Catalunya ja té un nou President. Després d’un tira i arronsa esgotador, ha passat el que havia de passar. El Procés aguanta, encara que sigui en una forma espectral. La CUP ha donat els vots necessaris per a continuar amb una fórmula de Govern que, tot i desesperar a tercers i fatigar a propis, sobreviu en el temps. Tothom sap que les coses no sortiran tal com diuen que sortiran. El pacte entre la CUP i ERC ha caducat abans d’entrar en vigor, i la promesa que la lluita per l’hegemonia entre Junts i ERC quedarà diluïda entre muntanyes de comissions bilaterals només revela que aquesta serà cada vegada més cruenta.
Però alguns mèrits se li han d’atorgar al nou president de Catalunya, començant pel fet d’haver sigut capaç de trencar amb l’hegemonia històrica de l’espai posconvergent guanyant-los en unes eleccions. Aragonès ha aconseguit guanyar en l’etapa de la resignació del Procés, un fet simptomàtic que encaixa amb el perfil baix del 134è President de Catalunya. No tot líder ha d’arrabassar carisma. Josep Pla deia que un bon polític ha de ser una persona una mica vulgar: ha de pensar més en carreteres, en hospitals, en escoles i en impostos que en omplir el seu ego i el seu desig de passar a la posteritat. Després d’anys de crispació, de suflés, de somnis frustrats, Catalunya – diuen –, necessitava un gestor. Salvador Illa, el guanyador de les eleccions, també ho era.
El President de Catalunya representa allò que es coneix com a “polític de carrera” – que és la forma elegant de referir-se a aquells polítics que no tenen cap mena d’experiència laboral prèvia a la seva entrada al món de la política institucional. Fill d’un empresari del sector hoteler i regidor per Convergència, i nét de l’alcalde de Pineda de Mar – municipi natal d’Aragonès –, el President de Catalunya començà a militar a les Joventuts d’Esquerra Republicana l’any 1998. Un any després va entrar a l’executiva nacional de les (JERC), i en el 2003 es convertiria en el seu Portaveu Nacional. És diputat del Parlament de Catalunya des de l’any 2006, quan ocupà la vacant que deixaria Josep Huget. De llavors ençà, a poc a poc, es convertí en la mà dreta d’Oriol Junqueras i s’especialitzà en matèria econòmica. Després, de Secretari d’Economia, a Conseller d’Economia, a President interí de la Generalitat en el darrer mandat després de la inhabilitació a Quim Torra. Diu la llegenda que el mes de gener del 2018 va ser beneït per Oriol Junqueras en una reunió a la presó d’Estremera: “si li passa alguna cosa a Marta Rovira, et toca a tu”. Rovira s’exiliaria a Suïssa poc després. El moment d’Aragonès s’apropava.
L’abraçada entre Junqueras i Aragonès tenia una forta càrrega simbòlica: el deixeble completava la tasca assignada pel mestre, i així tancava amb el destí d’una organització – Esquerra Republicana de Catalunya – que es feia esperar. Des de 1933, quan Lluís Companys fou investit pel Parlament de Catalunya, que el país no tenia un president republicà. Els temps de les decepcions arribarà segur, i, molt probablement, ho farà més d’hora que tard. Però avui cal donar l’enhorabona a ERC i a Pere Aragonès, el President més jove de la història de Catalunya. Sort i encerts, President Aragonès.