Aquest és un article original de La Marea.
“Un pas a un costat”. Així ha estat definida per la premsa econòmica la decisió de Juan Miguel Villar Mir d’abandonar la presidència del holding empresarial que porta el seu cognom. Després de més de tres dècades al capdavant, serà el seu primogènit, Juan Villar-Mir de Fuentes, qui assumeixi el lloc de capçalera en el Grup Villar Mir.
Amb 89 anys, el I marquès de Villar Mir seguirà sent el president d’honor del holding familiar. Mentrestant, el seu fill serà l’encarregat d’intentar capejar el temporal econòmic que viuen les seves diferents companyies. El moment és tan complicat que l’octubre passat va demanar 240 milions d’euros al fons de rescat de la SEPI. Una petició reelaborada fa alguns dies i augmentada a gairebé 400 milions d’euros.
Villar Mir, el CEO del capitalisme espanyol
“Villar Mir és l’últim representant del que ha estat una dinastia d’empresaris que, amb la modernització de l’economia espanyola i gràcies a les seves relacions polítiques, es van fer d’or“, explica Pedro Ramiro, investigador de l’Observatori de Multinacionals de l’Amèrica Llatina (OMAL) i coautor A dónde va el capitalismo español (Traficantes de Sueños, 2019). Perquè la història de Juan Miguel Villar Mir és també la història d’una particular forma de fer negocis denominada com capitalisme d’amiguets.
Quan va néixer a Madrid el 1931, Félix Huarte -un dels constructors mimats del franquisme- feia quatre anys que havia creat Huarte i Cia., SA. Mentre Huarte s’omplia les butxaques gràcies a les concessions atorgades per la dictadura, Villar Mir es formava com enginyer de Camins. I al mateix any que Félix Huarte era nomenat vicepresident de la Diputació Foral de Navarra i procurador a les Corts (1964), Juan Miguel Villar Mir també s’apropava al règim franquista amb el seu nomenament com a director general d’Ocupació. La diferència d’edat -Huarte era 35 anys més gran que Villar Mir- demostra la precocitat del segon, que sempre ha assegurat que va ser temptat per Franco per a ser ministre, una oferta que va rebutjar en diverses ocasions .
Huarte va morir el 1971, en un moment en què la carrera politicoempresarial de Villar Mir començava a enlairar-se. Pocs anys abans s’havia fet amb la presidència d’Altos Hornos de Vizcaya (AHV), una de les principals empreses espanyoles de moment. I poc després es convertiria en vicepresident per a Assumptes Econòmics i ministre d’Hisenda del govern de Carlos Arias Navarro. A partir d’aquest moment, les portes estaven obertes per al constructor madrileny, que primer es va fer amb la constructora Obrascón -propietat d’AHV- el 1987 per un preu simbòlic d’una pesseta, després amb Huarte (1996) i, finalment, amb Laín (1999). Naixia OHL, una de les constructores cotitzades en l’IBEX 35 fins al 2016.
“La història de Villar Mir permet explicar com el pas de la dictadura a la democràcia va significar que el capitalisme espanyol va seguir funcionant igual. És a dir, com aquesta manera d’operar a partir de corrupteles, que durant el franquisme eren el normal, va acabar traslladada a la democràcia”, explica Antonio Maestre, col·laborador de La Marea i autor de Franquisme SA (Akal, 2019).
Relacions reals
Una de les seves principals bases ha estat, sens dubte, la seva estreta relació amb el rei emèrit, Juan Carlos I. A Espanya, conrear una bona relació amb una monarquia protegida per la premsa i l’establishment econòmic ha estat sempre molt important. Al seu costat, els negocis queien com el mannà, convertint a l’empresari en una de les principals fortunes del país. La seva filla, Sílvia Villar Mir, es va casar amb Javier López Madrid, el “compi iogui” de la reina Letizia. Així es referia a ell en un SMS que li va enviar després de veure’s implicat en l’escàndol de les targetes black de Caja Madrid, el que li va valer una condemna de sis mesos de presó. López Madrid és un dels homes forts del Grup Villar Mir i ocupa actualment el lloc de conseller delegat de la mateixa.
Tant ell com la seva dona van ser íntims amics dels actuals reis. No obstant això, el reguitzell d’escàndols que ha acumulat l’empresari va acabar amb l’amistat de manera oficial. López Madrid està imputat en l’operació Lezo per presumptes delictes comesos en l’adjudicació del tren Navalcarnero-Móstoles al grup OHL, després de pagar, suposadament, una comissió il·legal d’1,4 milions a Ignacio González, en aquest moment vicepresident de la Comunitat de Madrid. El seu sogre ha tingut més sort i la seva causa va ser arxivada el 2020, no així la d’altres directius de la constructora.
Villar Mir també ha sortit indemne de la seva imputació en la trama Púnica, que investiga el presumpte finançament il·legal del Partit Popular a Madrid. A finals de desembre de 2020, el nen prodigi del franquisme i la Transició es treia el vestit de investigat. Sí continua imputat el seu gendre, acusat dels delictes de prevaricació, malversació, frau, suborn, organització criminal, blanqueig de capitals, falsificació i tràfic d’influències. Per completar la baralla d’imputacions, López Madrid està investigat per presumpte assetjament a la doctora Elisa Pinto, per al qual hauria contractat l’excomissari Villarejo.
La família Villar Mir va tenir una especial relació amb la institució monàrquica gràcies al patriarca, a qui el emèrit va nomenar marquès el 2011. La seva proximitat a rei, avui caigut en desgràcia, li va servir també per aconseguir grans contractes al Pròxim Orient. OHL va aconseguir a Qatar, l’any 2008, una de les seves adjudicacions: la construcció d’un modern hospital a Doha per valor de 1.645 milions d’euros.
Entre els últims serveis que el rei va prestar de manera oficial a la seva cort d’empresaris figura una visita a països com els Emirats Àrabs Units, Kuwait, Abu Dhabi, Oman i Bahrain acompanyat d’una comitiva de directius de firmes com ACS, Ferrovial, FCC i OHL, entre d’altres. Aquesta última constructora va ser la que va capitanejar el consorci al qual li va ser adjudicada la construcció de l’AVE a la Meca per valor de 6.700 milions d’euros. Ara, una investigació apunta que els 64 milions d’euros que el monarca saudita Abdul·là bin Abdulaziz suposadament va donar a l’emèrit podrien ser una comissió per la seva intermediació.
L’estreta relació entre l’empresari i el monarca va començar a forjar-se en els anys setanta gràcies a l’històric president del Banc Santander Emilio Botín -Villar Mir ha estat conseller de banc fins 2019- i a la seva proximitat amb la família de Manuel Prado i Colón de Carvajal, exadministrador del rei. El seu fill, Borja Prado Eulate, un altre dels empresaris de la cort del rei Juan Carlos, va ser president d’Endesa entre 2010 i 2019 i el número 2 de Villar Mir quan aquest va tractar de fer-se amb la presidència del Reial Madrid el 1995. Botín, Villar Mir, Prat i Juan Carlos I. Banco Santander, OHL, Endesa i Casa Reial. Pocs quadrats es tanquen tan bé.
Ministres a sou
Villar Mir mai va voler ser ministre però va acabar sent ministre i, a més, va captar a diversos ministres. L’empresari va saber llaurar bones relacions amb el poder legislatiu i l’executiu, arribant a tenir en nòmina a l’exministre del Partit Popular Josep Piqué, que ha exercit des de 2013 i fins a 2016 com a conseller delegat i vicepresident segon d’OHL. Dos milions d’euros es va embutxacar després de la seva sortida.
No ha estat Piqué l’únic exministre a sou de Villar Mir. Després que Aznar perdés les eleccions el 2004, va saber pescar entre els seus alts càrrecs. La sort va ser per Isabel García Tejerina, nomenada secretària general d’Agricultura a l’any 2000 i assessora en diversos ministeris. Després del seu cessament, Villar Mir la va contractar com a directora de planificació estratègica de Fertiberia i consellera de Fertial.
Mentre García Tejerina era consellera d’aquesta última companyia a Algèria, la societat hauria subornat amb gairebé 2 milions de dòlars a militars per instal·lar fàbriques d’amoníac. Tejerina va assegurar el 2018 que “en cap moment va tenir cap contacte” amb les persones investigades. En la mateixa peça que indagava en aquesta presumpta xarxa de suborns a Algèria estan imputats l’exambaixador Gustavo de Arístegui i el que va ser diputat del PP Pedro Gómez de la Serna, acusats de corrupció, suborn, blanqueig de capitals i organització criminal.
La porta giratòria funcionava en aquells anys a màxim rendiment… en els dos sentits: Tejerina, després de la victòria de Rajoy el 2011, va tornar a ostentar un càrrec públic. L’executiva dels fertilitzants va ser nomenada secretària d’Estat de Medi Ambient a les ordres de Miguel Arias Cañete, en aquests moments ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient. I va ser la pròpia Tejerina qui el va substituir al front del ministeri quan aquest va marxar a la Comissió Europea el 2014.
La caiguda del capitalisme d’amiguets
“Generacionalment, aquesta classe econòmica dirigent està en declivi, i Villar Mir simbolitza bé aquesta caiguda“, sosté Pedro Ramiro. Ho corrobora el sociòleg Rubén Juste, autor d’IBEX 35. Una historia herética del poder en España (Capitán Swing, 2017): “Aquestes lògiques empresarials van permetre la internacionalització d’empreses com la seva, però també han contribuït a la caiguda després d’entrar en un bucle perniciós que va acabar provocant que determinats personatges hagin acabat la seva carrera sepultats per deutes insostenibles“. Així, la mateixa setmana que el emèrit pagava des d’Abu Dhabi 678.000 euros per regularitzar la seva situació amb Hisenda, Villar Mir feia el mateix per saldar el deute de 129 milions d’euros que mantenia amb OHL , lliurant les societats Pacadar i Alse Park.
Ja el 2016, amb 85 anys, va abandonar la presidència d’OHL. En aquest càrrec el va substituir el seu primogènit, Juan Villar Mir de Fuentes, encara que va mantenir la presidència del holding d’empreses. A mitjan 2020, els Villar Mir van cedir la presidència de la constructora a l’empresari mexicà Luis Amodio, qui avui és, al costat del seu germà Mauricio, accionista de referència de la companyia. L’imperi, en decadència, va passar a mans estrangeres. Els deutes el van portar a l’abril a lliurar al Banc Santander obres de Rubens, Sorolla, Zurbarán, Goya i Murillo per pagar un crèdit que tenien amb l’entitat. “El seu final simbolitza això, una forma de fer negocis basada en la conxorxa, en un capitalisme de munteria, de llotges, de lobbies… Que no vol dir que vagi a acabar-se, però hi ha una substitució”, acaba Ramiro.
Catalunya Plural, 2024 
