Dilluns 14 de juny de 2021. Segundo, veí del barri de Sants a Barcelona, després de perdre el seu treball i tota mena de prestació, es tira per la finestra davant la comitiva judicial. Desesperat, prefereix perdre la vida que ser desnonat sense alternativa residencial on continuar vivint. Divendres 18 de juny, Puerto del Rosario, Fuerteventura. Un home de 48 anys, es penja de la barana del soterrani de l’edifici on residia, després de ser desnonat per no poder pagar el lloguer. Dos suïcidis per desnonament que reobren la capsa de Pandora.
El drama dels desnonaments, ja dura massa. Un problema social, que malgrat tenir la seva explosió mediàtica en 2012, va començar molt abans i mai ha cessat. Una realitat que s’ha cobrat més d’un milió de víctimes, per molt que s’hagi intentat silenciar durant anys. Per desgràcia, la pandèmia i la nova crisi econòmica derivada de la COVID-19, ha tornat a posar els desnonaments en el centre del debat, tant social com polític. La crisi econòmica de 2008, l’estafa hipotecària, la bombolla dels preus del lloguer, al costat d’una legislació pensada per a afavorir al sistema financer i desprotegir a la ciutadania, es va reflectir en un augment dels problemes relacionats amb l’habitatge, com l’exclusió residencial, la pobresa energètica i els desnonaments. Des de llavors, l’impagament del lloguer o de la hipoteca i la pèrdua de l’habitatge són actualment qüestions socialment rellevants, que porten a greus problemes de salut, tant físiques com mentals, derivats de l’ansietat generada davant la pèrdua, primer del treball i un temps després de la llar.
Una situació, que a causa de la falta de solucions per part dels poders públics, pot durar anys, moltes vegades amb menors o majors dependents, minusvalideses o malalties cròniques en la família. L’estrès generat per l’emergència residencial, frega la desesperació i augmenta el risc de la ruptura familiar davant aquesta situació límit.
Suïcidis per desnonament
El suïcidi és la primera causa de mort violenta a Espanya, en part provocat per situacions econòmiques. Lamentablement, l’Institut Nacional d’Estadística, no facilita dades desagregades sobre les causes del suïcidi, per la qual cosa no existeixen xifres fiables sobre el percentatge de suïcidis per desnonament sobre el total de suïcidis. Sí que sabem que han augmentat, superant els 3.600 anuals.
Davant aquesta desinformació, ens hem de quedar amb els que han tingut una certa difusió en mitjans de comunicació. Sempre seran menys, tenint en compte la realitat i les situacions que succeeixen en total invisibilitat. Així i tot, fent cert seguiment, trobem més de mig centenar d’articles sobre persones, que desposseïdes del seu futur s’han aferrat a la mort com a única sortida.
Un tema difícil de tractar, que durant anys han estat tabú o una cosa vergonyosa del que millor no parlar. El silenci per resposta impedeix arribar al problema de fons i poder afrontar les solucions que l’evitin. En una societat que tendeix a la culpa individual, és important visibilitzar els suïcidis i agafar consciència. Però sobretot cal sortir de la desesperació individual i buscar espais col·lectius on agafar la força per a sortir del pou i viure.
Les primeres notícies trobades de desnonaments per suïcidi, daten de 2012. Vides esbiaixades pel denominat genocidi financer, com les de José Miguel (54 anys) que es va penjar en Granada hores abans de ser desnonat o la de Victòria (52 anys, Màlaga) que es va llançar des del balcó del seu apartament, tres dies després de rebre una ordre de desnonament per impagament de la hipoteca.
En 2013, des de Psicòlegs sense Fronteres, afirmaven que “A l’Estat el molesta molt que els suïcidis s’hagin fet públics, però ja és hora que assumeixi que en la població hi ha un nou grup de risc i és el de les persones amenaçades de ser desnonades i que únicament veuen la mort com a sortida”.
Desnonaments i salut
Malgrat la falta de dades sobre suïcidis per desnonament, sí que hi ha molts estudis que demostren com la pèrdua de l’habitatge habitual comporta canvis negatius per a la salut física i psicològica de les persones que la sofreixen, agreujant-se en les fases més avançades del procés i associat a la seva durada.
Els desnonaments constitueixen una font d’estrès crònica i aguda, derivada de sentiments d’inseguretat, culpa i vergonya, estigma, por i pèrdua de control sobre la mateixa vida, l’estatus social, i el capital social i familiar. També s’ha posat de manifest l’efecte dels processos de desnonament sobre els aspectes físics de la salut; específicament, s’associen amb una pitjor salut percebuda i amb un augment de la hipertensió i dels problemes cardíacs. Així com un augment dels estils de vida no saludables, com el consum de tabac i alcohol, com a mecanismes per a afrontar l’estrès i el sofriment.
Un estudi realitzat en 2016, per científics de la Universitat de Granada (UGR), juntament amb investigadors de l’Escola Andalusa de Salut Pública de Granada, va revelar que el 88% dels desnonats presenten puntuacions patològiques en ansietat i el 91% presenta puntuacions patològiques en depressió. Un 68,4% de les persones en procés de desnonament presenten totes les característiques de l’estrès posttraumàtic. Aquesta síndrome afecta els qui han passat per alguna experiència vital d’extrema gravetat i té conseqüències duradores sobre la salut mental.
En tots els casos s’observen diferències de gènere, i són les dones les que presenten nivells més alts. Si bé no existeixen diferències entre homes i dones en els nivells d’estrès percebut.
Així ho retrata l’informe sobre Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020, elaborat per la PAH de Barcelona, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori DESC, Enginyers Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Aquest treball constata que la situació de crisi permanent fa que el 88% de les dones enquestades i el 71% dels homes pateixin una mala salut mental.
Les dades indiquen que un dels problemes més greus, encara que també més invisibilitzat, relacionats amb l’emergència residencial és la deterioració de la salut mental, que podem associar directament amb els suïcidis, el risc dels quals augmenta en més de quatre vegades entre les persones afectades per l’habitatge.
La història es repeteix
Durant el període 2010-2013, impulsada per la PAH, una majoria social i política amb més d’un milió i mig de signatures, va donar suport a la ILP Hipotecària per a, entre altres coses, acabar amb els desnonaments i les execucions hipotecàries.
En el moment de lliurar les signatures, governava el PP amb Mariano Rajoy de president, després de la derrota del PSOE en les eleccions generals del 20 de novembre de 2011. Malgrat els esforços realitzats, des de la PAH eren conscients que el nou govern, igual que l’anterior, s’oposava a la ILP. La prova més gran d’això, era el bloqueig sistemàtic que tots dos partits polítics ja van realitzar en 2010 per a impedir que la iniciativa popular no pogués recollir ni una sola signatura.
La ILP es debatia el 12 de febrer de 2013. Davant la sospita que el PP anava a utilitzar la seva majoria absoluta per a votar en contra, es va realitzar una campanya d’enviaments massius de correus electrònics al partit per a exigir que es posicionés a favor. El nombre de mails va aconseguir el milió. No obstant això, el succés que va provocar un viratge dels esdeveniments, va ser el tràgic suïcidi ocorregut a Calvià, Mallorca, d’una parella d’ancians que temien ser desnonats. Aquest esdeveniment va ocórrer el mateix 12 de febrer, provocant una gran pressió mediàtica i digital que no va deixar més opció al PP que acceptar el tràmit de la ILP.
Finalment el PP optaria per desvirtuar el contingut de la ILP Hipotecària i apostar per una mera rentada de cara: la Llei 1/2013, que introduïa algunes millores per a acollir-se al Codi de Bones Pràctiques, decretat en 2012. Mesures per a aturar els desnonaments en alguns casos o la limitació dels interessos derivats del retard del pagament de la hipoteca. Mesures que a penes han modificat el nombre d’execucions hipotecàries.
Període 2020-2021, arriba la crisi sanitària i els desnonaments com a protagonistes. El Govern liderat per Pedro Sánchez en coalició amb Unidas Podemos, decreta una sèrie de mesures insuficients per a frenar els desnonaments en pandèmia. Malgrat les rotundes afirmacions del president i alguns ministres, sobre la paralització de tots els desnonaments, aquests continuen. La pressió social aconsegueix algunes millores en el decret i allargar-lo mínimament en el temps, encara que continua sent insuficient en forma, en fons i en durada.
Queda per veure els efectes de la pandèmia en desnonaments, ja que els produïts en 2020 continuen sent de famílies amb vulnerabilitat a la COVID. Les previsions són aterridores, només cal veure els desnonaments durant el primer trimestre de 2021: augmenten els desnonaments, tan hipotecaris com per impagament de lloguer, amb un total de 10.961. Un augment del 13,4% respecte al primer trimestre de 2020, en el qual no hi havia absolutament cap mesura de protecció per a evitar aquesta sagnia social, cosa que avui dia se suposa que sí. Una mostra de la ineficàcia del decret actual.
Malgrat el clam social i de les esgarrifoses xifres, el Govern, en plena elaboració d’una Llei que hauria de garantir el dret a l’habitatge per primera vegada en 42 anys de democràcia, continuava anunciant mesures que per a protegir el sistema financer i no es veia cap avanç per a acabar amb els desnonaments.
De nou, com va passar en 2013, han hagut de morir dues persones, perquè una setmana després, el ministre de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, José Luis Ábalos, anunciï que no habilitarà més pròrrogues del decret antidesnonaments que expira el pròxim 9 d’agost. En el seu lloc, aprovarà un nou decret per a protegir de manera estructural a les famílies vulnerables sense alternativa residencial fins que tiri endavant la Llei pel Dret a l’Habitatge. “Tractarem d’avançar via reial decret el que tenim previst en la llei d’habitatge, de tal manera que no sigui una pròrroga d’una situació excepcional, sinó que sigui ja estructural, encara que en aquesta part ens avancem a la mateixa llei, que evidentment trigarà més temps en el seu debat”, ha anunciat el ministre.
És molt greu que persones vulnerables siguin empeses a llevar-se la vida per a poder posar una mica de llum a la foscor en la qual viuen centenars de persones cada dia. Com sempre, les intencions polítiques per a posar solucions, arriben tard per no fer cas a les proclames i necessitats de la gent, articulades a través dels moviments socials que donen veu a la realitat i propostes per a canviar-la. Falta per veure què és el que tenen pensat i esperar que no sigui una nova rentada de cara insuficient, com en el seu moment van ser les mesures del PP.
Culpables i falta de responsabilitats sense càstig
Podem parlar de l’emergència residencial (tema per a una altra anàlisi en profunditat) com a causa directa de tot l’exposat fins aquí. Però cal anar més enllà i marcar als culpables que surten impunes davant tant de suïcidi, o el que realment són, assassinats provocats per un sistema corrupte. Polítics, banquers, jutges, administracions públiques, fons d’inversió, especuladors, policies, comitives judicials, tots amb la seva connivència són culpables.
A Espanya poden portar-te a perdre la vida, que no passa res perquè són formes legals d’actuar. La justícia no investigarà les causes perquè el succeït és legal. No importa que sigui una legislació criminal que atempta contra la Declaració dels Drets Humans o contra la Constitució, aquesta que diu que tot espanyol té dret a un habitatge digne i que seran els poders públics els que vetllaran i desenvoluparan les mesures necessàries per a evitar l’especulació. La mateixa Constitució que també parla de l’expropiació forçosa de la propietat privada per causa justificada d’utilitat pública o interès social.
L’article 143 del Codi Penal tracta sobre el delicte de la inducció i auxili al suïcidi. El dia que després d’un suïcidi per desnonament s’investiguin les causes i se sent en els tribunals als principals responsables de tanta mort evitable, per a defensar als que menys té, aquest dia podrem parlar de justícia i amb sort aquest país començarà a canviar.
Mentre, l’única manera que tenim de salvar vides, és col·lectivitzar els problemes, sumar-nos a espais comuns com els generats pels moviments socials. Espais que des del suport mutu i la força col·lectiva, contraresten la desesperació i la impotència davant tanta desolació. Tornant al pobre Segon, que citem al principi i per posar un exemple, si hagués estat abrigallat per qualsevol dels col·lectius d’habitatge que hi ha a Barcelona, el dia que sol i al límit va mirar a la mort a la cara, puc assegurar sense risc a equivocar-me que encara estaria entre nosaltres.
Catalunya Plural, 2024 
