Durant el segle XX la gestió dels assumptes amb el Marroc va influir de manera directa en la política espanyola. Un veí complex que no es pot evitar perquè la geografia mana en la política internacional. Per no remuntar-nos al desastre d’Annual , Alfonso XIII, els militars africanistes i les derivades que això va causar, convé sempre tenir present en aquest complex puzle “La Marxa Verda” i les històriques reivindicacions de la suposada marroquinitat de Ceuta i Melilla.
Les reivindicacions del Marroc sobre aquests territoris han estat utilitzades per la Monarquia alauita com un recurs dialèctic al qual recórrer quan la seva situació interna s’ha complicat. Per descomptat, sempre sabent aprofitar favorables situacions externes i la debilitat de l’enemic a qui derivar l’atenció pivotant entre Espanya, Algèria i, en menor mesura, Mauritània.
El 1975 la situació política d’Espanya era extraordinàriament feble amb l’agonia del règim franquista i les tensions pròpies de la incertesa que la situació generava a Espanya. Marroc va aprofitar el context per llançar una estratègia militar, que ara anomenem estratègia híbrida, i que va consistir en crear el que s’anomena una zona grisa.
Aquesta estratègia rau en crear condicions per obtenir rèdits polítics, militars o econòmics, que generin una situació de conflictivitat que no traspassi les línies del dret internacional i que no arribi a ser una guerra oberta, però que condicioni les decisions internacionals en favor de qui desplega aquesta estratègia.
Un territori que mai va formar part de el regne del Marroc
Al respecte, la marxa empresa per milers de marroquins sobre el territori que ni llavors, ni abans, ni mai, havia format part del regne del Marroc, va generar les condicions per articular aquella reivindicació “històrica”.
Dels errors de llavors, Espanya, els sahrauís i la comunitat internacional no s’han reposat i les resolucions de Nacions Unides mai s’han complert, de manera que l’abandonament del dret i la política internacional han fermentat en la consolidació d’un “dret” a la consideració del Sàhara occidental com a part del Marroc que ja ha estat recolzat per diversos països.
Però el que definitivament ha reactivat aquesta posició alauita va ser el reconeixement per part de l’expresident nord-americà, Donald Trump, el 10 de desembre de l’any passat, de la sobirania marroquina sobre el territori reclamat, amb el clar propòsit que el Marroc, a canvi, normalitzarà les seves relacions amb Israel.
Un cop més, al marge del dret internacional, la força dels fets va reactivar un assumpte de l’agenda global que estava enquistat.
La política de Biden no canvia respecte a la de Trump
La política del nou president, Joe Biden, en el que al Marroc es refereix, no ha canviat. És més, ha reforçat el seu suport amb unes maniobres militars conjuntes al més alt nivell el passat mes de març i amb l’actitud mostrada per la seva secretaria d’Estat certificant el suport a la reivindicació del Marroc sobre el Sàhara occidental davant els esdeveniments a la frontera europea de Ceuta.
En l’actual escenari, per als Estats Units és més important conservar un aliat musulmà en la seva postura de suport a Israel de defensar l’aplicació de les resolucions de Nacions Unides sobre el Sàhara.
Marroc és conscient d’això i en aparença actua amb el suport implícit i explícit de Washington. Ara ha creat de nou una zona grisa, ha baixat la guàrdia en la seva frontera amb Espanya i Europa per afavorir un èxode massiu de desesperats migrants que busquen un futur millor a Europa.
Voreja el compliment dels acords amb Espanya per a la vigilància de fronteres com a represàlia per haver acollit en un hospital de Logronyo al líder del Front Polisario Brahim Ghali. Només cal llegir les declaracions d’algun ministre marroquí i de la seva ambaixadora a Espanya.
No tenim dades per saber si el govern espanyol ha mesurat prou bé el pes que avui dia té la posició marroquina en relació amb el Sàhara occidental, ni si coneixia amb detall, suposo que sí, l’explosiva situació que viu el nord del Marroc, que s’ha vist agreujada amb la crisi econòmica generada per la pandèmia i amb catastròfics resultats en la ja de per si feble joventut marroquina.
Amb Mohammed VI, sí, amb Pedro Sánchez, no
Hi ha un fet incontrastable, el president de Govern espanyol, Pedro Sánchez, encara no ha mantingut una conversa amb el president nord-americà des del passat 20 de gener. En la seva ronda de salutació després de la seva arribada a la Casa Blanca, Espanya no ha estat inclosa en l’agenda tot i ser la quarta economia de la UE i una de les destacades economies mitjanes del món.
Un altre fet de la recent història: Biden sí que ha celebrat en el passat alguna trobada amb Mohammed VI a propòsit del Sàhara, posant el Marroc com a exemple de progrés democràtic. Sectors influents del partit demòcrata donen suport a la postura del rei alauita, encara que també altres congressistes s’han mostrat favorables a l’statu quo de Nacions Unides. En tot cas, el Marroc guarda silenci en relació amb els bombardejos sobre Gaza.
La reivindicació de Ceuta i Melilla
Un cop més el Marroc ha emprat l’estratègia de la zona grisa com ja aventurava Josep Baqués el novembre passat. Aquesta estratègia pot ser de més llarg abast i no limitar-se al Sàhara, sinó pretendre a llarg termini una aventura d’annexió sobre les dues ciutats de sobirania espanyola.
Ni el dret internacional, ni la història, ni les relacions de bon veïnatge li avalen, però l’objectiu marroquí de convertir-se en la gran potència del nord d’Àfrica i consolidar l’autoritat de la seva monarquia enfront de qualsevol símptoma de debilitat interna (i podria haver molts) l’empenyen en aquesta direcció.
Si aquest és el camí, l’escenari pot afavorir-lo. La manca de reacció d’Europa amb rapidesa i rotunditat adoptant mesures equilibrades de sanció i resposta per defensar les seves fronteres a l’actitud transigent del Marroc, la debilitat i polarització de la política espanyola afligida de falta de consens en les qüestions d’estat, fins i tot les més elementals, política internacional inclosa, la fragilitat de la pròpia estructura territorial interna espanyola, el suport nord-americà a un aliat musulmà a favor de la causa israeliana i el maneig dels fluxos migratoris i el control de l’integrisme i les rutes del tràfic de drogues, són tots ells factors que juguen a favor d’aquest afany.
El Marroc no té pressa, però sí condicions i voluntat per enfortir la seva zona grisa.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
Catalunya Plural, 2024 
