La setmana passada vaig enganyar-vos per motius pedagògics i mecanismes del guió d’aquests articles. Veiérem la formació del primer tram de la ronda del Guinardó, fins al seu número 31, un immoble en angle configurador tant d’aquest inici com del carrer de Praga. Si el deixem enrere veurem immediatament, centralitzant la plaça d’Alfons X el Savi i la gloriosa terrassa de Can Chen, una façana molt imponent, pantalla per a la continuïtat de sis cubs poc estudiats i dels més increïbles de la ciutat comtal per la seva virtut de crear un carrer, sense numeració ni habitants: Abd el-Kader, entre la ronda i Camèlies.
Aquesta mola ofereix moltes curiositats, conduint-nos a una unió amb el 3 de ronda Guinardó. Ho comprovem a partir de la meva trampa, ja que a la façana d’aquest darrer es llegeix Ramon Tort, nom repetit al lateral esquerre del transatlàntic. Això hauria de dur-me a una sincera disculpa, perquè vaig atribuir l’autor del bloc que fa cantonada a Luis Durán, firmant del mateix segons l’Arxiu Municipal.
En què quedem? No hi ha cap enganyifa. El misteriós Durán, espècie d’home invisible, també figura com a autor del frontis del nostre protagonistes, mentre el sextet de cossos correspondrien a Tort, d’altra banda arquitecte fonamental a la iniciativa d’aigües de Barcelona de construir pisos pels seus treballadors, repartint-se pels carrers del General Sanjurjo, a hores d’ara Pi i Margall, i alcalde de Móstoles, on tornarem, ja que a diferència de la ronda, la seva concepció externa monocroma i gairebé horitzontal el relaciona més a una cultura passada, bé per alçada, bé per senzillesa.
El Titanic d’Alfons X conté a la seva estructura un classicisme d’aquell moment, potser copiat en aquest cas concret a Francesc Mitjans i el seu edifici trampantull a Borí i Fontesta, adaptació de les façanes laterals tan pròpies dels anys vint, amb Pérez Cabrero, on es troba el gruix del mateix, amb vistes al Turó Park. Dins d’aquesta senda resulta temptador pensar com una còpia du a una altra, doncs la solució emprada per Mitjans amb el gratacel de l’Illa Europa, pot recordar, amb més ostentació, al seu veí d’una mica més avall, emperador del Baix Guinardó i sobirà de la ronda.
I no tan sols això. El monstre dissenyat per Tort i Durà, qui sap si un mer ajudant, s’emparella amb el 31 de ronda Guinardó des d’aquest joc d’allò corb i allò recte, però a més a més és un gran titellaire, perquè la seva posició li permeté tancar aquest sector de Praga, el següent es torna angost per la rodalia de Can Baró, i fundar amb la seva sola presència Abd el-Kader, delimitat pel mur del Parc de les Aigües. La part corresponent a aquest eix vertebrador per la seva equidistància espacial transmet una estranya sensació per la seva fredor. Baixar aquest passeig, d’aire desolador i desaprofitat per complet quan podria ser molt més ric amb mínimes reformes, té un toc inquietant per com és de mil·limetrat el conjunt, ple amb centenars d’habitants, ocults al gran públic des de la privacitat, la malesa, pocs s’hi endinsen, i la peresa de pujar o, simplement, evitar un veritable desert.
La reina, com no podia ser d’altra manera, és el seu frontispici principal, des del meu modest punt de vista exemplar en sintetitzar tot el seu període per la seva estètica, simètrica amb el seu totxo a les ales i el blanc pulcríssim del centre. La clau, reforç suprem del trompe l’oeil, radica a la seva cirereta, amb un balconet per a verticalitzar més encara i conferir-li una elevació per a dominar la seva part posterior, camuflada per la seva protectora, pel comú dels mortals sense tanta intencionalitat, brillant per poder ser única i punta de llança de tota la gènesi descrita, vinculant-se amb el 31, un peó amb molts galons perquè estira la totalitat per la ronda, successora del darrer sector del camí de la Llegua cap a Can Sampere i la frontera exercida pel torrent de Mariner.
Les finques d’alcalde de Móstoles, desmarcades de la resta malgrat ser coetànies seves amb el mateix dret, no pogueren ocupar-se fins a 1954 per un xantatge del Governador Civil d’aleshores, Felipe Acedo Colunga, a la grenya amb la Companyia d’aigües perquè aquesta es negà a pujar tarifes en plena carestia de líquid element. La desobediència a l’autoritat, si s’incrementaven els preus podia repetir-se la vaga de tramvies de 1951 des d’una altra perspectiva, comportà l’empresonament del president i el director de tan il·lustre institució barcelonina.
El número 47 era pels administratius, mentre el 49 i el 51 foren, després d’un sorteig entre casats i futurs pares, pels productors, com se’n deia, en una d’aquelles giravoltes dadaistes del llenguatge dictatorial, als obrers. Fins a 1986 estigueren en règim de lloguer, baratíssim, comprant-se molts dels seus apartaments a un preu ridícul en comparació amb les tendències del mercat immobiliari. Tort, amb poc bagatge malgrat tot el seu coneixement, no en va era director de la prestigiosa i progressista Cuadernos de Arquitectura, posà una mica de fantasia al vestíbul, baranes amb àncores i la falsa màgia de somniar accedir a un vaixell d’elegants escales, austeritat racionalista i dos problemes. El primer, catastròfic, per poca previsió i orografia, trobant-se els blocs just a sota del curs del torrent de Delemús, el quart d’aquestes latituds rere Milans, Faura i Lligalbé. El segon, un contrast amb la seva perla d’Alfons X, per la ubicació dels habitatges, guardianes del Baix Guinardó i confí del mateix donant l’esquena a Gràcia, com si patís una condemna de límit per la seva pròpia existència, ampliació abrupta del carrer de Marina, aneguet lleig emparedat per si mateix malgrat tota la tranquil·litat del seu trajecte i la serena exuberància del seu arbrat.
Ara, un cop caigué el 2009 el darrer viaducte de la ronda, semblant durant llargues dècades a un malson amb ribets futuristes d’asfalt, el projecte encapçalat per Tort constitueix una metàfora de com es pensà la capital catalana durant la primera postguerra, sense cap respecte per tot allò anterior, si bé amb determinats enfocaments no exempts de bellesa i una harmonia a revalorar per ser, malgrat tot, identitat d’un entorn a posteriori massacrat sense pietat per les polítiques porciolistes de menyspreu al ciutadà i amor suprem a l’automòbil. El 1951 això flotava a l’ambient, però els camps arquitectònics encara tenien esperances decents, arruïnades just un any després, quan el Congrés Eucarístic suposa abandonar tota la cura de certes experiències del decenni precedent, insuficients per a pal·liar el dèficit barceloní, quelcom constatable sense anar gaire lluny per l’ingent barraquisme, i obrir el meló de la densitat demogràfica, materials delictius i la mania d’ajuntar-ho tot a gratacels insensats, nous pobles a impossibles altures.
Catalunya Plural, 2024 
