El dilluns el diari ARA publicava un article d’Oriol Junqueras que, en qüestió de poques hores, sacsejava la comunitat mediàtica i política. Junqueras no demanava perdó per ser independentista, com molts dels mitjans d’àmbit estatal han volgut fer creure. Tampoc renunciava a la independència. De fet, el titular que més es va poder llegir era que “Junqueras rechaza la unilateralidad”. La paraula unilateralitat, tot i que planejava en tot l’article, no es mencionava ni una sola vegada.
A les portes dels indults, la sensibilitat és tan elevada i el moment polític és tan complex que tothom vol portar l’aigua al seu molí. Les paraules de Junqueras s’han d’entendre des de la valentia d’algú que diu allò que és, en una època on surt més a compte dir allò que voldries que fos. El que explicava en l’article el president d’ERC no era res que no estigués en la ment de molts, ni res que no pugui ser sostingut a través d’un raonament lògic ben simple.
Primer, Junqueras deia que “hem de ser conscients que la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana.”
Aquesta és la primera obvietat que, fins ara, no s’havia pogut dir amb veu alta. És evident que a la porció independentista que considerava, per exemple, que els resultats de l’u d’octubre gaudien de la legitimitat suficient per implementar unilateralment la República, se li oposava una porció igual o superior en el sentit contrari. De Junqueras a David Fernàndez, la gran majoria independentista accepta que la unilateralitat és inconcebible, i ho és per una senzilla raó: ningú ha estat mai capaç d’explicar com es fa. No és un problema de filiació política ni ideològica. És un problema estricte de realpolitik. L’independentisme no té ni la força física, ni la força de llei, ni la força de la diplomàcia per a forçar-la. A partir d’aquí, tot projecte polític que intenti vendre la unilateralitat com un projecte polític realitzable, ha de relacionar-se directament amb aquella cançó pròpia de l’època nadalenca: fum, fum, fum.
Segon, Junqueras afirmava que el projecte polític ha de ser el de la defensa de l’autodeterminació: “Defensem l’autodeterminació perquè volem que tota la ciutadania del nostre país, tota, pugui decidir si desitja que Catalunya sigui un estat independent en forma de república o si aposta per mantenir-se dins l’estat espanyol.”
De fons, el raonament de Junqueras per situar el debat al voltant del dret de l’autodeterminació en lloc de parlar de la independència com un fi en si és mateix és una estratègia coherent per tal d’aconseguir la independència. El dret a l’autodeterminació – que culminaria amb el referèndum d’autodeterminació –, gaudeix d’una majoria transversal en la societat catalana. La independència no. És més “senzill” (tot i que és molt complex igualment) aconseguir el referèndum que la independència – sense referèndum –. Ara bé, Catalunya no té el dret a l’autodeterminació. Si el tingués, l’hagués exercit, i això no treu el fet que Catalunya hauria de tenir la possibilitat a autodeterminar-se. És de fet una exigència d’alt valor democràtic que no s’hauria de limitar exclusivament a excolònies.
Però si la unilateralitat queda descartada, i el dret a l’autodeterminació és molt complicat d’aconseguir, què és el següent que queda? Doncs, com bé diu Junqueras en l’article, la via escocesa: “I avui seguim creient que la millor via per fer-ho, com sempre hem defensat, és la via escocesa. La via del pacte i l’acord, la via del referèndum acordat. És l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat. Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir.”
Aquesta via no implica una reformulació del dret internacional sinó un acord bis a bis entre Catalunya i l’Estat, de la mateixa manera que ho va fer l’executiu de Cameron al Regne Unit amb el d’Alex Salmon a Escòcia. Perquè, recordem, aquest va ser un acord puntual fruit d’unes circumstàncies concretes. En aquell moment, Cameron tenia una certa confiança – tal com mostraven totes les enquestes – en què el No guanyaria al Sí. Alhora, el pacte pel referèndum implicava que el SNP havia de renunciar a l’opció d’una segona pregunta en la qual es pretenia plantejar la possibilitat que Escòcia es quedés dins del Regne Unit però gaudint de majors competències. Què diu avui Boris Johnson, davant la demanda d’un nou referèndum? Doncs que seria “irresponsable” i “temerari”. Ni Regne Unit era l’utopia demòcrata abans, ni era és el paradigme d’estat totalitàri.
Junqueras sap que sense el suport de l’esquerra nacionalista basca, gallega i catalana, no hi hauria govern del PSOE. I sap que, una vegada els presos polítics surtin de la presó, el PSOE seguirà necessitant el seu suport. I de la correlació de forces favorables, en surten possibles escenaris avantatjosos.
Qui aprofiti l’ocasió per titllar de covard a Junqueras per argumentar que el que menciona implica una renúncia en termes de la lluita independentista, o es fa trampes al solitari o busca cínicament treure’n rèdits polítics. Perquè no es pot renunciar a allò que no es té. El que fa Junqueras és pensar com aconseguir-ho, un cop comprovat que el camí recte – per culpa d’un estat sorgit del postfranquisme i d’un govern que va preferir cremar el bosc a cuidar-lo –, donava a un carreró sense sortida.
Catalunya Plural, 2024 
