Soc lesbiana. Que jo recordi, ho he estat sempre. Però durant els 28 primers anys de la meva existència vaig lluitar amb totes les meves forces per no ser-ho. Sense gaire èxit, també he de dir. No ho proveu, no funciona. Jo vaig posar en mute el meu desig perquè volia ser normal. Però d’on havia tret jo que ser lesbiana no era normal?
1. Els adults em preguntaven sistemàticament si tenia nòvio. De mi no s’esperava altra cosa que no fos l’heterosexualitat. Al meu marc mental no hi havia cap altra opció possible i amb els anys vaig anar aprenent la lliçó: les nenes naixem, creixem, ens reproduïm amb homes, cuidem dels fills i la casa i morim.
2. Ser lesbiana volia dir ser lletja i masculina; i jo no volia ser ni una cosa ni l’altra. Gràcies, manca de referents, per fer que no veiés mai gaire lesbianes; ni en pantalla (Diana de Siete Vidas i para de comptar)
ni a la vida real.
- Jo volia ser una princesa i totes les de Disney eren, sorpresa, heteros. Totes eren guapites (era per la seva bellesa que agradaven a tothom) i totes tenien un objectiu claríssim: aconseguir casar-se amb un
maromo.
3. Prou bullying em feien a l’escola com per permetre’m el luxe de dissidir. Amb una orientació sexual no-normativa, a més. Especialment una que comportava renunciar a l’aprovació masculina. Si sent normal em costava sentir-me acceptada, fer-ho sent bollera era misión imposible.
I així vaig anar creixent. Amb un pòster i 28 fotos de la Chenoa penjats a dins l’armari (oh, the irony) de la meva habitació perquè la meva mare no me’ls deixava penjar a cap altre lloc. Fins que un dia vaig veure que no passava res per ser lesbiana. Que no em calia ser normal ni agradar a tothom. Molt menys a costa del meu desig. Ho dic així tal qual, però no va ser gens fàcil. El room escape més difícil de la meva vida. Si aquest mes de l’Alliberament LGTBI voleu sumar, no pressuposeu l’heterosexualitat de ningú; i encara menys la de les criatures.
Catalunya Plural, 2024 
