La primera vegada que vaig agafar el tren jo sola tenia setze anys. Abans només l’havia agafat fet amb l’escola alguna vegada, i poc més. Aquell dia estava molt nerviosa, ja que havia quedat amb un noi que feia poc que ens coneixíem i que m’agradava molt. Ell vivia a Girona. Abans d’aquesta cita havia vingut un parell de vegades a Granollers a veure’m, però aquell dia em va dir que quedéssim a Maçanet perquè ens quedava a la meitat del camí, i així era millor pels dos. En entrar al tren el meu sentiment era d’incertesa. Mai havia viatjat tan lluny, i menys sola.
Quan vaig arribar a Maçanet vaig veure un noi assegut esperant, i, en identificar que era la persona per la qual havia fet aquell viatge tan anguniós em vaig alegrar moltíssim. Però, per què estàvem en aquella estació perduda? Vaig preguntar-li si sabia d’algun lloc on anar a prendre alguna cosa. Ell es va sorprendre, i amb un to d’ironia em va dir: “benvinguda al nostre ghetto”. Mentre buscava el significat d’aquestes paraules van aparèixer més joves negres; vaig girar la vista cap a la porta i vaig veure un grup de noies que estaven festejant amb altres nois. Em vaig quedar de pedra: què feien aquesta gent a una estació en mig d’un bosc?
Vaig estar observant la situació fins que una noia em va cridar i em va dir que entrés en un tren que estava parat. Hi vaig entrar i li vaig preguntar si estava bé el que fèiem, i ella em va agafar les mans i em va dir; “tranquil·la, falta una hora perquè marxi aquest tren, nosaltres sempre estem aquí dintre per escoltar música o per ballar els nous passos africans sense que ens molesti ningú”. La seva resposta em va fer pensar molt.
En aquell moment els joves racialitzats no podíem entrar a les discoteques. Quan anaves amb un grup d’amics blancs corries el risc que et fessin fora simplement pel color de pell, i això va fer que la primera generació de fills d’immigrants busquessin altres alternatives per poder sortir com qualsevol altre jove. Així va ser com van començar els “suares” unes festes on només hi havia joves racialitzats que es feien cada dos dissabtes al mes. Cada festa tenia una temàtica diferent. Aquestes festes eren l’únic espai on podíem sentir-nos totalment segurs; tothom que hi anava portava les millors gales, la música que posaven eren els millors hits negres d’aquell moment – R&B, Coupé decalé, Hip-hop, i altres gèneres musicals que feien que ens sentíssim orgullosos de les nostres arrels africanes –.
Però tota aquesta fantasia era una farsa. Com sempre, estàvem dins d’un sistema que ens volia lluny de tot,i ja els hi anava bé que féssim aquestes festes per tenir-nos tots controlats. No ens volien barrejats amb la societat blanca. De fet, en el meu poble la discoteca que anaven les meves amigues blanques es deia “cómeme mi xumino negro”: imagina’t com ens sentíem nosaltres veient aquest rètol gegant cada vegada que passàvem! Des de fora sentíem la música afro mentre nosaltres, sent negres, no ens deixaven entrar. Els joves racialitzats hem hagut de sentir molts comentaris de l’estil: “tu aquí no pots entrar”, o “no ets el perfil d’aquesta discoteca”; fins i tot el meu germà petit Dembo li van dir que no podia entrar pel seu cabell.
Anys després penso amb la resposta d’aquella noia de Maçanet i em fa confirmar que els joves racialitzats estàvem buscant amb ànsies un lloc segur on poder sentir una mica d’escalfor. Vam viure una adolescència aïllats i envoltats d’una societat racista que no ens deixava poder accedir als llocs d’oci. Sembla que en aquells moments la interculturalitat feia por. Però sense adonar-nos aquesta resistència social ens va fer més forts, perquè a nosaltres ens era igual que fos a l’estació de Maçanet o en mig d’una discoteca, l’important era que estàvem junts, i havíem de carregar forces perquè inconscientment sabíem que érem la primera generació i això volia dir que hauríem de lluitar i ser uns referents per les generacions futures. Han passat deu anys de tots aquests fets, però encara veig a les notícies que molts locals d’oci encara tenen molts prejudicis.
SOS Racisme va comunicar que un 17% de les denúncies rebudes al Servei d’Atenció i Denúncia fan referència a vulneracions del dret d’admissió als locals d’oci nocturn.
Aquestes dades fan que pensi amb la Carme de fa deu anys, que ni tan sols es plantejava que aquestes persones que ens deien que no podíem accedir els locals d’oci estaven vulnerant els meus drets. Avui dia tots som conscients d’aquestes injustícies i no volem callar: els joves racialitzats estem més units que mai.
Avui dia hi ha molts joves que han decidit compartir les seves experiències per intentar erradicar aquests fets com per exemple el gran Cheik Drame o la Kaire Ba, dos activistes antiracistes que ens ensenyen des d’una manera empoderada que no hem de tenir por a denunciar i a dir en veu alta que el racisme no ens pararà a l’hora de sortir de festa.
Catalunya Plural, 2024 
