Fa pocs dies es reunia el G7 a la ciutat de Cornualla del Regne Unit. Johnson i la longeva Reina eren els amfitrions d’aquest reduït i excels club de les grans potències occidentals. Després dels quatre anys de trumpisme, la reunions han retornat a ser esperables i pacífiques, i només l’amfitrió s’ha permès algunes sortides de to sobre les conseqüències del Brexit.
El G7 va néixer l’any 1973 i és format pels Estats Units, el Canada, el Japó, França, Alemanya, Itàlia i el Regne Unit i, des de fa uns quants anys, compta amb la presència dels dos líders de la Unió Europea. Anys després de la caiguda del mur de Berlín, Rússia —l’any 1998— va entrar a formar part d’aquest grup, que va abandonar com a conseqüència de la guerra de Crimea (2014). Els membres del G7 representen aproximadament el 65% de la riquesa mundial i durant molts anys, pràcticament durant més de cinquanta anys, han estat el motor principal de l’economia mundial controlant-ne els fluxos.
L’any 1999 es va crear el G20, que agrupava els països del G7 més Rússia, la Xina, el Brasil, Mèxic, Corea del Sud, l’Índia, Indonèsia, Turquia, l’Aràbia Saudita, Sud-Àfrica, i la Unió Europea. El G20 és l’espai de trobada anual —amb un clara dimensió econòmica—de les economies occidentals amb les emergents.
En el 2009, a la ciutat del centre de Rússia, Iekaterinburg, es va produir la primera i més emblemàtica reunió constituent del BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-Àfrica). Rússia ja s’havia recuperat dels anys crítics i caòtics posteriors a la caiguda de la Unió Soviètica (1991), la Xina ja emergia com una nova potència mundial convertint-se en la gran fàbrica del món, el Brasil venia de l’època daurada de Lula da Silva, l’Índia anava agafant —cada vegada més— una important empenta econòmica i Sud-Àfrica s’hi incorporaria una mica més tard. BRICS era la resposta al G7. Països, amb l’excepció de Rússia, que havien estat colonitzats i controlats pels europeus, i el Japó, que havien passat molt anys de gran crisi econòmica i que a partir dels inicis del nou segle s’havien industrialitzat i emergien com a noves potències.
Si durant la segona meitat del segle xx el món havia estat controlat per dues superpotències —el món bipolar—, amb la caiguda del mur de Berlín i la subsegüent caiguda de la Unió Soviètica, els Estats Units d’Amèrica s’havien convertit en la gran potència del món, i fins i tot el conegut intel·lectual nord-americà Francis Fukoyama postulava temeràriament el final de la història com el resultat de l’aclaparadora victòria del capitalisme americà. Però el món és, feliçment, molt més complicat, complex i ric, i progressivament aquest pol de poder començaria a esquerdar-se —la imatge icònica és la caiguda de les Torres Bessones a Nova York— amb l’emergència del terrorisme internacional, l’enfrontament amb el món àrab, la recuperació de Rússia i l’inversemblant desvetllament i desenvolupament de la Xina.
Així, doncs, el G7 amb els Estats Units al capdavant s’ha trobat amb un oest i un sud que volen participar de les decisions econòmiques i polítiques del món. Uns països que volen aconseguir una millor i més equitativa distribució de la riquesa mundial. Hi ha una dada que mostra el desequilibri del repartiment de la riquesa del món, i és la següent: el G7 representa el 10% de la població mundial, el quasi 50% del PIB mundial i —atenció!— el 75% de la despesa social del món. Amb la Xina al capdavant, seguida de Rússia, el món deixa d’estar sotmès als interessos únics del món occidental i lidera una revolta per a canviar les normes de joc de les relacions internacionals.
Es ben cert que la majoria d’aquests països emergents tenen greus problemes de desigualtats en el seu interior que afecten i afectaran més les seves polítiques de cohesió social i, alhora, la Xina, encara sota el control del Partit Comunista Xinès, i Rússia, movent-se cada vegada més cap un règim autoritari, queden lluny dels models liberals occidentals, respectuosos amb els drets humans bàsics. No obstant això, i especialment si ens referim al gegant asiàtic que ha estat capaç de treure centenars de milions de persones de la més estricta pobresa, s’ha d’anar amb compte a voler jutjar els seus processos polítics amb ulls estrictament occidentals.
Ens trobem ara en un món multipolar en què apareixen, però, els vells reflexos de l’època bipolar, especialment entre el G7 amb l’OTAN i la Xina i Rússia. Amb tot, aquests blocs son més precaris del que sembla: hem vist durant el trumpisme que el bloc occidental és un bloc fràgil i que la Xina i Rússia, malgrat les aparences, han tingut i tenen potencials conflictes de veïnatge que fins i tot em fan pensar en un possible retorn de Rússia al G7, quan algun dia, en el futur, s’acabi l’etapa Putin. La Xina esdevindrà una gran potència mundial perquè amb 1.400 milions de ciutadans es convertirà, ben aviat, en la primera potència econòmica del món i voldrà estendre la seva capacitat d’influència per tots els continents.
He tingut la sort de viatjar en diferents ocasions a la Xina en els darrers anys i he pogut experimentar, en directe, el miracle xinès. Un miracle inversemblant i inèdit. Una combinació del capitalisme més salvatge, el control polític de la població i la cultura confuciana que permet una eficàcia sense precedents en el desenvolupament econòmic.
Una de les conclusions del G7 és el projecte «Reconstruïm millor el món» (Build Back Better World o B3W), que vol desplegar un multimilionari projecte d’infraestructures per a competir amb la nova Ruta de la Seda de la Xina i la seva influent presència, més enllà d’Àsia, a Àfrica i a l’Amèrica Llatina. El G7 l’assenyala com el seu principal competidor.
Les relacions internacionals durant segles han estat assentades en el principi de l’interès nacional. Només s’arribava a un acord internacional sòlid si l’interès nacional sumava esforços amb l’interès de l’altra part. De fet, el naixement de la CECA és la resposta cooperativa d’interessos nacionals després de la sagnant II Guerra Mundial i ha estat el millor invent per a aturar les guerres europees, després de segles de confrontació. La lògica de la confrontació torna a aparèixer en la cimera del G7. El perill, l’enèmic, es diu la Xina, un país que podria amenaçar els països occidentals. La meva pregunta és molt senzilla: no seria millor asseure’s per a cooperar per a fer un món millor i no competir? ¿El G7 no pot asseure’s amb la Xina, compartint les oportunitats i amenaces que tots vivim per a entendre que els desafiaments depassen les fronteres nacionals o regionals? Serem capaços de no cometre errors passats i sabrem projectar camins futurs?
Davant la paràlisi de les Nacions Unides, els grans països del món que marquen de debò l’agenda internacional han de treballar al servei dels seus interessos nacionals, regionals i, també, globals. Existeix un sol món. Les amenaces, començant pel canvi climàtic, són immenses: no ens pertoca canviar de paradigma? Podem cooperar?
Catalunya Plural, 2024 
