Us odio, boomers

Ja sabeu com són els títols, que han de resumir breument un sentiment i una idea clara. No és odi ben bé el que sento per la generació del baby boom, però sí tinc la sensació que són els culpables de la major part de problemes que afecten les generacions més joves. Òbviament, és una generalització, perquè la majoria dels membres d’aquesta generació boomer simplement s’han dedicat a treballar 50 anys de la seva vida i amb prou feines s’han pagat un habitatge i han pogut garantir que els seus fills estudiessin. Esforç i resultats.

Aquesta mal anomenada “cultura de l’esforç” ha impregnat els anys de la predominança de la generació boomer. Si estudies, tindràs una feina ben remunerada i treball per a tota la vida. Si t’esforces, podràs aconseguir els reptes que tinguis pel davant. Si estimes una persona, has de casar-te, formar una família i tenir fills. Però clar, l’economia mundial va explotar abans que els boomers poguessin passar el testimoni a la generació dels seus fills i filles.

Enguany celebrem el desè aniversari del 15M. Un moviment imprescindible per a comprendre el nostre entorn més immediat, però que malauradament va fracassar en moltes de les seves ambicions. L’ADN del moviment segueix vigent a moltes forces d’esquerres i progressistes, però cap de les seves peticions ha estat assolida de manera clara. Deien –dèiem- llavors, “no tindràs una casa a la teva puta vida” perquè érem una “joventut sense futur”. Tot plegat semblava el típic conflicte entre pares i fills; la generació millenial indignada descobria innocentment que les seves expectatives de futur passaven per la precarietat i la incertesa.

10 anys després, ja no som joves, però la nostra vida segueix guiada per la incertesa. Ja hem fet feines que no es corresponien amb els nostres estudis, ja hem tingut contractes de 3 mesos, fins i tot hem pagat preus abusius de lloguer per poder-nos independitzar. I vist des de la perspectiva d’avui, les consignes del 15M em semblen insuficients i naïfs. La impugnació del sistema que es plantejava fa deu anys era parcial i estètica, no pas profunda i radical. Les urnes van fer esclatar el 15M: allà on les places més van cridar contra els polítics, els governs escollits van ser de dretes. CiU a Catalunya –i a Barcelona- i el PP a la Moncloa.

I per això us odio, boomers. Perquè el 15M vam ser conscients que la cultura de l’esforç i tota la retòrica de la Transició era mentida, però posteriorment hem descobert –treballant, sent becaris i esforçant-nos-, que sou vosaltres qui maneu i qui heu cobrat salaris desproporcionats. El poder al nostre país és profundament boomer, en actituds i en dates de naixement. No hi ha hagut un relleu generacional –ni tan sols per part d’aquells joves triomfadors que no qüestionen el sistema-. Els amos dels mitjans de comunicació, la major part de tertulians, els grans empresaris, la major part dels i les ministres… Tots i cadascun formen part de la generació boomer. I tots plegats porten molts anys movent els fils del poder.

A sobre, aquesta generació s’atreveix a qüestionar que persones de 30 anys no tinguin fills, no signin una hipoteca o no es casin. T’animen a fer-ho, t’insten a continuar reproduint la mentida social de fer allò que s’espera de tu. Quan contestes amb contundència, informant que no tens un contracte fixe o que no entra en els teus plans gastar tots els teus diners pagant cubates a amics i familiars una tarda de juliol, fan cara d’enuig. Com si en realitat estiguéssim posant excuses o obstacles a allò inevitable.

No us ho perdeu. Hi ha una altra odissea. La negació. Feu la prova: expliqueu-li a un boomer el preu d’un pis de compra a un barri de Barcelona. Un de dos habitacions, amb ascensor i una mica de llum. Molts no s’ho creuran, no pot ser. Què dius. Què va. Exagereu. És culpa vostra perquè no us voleu comprometre. Sou una generació insatisfeta. Putos millenials.

I per això us ho odio, boomers. Perquè sou part de problema i a sobre culpeu les víctimes del crash del sistema que us va permetre exercir el poder –i lucrar-vos, en molts casos-. El més normal és que pels millenials o Z, la feina no sigui el centre de la nostra vida. Com ho ha de ser? Canviem sovint de treball perquè estem en precari i el fet de tenir feina no ens garanteix una existència digna, ni tan sols tenir un lloc on viure. És senzill d’entendre.