Ha fet, fa poc, quaranta anys de la victòria de François Mitterrand a les eleccions presidencials del 10 de maig de 1981 que suposaria el retorn, després de moltes dècades, de l’esquerra a França.
En aquell període jo vivia a París i havia seguit amb passió el procés electoral. L’enfrontament entre ell i Valery Giscard d’Estaing -candidat del centre-dreta no gaullista- va ser intens però respectuós (molt i molt lluny del que ara vivim en els processos electorals). La tensió i la competició era molt gran perquè les enquestes donaven resultats contradictoris i no avançaven un clar guanyador.
Per primera vegada l’esquerra i l’extrema esquerra anaven junts. S’havia formalitzat un acord històric entre el PSF i el totpoderós -en aquella etapa- PCF per donar suport al candidat socialista. El PSF, amb el Congrés d’Epinay a l’any 1971, havia estat capaç de reagrupar els diferents grups diasporitzats després de la desfeta del SFIO (Societé Française de la International Ouvriere). Els socialistes tornaven a recuperar un protagonisme en l’escena política francesa després de la seva caiguda de la IV República.
A França, des de la victòria -en el seu retorn- del General de Gaulle, les dretes s’havien mantingut en el poder durant més de vint anys. Giscard havia estat elegit president de la república l’any 1974 derrotant precisament François Mitterrand. Malgrat tenir alts nivells de popularitat, en la recta final de la campanya va esclatar l’affaire des diamants, en què es denunciava que Giscard havia rebut diamants l’any 1974, quan era ministre de finances, de mans del dictador de la República de Centreàfrica Jean-Bédel Bokassa, que s’havia autoproclamat Emperador. Alhora, el seu enemic a la dreta gaullista Jacques Chirac, no va demanar de manera explícita el vot dels seus per Giscard a la segona volta.
Molt probablement, per aquestes dues raons, Mitterrand -insisteixo, de manera imprevista- va guanyar les eleccions. Tots estàvem seguint l’informatiu de les 20h quan va aparèixer la projecció que donava una victòria pel candidat de les esquerres. En un context internacional on Reagan havia guanyat a Carter als Estats Units, i Tatcher havia arrasat, França emergia amb la victòria de l’esquerra.
L’esclat va ser immens. Jo, com desenes de milers de parissins anàrem a “prendre” la Bastilla. Veiérem junts Marchais, Rocard, Fabius. Per anar a la Bastilla ocupàrem els vagons de primera classe del metro de París. L’esclat i la il·lusió fou immens. Ens creiem que s’obria una nova etapa en què tot seria possible i que teníem el “cel a tocar”. S’havien acabat a França el període “gaullista”, conservador de dretes amb una forta dimensió social, i s’obria una nova etapa per França i Europa. Un any i mig després vaig tenir la mateixa sensació – 28 d’octubre de 1982- quan, encara a París, vaig seguir per ràdio la victòria de Felipe González a Espanya.
És una data gravada en la meva memòria, també, en la memòria de molts i molts francesos. Com no podia ser d’altra manera, aviat veuríem que tot era molt més complicat: en un context internacional de crisi econòmica i d’inflació, Mitterrand va canviar el rumb de la política econòmica al segon any. La realitat complexa i plural de França s’imposava davant d’algunes rigideses ideològiques de determinats membres del seu gabinet. Anys posteriors també sortirien també importants casos de corrupció. Amb tot, tot i que no em veig capacitat de fer un balanç dels 14 anys de Mitterrandisme, França va canviar en molts aspectes en determinades àrees socials i econòmiques que fins i tot encara ara continuen.
A l’interior del socialisme francès hi coexistien diferents sensibilitats: la sindicalista i obrerista, la intel·lectual i acadèmica, la republicana-liberal de centre-esquerre i la gauchiste molt activa. Mantenir la unitat de totes aquelles sensibilitats no fou gens fàcil i només la tenacitat de persones de màxim nivell com Mitterrand i Pierre Mauroy ho van fer possible.
Han passat quaranta anys i el PSF passa per un dels moments més delicats i difícils d’ençà de la seva refundació a l’any 1971 a Epinay. Novament s’ha diasporitzat en grups diferents i en territoris molt específics. Actualment a l’Assemblea Nacional la seva representació és marginal amb 29 diputats en un hemicicle de més de 500. El centrista Macron ha agafat una part important del seu electoral i l’escenari, en una segona volta a les properes eleccions presidencials, de Macron i Le Pen és hores d’ara és el previst.
En aquest context que farà l’esquerra? Continuarà fraccionada, enfrontada en guerres caïnites o iniciarà ja un procés de convergència per presentar-se conjuntament. Davant de les properes eleccions presidencials molts es pregunten si l’actual alcaldessa de París, Anne Hidalgo, farà el pas per ser la candidata de l’esquerra -potser més enllà del PSF- i tornar a agrupar-la. No tardarem a saber-ho.
Catalunya Plural, 2024 
