Sóc a la ronda del Guinardó amb el carrer de Sardenya, a tocar del Camp de l’Europa. El número 534 de la darrera avinguda és un edifici emblemàtic en aquesta zona de la ciutat. Mira una mica esbiaixat cap a la plaça Sanllehy i ocupa una posició privilegiada tot exercint de cruïlla entre dues realitats, porta de Gràcia i majordom del Baix Guinardó, fins aleshores orfe de tant ciment.
Des de la meva posició diviso la ruta cap el Guinardó, però com conec els sediments no puc prescindir del tarannà del racó. Fins els anys quaranta Can Sampere, a més de tots els enllaços amb l’antiga travessera de Dalt i la riera de Can Toda, connectava amb una immensa extensió de vies rurals a través del camí de la Llegua, mencionat per Juan Marsé a Ronda del Guinardó mitjançant les següents paraules: “El camino de la Legua serpenteaba entre altas tapias semiderruidas a lo largo de más de un quilómetro, hasta alcanzar la falda del Guinardó orlada con volantes verdes de pitas y chumberas y franjas de tierra calizas. A sus espaldas, la ciudad se apretujaba hacia el mar bajo una lámina rosada y gris.”
No vaig descobrir aquest sender per l’escriptor limítrof a totes aquestes contrades, sinó perquè gràcies a Carles Sanz es conserven setanta-cinc metres del seu traçat junt a la placa de memòria, possible gràcies a aquest ciutadà; altrament l’Ajuntament hagués fonamentat el mur, perdent-se el seu format original, pedregós d’aire agrícola, com ho fou aquest barri fins a la calamitat de la Gran Via de la ronda del Guinardó, ja que aquest i no pas cap altre és el seu nom segons els documents oficials.
La ronda menjà terreny a tot allò antic de forma gradual, fins a destrossar-lo per complert a mitjans dels anys setanta, amb un afegitó finisecular. Així fou com els cotxes, amb el regal de línia groga del metro per a apaivagar ànims, coparen aquest quilometratge, carregant-se carrers cabdals com el de la Bona Sort i naixements de torrents, com el de Delemús o el Lligalbé, únic resistent a dures penes i urgit, al costat dels passatges germans de Boné i Sant Pere, d’una revisitació municipal per a convertir-los, aquesta és la meva proposta, a un lloc referencial, mescla de centre d’estudis de la barriada i indret pedagògic per a comprendre com fou l’entorn fins no fa gaire.
El Baix Guinardó es reconfigurà al llarg del darrer terç del segle XIX amb l’arribada de la Companyia General d’Aigües de Barcelona, la veïna més immediata del vell caminet, amb enlluernat públic des de 1898 i segons algunes fonts de considerable longitud, per això el bateig en llegua, si bé aquesta es fragmentava en carreronets com el de Sant Ciril. Després s’esfumava del nomenclàtor, si bé el més probable de la seva petita Història sigui cavil·lar entorn d’una continuació fins al Guinardó pel tram actual comprès entre el carrer Cartagena i el de Sant Quintí, des de finals del Vuit-Cents en perpetua modificació, fins a ser absort per la ronda.
La Companyia General d’aigües s’erigí en botxí de la seva sortida al carrer d’acord amb els plans urbanístics del primer Franquisme, decidit a modificar els camps per a tenyir-los d’asfalt i velocitat. Abans d’això, per pura lògica, convenia posar-se mans a l’obra, i l’ocasió sorgí per una d’aquelles iniciatives molt ignorades dels anys quaranta, aquí consistents a procurar apartaments moderns pels treballadors de la gran empresa.
Aquests es planificaren a finals d’aquella dècada, acollint-se a dues lleis d’habitatge de renda limitada per a la inexistent classe mitjana de la dictadura, una excusa com qualsevol altra per a omplir forats, donar llustre i alterar el paisatge fins a deixar una empremta molt menyspreada per la peresa barcelonina a mirar pel fet d’assumir els manaments estètics pels turistes, basats en Modernisme i poca cosa més, com si tot el llegat posterior no meresqués cap mena de consideració o respecte.
El primer trosset modern de la ronda Guinardó va de la seva cruïlla amb Camèlies i Sardenya fins a Praga i el nounat Abd el-Kader, aprovat per la Casa Gran el novembre de 1950 sense determinar la seva ubicació.
Aquests blocs de la ronda contenen múltiples secrets. El primer remet a la proximitat dels mateixos amb la Companyia, per això el seu rang inaugural, únics en aquesta línia recta en descens, doncs a l’altra banda, enfocada a Gràcia, només els acompanyava la finca del 534 de Sardenya, amb aroma a frustració d’un projecte on potser ambdós costats havien d’harmonitzar-se a través d’una ortodòxia estètica entre el racionalisme i lleus tocs feixistitzants.
El segon ens condueix al sosteniment del tot. Si es vol aprendre l’essència d’aquest conjunt firmat per diverses rúbriques hem de partir de la plaça d’Alfons X el Savi, dominada per una enorme mola, punta de llança independent i eix vertebrador del conglomerat comprés entre els números 31 i 19 de la ronda, amb l’excepció del 27, datat el 1964 i vistós des de la seva lletjor, més realçada per desmarcar-se de la resta de façanes.
L’arrancada de les mateixes es xifra al número 31, en angle i amb una distribució molt eficient dels habitatges des d’allò tramat pel gairebé anònim arquitecte Luis Durán, de qui poc més sabem; tot i així, una anotació dispersa li atorga l’autoria del Bloc CLIP, Còrsega, Lepant, Industria, Padilla, de la mateixa època i normalment reconegut a Raimón Durán i Reynals, un clàssic amb molt bagatge durant aquest període, fins a ser, junt a Francesc Mitjans, el pare de l’edilícia del primer Franquisme barceloní. La confusió nominal i les semblances entre ambdues peces conviden a un cert dubte.
Durán es troba davant la seva gran oportunitat i no la desaprofità a partir d’una espectacular distribució interna i un exterior on nodrí el frontis de balcons correguts per a diferenciar-se del gratacel, així el podem jutjar, que l’antecedeix, també de la seva collita, amb trampa, com explicaré amb més deteniment a la pròxima entrega. Al lateral corresponent a la ronda combina balconades més sòbries amb motius típics d’aquell instant per a donar peu als seus col·legues d’ofici, una miscel·lània bastant surrealista per incloure al manresà i soci fundador del GATPAC Pere Armengou, qui al seu segment procurà locals als baixos, i al madrileny Pablo Canto, desaforat a la localitat murciana de Yecla per dur a l’extrem l’estil de postguerra en prescindir de tot rigor i traslladar-lo a l’arquitectura religiosa.
Aquests blocs de ronda Guinardó, de blanc cromatisme i totxo en la millor tradició del moment, són un certificat de defunció i l’alba d’una modernitat devastadora, clar contrast amb els alentorns, encara mig verges. Els seus propietaris, no tots corresponien a la Companyia d’Aigües, tingueren vides dispars, enterrant-se les seves il·lusions de riquesa amb els anys; en aquest sentit encaixaven sense voler, més evident per l’oposició a situacions simultànies, amb els Navarro Manau, artífexs i executors junt a Jaime Viñas de l’assassinat de Carmen Broto, enterrada a un hort del carrer Legalitat la matinada de l’11 de gener de 1949. El jove Marsé, segons la seva pròpia llegenda, veié amb la sortida del sol el Ford Sedán on es perpetrà el crim. Potser a la llunyania, preocupat per a no arribar tard a la seva feina d’aprenent de joier al carrer de Sant Salvador, tingué temps per a mirrar cap al camí de la Llegua i espantar-se, novament, per la contradicció entre la verticalitat emergent de Sardenya i el rústic de la darrera tomba d’una dona desesperada, supervivent, fúnebre cirereta de l’etapa més fosca de la Barcelona recent.
Catalunya Plural, 2024 
