Amb el dibuixant català Kim, van guanyar el Premi Nacional de Còmic el 2010. La continuació El ala rota (Denoël Graphic, 2016; Norma Editorial), sobre la història oposada però com a un mirall de la seva mare, fins i tot es va publicar primer en francès. Ara, la francesa Denoël Graphic edita les dues obres com el díptic L’Épopée espagnole (L’Epopeia espanyola), d’on en resulta un recorregut pel segle XX espanyol del costat dels anònims. “Per abatre les parets de l’oblit, ambdós autors han edificat una altra paret creativa, composta de petites vinyetes, d’imatges, com una mena de globus de memòria que remunten a la superfície de la nostra actualitat”, acaba el pròleg al díptic de l’hispanista Viviane Alary.
Simultàniament, Altarriba havia començat la seva trilogia del jo on debuta buscant-se un alter ego en el personatge del Yo, asesino (Norma, 2014; Denoël Graphic) i els dibuixos en blanc i negre del madrileny Keko. Es tracta d’una crítica furibunda del mercat de l’art. La segona entrega va ser Yo, loco (Norma, 2018; Denoël Graphic), una acusació contra la indústria farmacèutica molt d’actualitat en aquests moments amb la pandèmia.
I tanca la trilogia amb Yo, mentiroso (Norma, 2020; Denoël Graphic, 2021). Amb noms lleugerament modificats, el guionista fustiga de manera frontal com mai abans no ho havia fet l’actualitat política espanyola i els spin doctors de la comunicació personificada en la figura d’Iván Redondo, primer conseller del president de dretes Mariano Rajoy i ara del president socialista Pedro Sánchez. Una política al segle XXI que canvia les guerres de trinxeres per les guerres d’un simulacre de comunicació. Responent a les nostres preguntes per correu electrònic, el catedràtic de literatura francesa de la Universitat del País Basc-Vitòria, i nascut a Saragossa el 1952, ens parla d’aquestes cinc obres amb els seus ecos actuals.
Amb Yo, mentiroso, acaba una trilogia començada fa set anys. Existeix la possibilitat que apareguin d’altres jo, desdoblament de la seva personalitat en el futur o els personatges ja ho han donat tot de si?
Podria dir, imitant Rimbaud, «jo és un altre» i, seguint la dialèctica dels Dupon·d·t, «jo diria fins i tot més, jo són molts d’altres». Efectivament, la sèrie podria tenir d’altres «jo», però no. Nosaltres ens parem aquí. No m’agraden les sèries interminables i crec que, malgrat que encara no hem acabat de donar la volta i podríem il·lustrar la natura humana amb d’altres exemples, el recorregut és suficientment representatiu. Hem escollit el millor de cada família, l’assassí, el boig i el mentidor. La visió d’una contemporaneïtat tan despiadada en els fets com correcta en les formes es completa bastant bé amb els tres volums. Aquest passeig pels camins ben obscurs posa de relleu la impostura, els mecanismes del poder, les dificultats d’una comunicació plena… Són els eixos essencials sobre els quals descansa la nostra societat.
Yo, mentiroso és el llibre més directament connectat amb l’actualitat. Amb personatges públics i polítics espanyols (la corrupció del PP, el nou president socialista Pedro Sánchez… ), a qui se’ls canvien lleugerament el nom. Primer, no pot resultar més difícil de seguir per part del lector francès o el relat s’entén com a un fenòmen universal?
La lectura del llibre a Espanya es fa de manera diferent a la d’altres països. Un espanyol identifica els personatges, els afers de corrupció que es tracten i les estratègies polítiques i de comunicació. Però, segons el que he pogut constatar, el llibre s’entén molt bé a França. La desafecció i la desconfiança respecte a la classe política s’ha escampat una mica per tot arreu. De fet, llegint les crítiques que el llibre ha rebut a França, constato que no es llegeix pas com a esdeveniments rars o estrangers. Es veu que la intriga passa a Espanya, però el públic també se sent interpel·lat. Saben que això podria passar a França. D’altres afers semblants han tingut lloc a França i en molts d’altres països. Tinc una gran confiança en els comportaments dels polítics de tot el món perquè el llibre tingui una bona recepció internacional.
En segon lloc, en aquest tercer llibre no hi ha cap ambigüitat sobre les seves intencions. És una visió molt pessimista sobre en el que s’ha convertit la política i la cosa pública?
Crec que és una visió bastant realista. Per començar, els escàndols de corrupció i les estratègies polítiques de les quals faig esment no són pas inventats. El nombre de polítics acusats davant de diferents tribunals és real i les xifres de corrupció a Espanya també. Diria fins i tot que em quedo una mica curt en els meus exemples. I això denúncia, efectivament, la degradació de la política en les últimes dècades, la manca de compromís sincer amb els ideals, la substitució de les polítiques d’acció per les polítiques de discurs (el relat i les estratègies de comunicació compten més que els fets), l’abandó de l’esperit de servei als ciutadans pensant només en els interessos del partit o en la perpetuació en el poder, les dimensions d’un capitalisme salvatge que fa que els interessos de certes grans corporacions puguin imposar-se als governs, les febleses d’una xarxa mediàtica incapaç de denunciar els abusos i segrestada per les seves pròpies dependències econòmiques… La deriva és preocupant i té el risc de portar-nos cap a tiranies « soft », amb una consciència ciutadana estovada per una comunicació hàbilment dirigida.
Totalment. Tots vam tenir la impressió que la partida d’escacs de les eleccions madrilenyes es va jugar entre Iván Redondo, cap de gabinet de Pedro Sánchez, i Miguel Ángel Rodríguez, conseller de Díaz Ayuso. Ho demostra fins a quin punt la comunicació estava calculada en tots els seus efectes. I reflexionant-hi, s’entén de seguida que, en un període tant difícil com l’actual, no es tractès dels problemes concrets de la gent. M’agrada l’expressió que vostè utilitza en la pregunta, «simulacre de comunicació». Perquè és ben bé això: no pas una veritable comunicació, sinó un simulacre.
Catalunya Plural, 2024 
