i parcial en la recerca dels fets que alteren la protesta, enfocada en la recerca de denúncies d’agents estatals i ometent, igual que en ocasions anteriors, les seves funcions en relació amb les denúncies d’agressions als manifestants”.
#UribeDioLaOrden
Líders i lideresses socials porten dècades denunciant la corrupció i les desigualtats cròniques de la societat colombiana, així com la criminalització de la protesta, la repressió i la falta de recerca en casos de violència estatal. “A Colòmbia hi ha una hegemonia que mai hem pogut canviar, ni ho farem sense la reacció del poble. Estem en un sistema que per tantes dècades ens ha dominat, perjudicat, perquè aquí unes quantes famílies manen des de fa tant de temps….”, explica Venus Quiroga, Coordinadora de la regional Tolima de la Corporació per a la Defensa i Promoció dels Drets Humans Reiniciar. “El poder oligàrquic va a la seva, matant a tort i a dret. Fins i tot a presidents i ministres se’ls ha omplert la boca amb ‘donar a sang i foc’, aquesta és la norma que utilitzen”, conclou la lideressa.
Iván Duque ha insistit a titllar de “vandalisme” el vessant que han pres les protestes. La criminalització de les mobilitzacions és el relat unitari generat des del govern: Diego Molano, Ministre de Defensa, esmenta que “cal ser implacables contra grups criminals que amenacen al país”, estigmatitzant així les manifestacions —i als manifestants—. La vulneració sistemàtica de drets en la qual està immersa Colòmbia es reconeix implícitament des de la mateixa Consellera Presidencial de Drets Humans i Assumptes Internacionals, Nancy Patricia Gutiérrez, qui afirma que “els drets humans només existeixen si els ciutadans observen deures per a ser part de la societat”, tal com recull el Centre d’Informació sobre Empreses i Drets Humans. Ara mateix, aquests drets humans estan immergits en un discurs que els planteja com un privilegi: “aquest país viu en un exercici acumulat de brutalitat, repressió, assassinat, violació de drets humans. Colòmbia està segrestada per una classe dirigent que s’ha aliat amb delinqüents de tota mena per a mantenir-se en el poder. Se sostenen en base de vulnerar drets i aniquilar físicament i moralment a tots els processos socials organitzatius que han intentat desestabilitzar aquest statu quo”, analitza José Luis Ruiz, exmembre de la Defensoria del Poble i actual treballador de la unitat de cerca de desapareguts en el marc del conflicte armat.
Les dinàmiques bèl·liques estan instaurades al país, fins i tot en la manera de fer política i en la concepció del poder. Flor Múnera, de la Fundació Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics (CSPP), aclareix que Colòmbia és un dels països amb una de les guerres més persistents en la història, comptabilitzant que porta setanta anys de conflicte a l’esquena, i que és una ferida oberta, gens cicatritzada. La baixa implementació dels Acords de Pau signats en 2016 —als quals Duque s’ha mostrat en contra—, faciliten la idea de guerra invisible que continua en marxa. El si estatal ha assumit la violència estructural com a identitat més que com a mecanisme, generant una idiosincràsia antidemocràtica: “aquí hi ha hagut unes modalitats molt fortes de repressió. S’ha arribat a la creació d’empreses privades destinades a assassinar líders socials. Perquè això és el paramilitarisme, un ens paral·lel a l’Estat. La creació del paramilitarisme és una mostra de la idea opressiva amb la qual es concep el govern”, aclareix Múnera.
La retòrica de la guerra es va instaurar sobretot en els anys 2000, quan Álvaro Uribe Vélez —pare polític d’Iván Duque, fundador del Centro Democrático, actual partit al govern, i també ferri detractor dels Acords de Pau— es va convertir en el canalitzador de les forces paral·leles que s’enforteixen amb el narcotràfic, tal com explica José Luis Ruiz. A més, apunta que “es va utilitzar la droga per a reforçar les estructures il·legals que rentaven diners a través de les empreses legals que els patrocinen”. Aquest és el punt d’inflexió en el qual les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), federació de grups paramilitars, instauren el terror amb el beneplàcit de l’Estat: “aquest país ha patentat una pràctica de generar una aliança entre forces policials de l’Estat i persones d’estructures criminals patrocinades per empresaris que s’encarreguen de fer aquest treball paramilitar, és a dir, paral·lel al militarisme”, afegeix el defensor.
#ReformaPolicialYa
L’aliança entre policia i paramilitarisme s’ha deixat veure en les actuals protestes. Organitzacions i vídeos de manifestants difosos per xarxes socials, apunten a la participació de grups organitzats vestits de civils i armats, els quals respondrien al paramilitarisme. En el Cauca, el Consell Regional Indígena del Cauca (CRIC), denunciava 12 ferits per impacte de bala després de l’atac d’un grup paramilitar als protestants indígenes que circulaven per Jamundí. El diari El Tiempo, publicava el 5 de maig que grups d’encaputxats estarien dispersant protestes disparant a l’aire en Munteria (Còrdova), advertint “que s’abstinguin de protestar perquè sofririen les conseqüències dels seus actes”, acte que també respondria a forces il·legals.
Teòricament, els grups armats paraestatals es van desmobilitzar en 2005, però Ruiz aclareix que simplement van ser absorbits per l’Estat, ja que van ser els aliats per a assenyalar a “enemics de l’Estat”, quedant enquistats en el si policial i militar. En aquesta línia explica que en les protestes s’han vist “camionetes blanques patrocinades per empreses. Van amb policies i força pública, amb estructures paramilitars, que s’encarreguen de disparar a les persones en les manifestacions”. La militarització —i la seva implícita paramilitarització— de la vida quotidiana és la lògica en la qual es mou el govern. La brutalitat policial i militar responen a les premisses dels ideòlegs del mateix exercici repressor: arrel de les protestes, Uribe tuitava que hi ha “terrorisme més gran de l’imaginat” i que cal “resistir a la revolució molecular dissipada”.
El concepte “revolució molecular dissipada” neix de la doctrina d’Alexis López, xilè impulsor d’un moviment de tendència nazi en els anys 2000. “Part del que està fent aquest govern és assessorar-se en postulats nazis de Sud-amèrica, provinent sobretot de Xile, i han portat conferenciants perquè parlin amb les forces militars amb la finalitat que la gent comenci a creure que qualsevol manifestant és realment un enemic en potència de l’ordre establert”, explica José Luis Ruiz. “El feixisme es posa més violent en les seves últimes etapes, és el que estem veient. Haurem de continuar resistint i tractant d’evitar que aquesta lògica narcoparamilitar feixista s’imposi en les manifestacions”, conclou el defensor de drets humans.
Catalunya Plural, 2024 
