La ciutadania, quan vota, expressa les preferències que, en un sistema parlamentari com el nostre, s’han de traduir en una proposta d’acció política de govern capaç d’obtenir el suport majoritari dels diputats i diputades per representar el que s’expressa a les urnes. Aquestes van deixar molts missatges, tant dels que no van anar a votar, per desencís amb l’estratègia independentista o per desinterès amb les mateixes eleccions, com dels que van votar i van configurar diferents majories polítiques possibles, mostrant la pluralitat i transversalitat social.
Malauradament l’exercici de traduir vots i escons en proposta política de govern ha estat viciat d’inici, pels vetos creuats, els “cordons sanitaris” a forces democràtiques no independentistes i pels xantatges emocionals entre les forces nacionalistes. Això explica les tretze inútils setmanes d’una negociació que acaba exactament igual que va començar, amb la continuïtat d’una forma de govern coneguda, fracassada políticament, limitada en l’acció de govern i excloent en la comunicació amb la ciutadania. Ens aboquem a repetir la fórmula que aquests anys ha degradat les institucions d’autogovern, fet perdre pes econòmic i dinamisme innovador al país i ha augmentat les desigualtats socials.
Hem perdut massa temps per a tan magre resultat. La resignació a repetir una fórmula de govern, quan se sap el que dona de si i es constaten les tenses i competitives relacions entre els socis de govern, no dona gaire esperança. La llarga i conflictiva negociació evidencia que seguirà el xantatge permanent entre socis i el recurs a titllar de “traïdors”, “botiflers” o “ñordos” la menor vel·leïtat de transversalitat política o de gradualitat en els objectius.
El Parlament més d’esquerres des de la restauració de la Generalitat no ha pogut materialitzar aquesta majoria en un projecte de govern transversal de progrés. La lògica d’una majoria independentista del 52% s’ha contraposat en tot moment a la realitat d’una majoria social i política d’esquerres del 60%. Sens dubte hi ha responsabilitats a repartir: de la incapacitat d’uns de deslliurar-se del xantatge permanent, a la dels altres de no acceptar que en política si no pots liderar has de facilitar que les coses avancin en determinat sentit.
En tot cas, des d’En Comú Podem hem intentat trencar la disjuntiva entre resignació a repetir govern o inacció per repetir eleccions. Però no ha reeixit. Les possibilitats de construir una fórmula alternativa de govern en minoria d’esquerres, suportat per una àmplia majoria parlamentària d’esquerres, que garantís les polítiques de canvi per la reconstrucció econòmica, social i política, no ha estat possible. Hem vist que quan aquesta porta s’ha obert, quan algú ha albirat que era factible i possible, s’ha afanyat a moure peça per reconduir a la dreta nacionalista a la sala de màquines del govern.
Som, doncs, a les portes de la reedició d’un govern de Junts i ERC. Presidit per ERC, sí, però amb una posició determinant de la dreta nacionalista representada per Junts. Això allunya, temporalment, l’esperança d’un govern transversal d’esquerres, que abordi les transformacions que necessita el país i que requereixen d’àmplies majories polítiques i socials. Ni el 52% dona la força suficient per resoldre el conflicte polític en relació al futur nacional de Catalunya; ni el 60% permet les grans transformacions estratègiques per a la recuperació econòmica i social i abordar el repte climàtic. Calen grans consensos socials i polítics, lluny dels blocs tancats i governs frontistes. Només amb la participació i la concertació social i política disposarem de la palanca dels canvis; i amb la cooperació i col·laboració entre institucions tindrem el motor del progrés econòmic i social.
La plasmació en el document de bases per l’acord d’investidura de les propostes de govern evidencien poca ambició i mostren les contradiccions d’un govern que, amb un President d’esquerres, deixa la direcció econòmica i fiscal del país en mans de la dreta nacionalista de sempre. Els reptes que el nou govern té davant requerien més concreció i més ambició. Sobretot perquè han estat més de 90 dies negociant i porten anys governant com per ser més exigents a l’hora d’explicar què volen fer i com.
Més enllà de la crisi sanitària i els seus efectes en relació a la destrucció d’activitat econòmica i d’ocupació i l’augment de les desigualtats, els greus desequilibris socials, territorials, econòmics i el conflicte polític nacional, ja eren presents abans de la pandèmia. Ara toca abordar-los en paral·lel als reptes climàtic, feminista i digital. El repte climàtic ha de comportar grans transformacions en les formes de produir i distribuir la riquesa. El repte feminista no és només d’igualtat, que també, és cultural i de formes de vida, d’organització social, de compartir en comptes de competir. I el repte digital, que si bé pot millorar les estructures materials de la societat, també pot interferir els drets laborals, les relacions socials i els comportaments individuals i col·lectius.
Les bases de l’acord de govern són lluny de l’ambició necessària per bastir el futur transformant i superant els desequilibris del present. El que hauria de ser l’eina estratègica més potent disponible en la legislatura, els fons europeus Next Generation EU, queden atrapats en la lògica inestable de la coalició de govern. S’obvia que tota la seva potencialitat només pot derivar-se des de grans acords entre els agents econòmics i sindicals, a través de la concertació social que garanteixi la transició justa dels canvis necessaris, del compromís del món universitari i la recerca, i de la implicació de tots els nivells de l’administració, inclosa la local i la cooperació amb l’estat i d’altres comunitats autònomes, que garanteixin equilibris territorials i racionalitat a les inversions. I s’ignora que per garantir-ne l’ús eficient dels fons cal un fort lideratge públic, el que reclama d’un sector públic potent i l’alineament de totes les polítiques públiques.
La manca d’ambició del nou govern es manifesta quan la responsabilitat d’economia i hisenda s’atorga a la força que combrega amb la cultura mercantilista i que qüestiona el valor d’allò públic, que fa bandera dels regals fiscals i facilita la descentralització i externalització productiva. Sense un sector públic fort i dinàmic i sense serveis públics ben dotats, amb plantilles suficients, estables, qualificades i valorades, difícilment abordarem les grans transformacions ni resoldrem els greus desequilibris i desigualtats socials.
Fins i tot és poc ambiciós en l’estratègia per a la resolució del conflicte polític entre Catalunya i l’estat. Sembla resignar-se a la lògica de blocs irreconciliables dels darrers anys. Instal·lat en la bandera del 52% es renuncia a dibuixar un horitzó de país on hi càpiga el 80% de la ciutadania. Sense amplis consensos socials el conflicte polític entre el govern de Catalunya i l’Estat corre el perill d’enquistar-se i d’expulsar cada cop més catalans i catalanes d’un futur nacional inclusiu i amb més i millor autogovern.
Han hagut de passar més de 90 dies per acabar proposant un govern de continuïtat, no de transformació; instal·lat en l’estratègia del 52% per la renúncia a una estratègia de país. Les bases de l’acord, ambigües i contradictòries, i la configuració del govern, parcel·lat i incoherent, anuncien ja contradiccions entre les polítiques públiques, econòmiques o ambientals i autolimita la vida a dos anys. Sense proposta de reforç del sector públic, ni aposta pels serveis públics serà difícil, per no dir impossible, liderar les transformacions del país.
Estem, doncs, davant d’una oportunitat perduda. Perquè si bé és millor que repetir eleccions, hi havia altres alternatives millors a un govern que neix de la resignació i la manca de valentia. Perquè el pitjor és seguir proposant política de trinxeres quan és a les places, i sota cel obert, on podem construir, des de la participació i la concertació social i amb amplis consensos polítics, les transformacions que el país i la seva gent necessita.
Però ara tot just comença la legislatura i l’alternativa a la resignació, que més d’hora que tard arribarà, caldrà desplegar-la en el dia a dia parlamentari, des del control i crítica a l’acció de govern, però també i sobretot amb propostes d’acció, instant a govern i oposició a consensuar mesures polítiques que donin resposta a les urgències del país i a fer-ho des d’àmplies majories inclusives.
Catalunya Plural, 2024 
