Els defensors dels indults als líders independentistes empresonats són optimistes sobre la nova etapa que s’obre en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol. Entre els partidaris d’aquesta mesura de gràcia hi ha independentistes i no independentistes. Com també entre els contraris als indults hi ha secessionistes i unionistes. La que ha pres Pedro Sánchez és una iniciativa necessària i imprescindible per estovar el conflicte polític català. Però aquest és molt lluny de resoldre’s encara que els aparells de propaganda del PSOE i d’ERC pretenguin albirar un horitzó ple de noves oportunitats i esperances.
Si recordem les lliçons de la Història –una gran mestra amb alumnes desmemoriats— veurem que les enormes dificultats de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya no van començar amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i que difícilment acabaran en la taula de diàleg que els partits centrals de Catalunya i Espanya volen obrir a Barcelona i a Madrid. Des de fa gairebé 200 anys, el catalanisme (llavors no es deia així, sinó “provincialisme”) ha aixecat moltes suspicàcies a Madrid; entenent per Madrid no els madrilenys ni, per extensió, els espanyols no catalans, sinó els alts funcionaris de l’Estat i els màxims representants institucionals, començant per la monarquia borbònica. El problema mai ha estat el “Madrid villa” (els vilatans), sinó el “Madrid corte” (els cortesans), un nombrós col·lectiu endogàmic que no ha entès mai ni tan sols, per exemple, que en un país es puguin parlar diverses llengües i molts dels seus parlants se segueixin considerant del mateix país o que les demandes dels burgesos catalans al segle XIX per impulsar la revolució industrial repercutirien en el desenvolupament econòmic de tot Espanya. Fins i tot ara, al segle XXI, molts règims, guerres i dictadures després, és descomunal la desconfiança envers tot el que provingui de Catalunya a l’aparell de l’Estat, els poders fàctics, les grans corporacions empresarials i bancàries i els creadors d’opinió pública instal·lats a la capital del regne.
I això també passa en sentit invers. La famosa desafecció creixent entre els catalans de la qual va alertar –sense que ningú li fes cas a Madrid— algú gens sospitós de separatista com l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, ha anat augmentant en els darrers anys. Fins i tot ha arribat a sorgir sense complexos en determinats cercles un supremacisme inèdit des de feia molt de temps en el catalanisme. Pocs s’haurien aventurat a pronosticar fa 15 anys, quan es va aprovar en referèndum l’Estatut de Miravet, que la meitat dels catalans votarien partits independentistes i que aquests assolirien la majoria absoluta del Parlament.
De què es parlarà a la taula de diàleg? Si les forces independentistes majoritàries volen reivindicar l’amnistia i la celebració d’un referèndum, i el Govern espanyol assegura que de cap de les maneres es podrà plantejar el dret d’autodeterminació a través d’una consulta, sobre què es debatrà?
El maniqueisme està molt estès en els darrers temps, sobretot a les sobrevalorades xarxes socials. Per als portaveus de la dreta espanyola, des que s’han concedit els indults, o fins i tot abans, els socialistes, els comunistes i els independentistes són el mateix dimoni amb cares diferents. Per a molts independentistes, Pedro Sánchez és tan feixista i anticatalanista com el PP o Vox. Si intentem observar la realitat més amb el cap que amb les vísceres, no es pot afirmar que l’actitud de l’actual Govern espanyol envers el processisme sigui el mateix que la desenvolupada per Mariano Rajoy. Encara que sigui perquè aquest no va necessitar els vots a les Corts per mantenir-se al poder i aquell sí. De la mateixa manera, és obvi i ja s’hi han estès prou els mateixos columnistes independentistes, no actua d’igual manera al capdavant de la Generalitat Quim Torra que Pere Aragonès.
Diàleg, no; negociació
Des dels temps de Felipe González, els socialistes han conduït les relacions amb els nacionalistes catalans amb millor tacte que els conservadors, llevat de la curta etapa que va obrir José María Aznar amb el pacte del Majestic, una manera de convertir la necessitat de vots a les Corts en una suposada virtut pactista. Catalunya ha suposat sempre un maldecap per als dirigents polítics espanyols des de la mort de Ferran VII, siguin tradicionalistes carlins o progressistes federals, conservadors o liberals, lerrouxistes o frontpopulistes, populars o socialistes. Però, davant del mateix problema irresolt, els uns han apostat per l’entesa o, més sovint, la puntada de peu cap endavant (aquelles pluges d’inversions milionàries que triguen dècades). I els altres han optat per la imposició o, de tant en tant, la puntada de peu al cap (1-O). González, Zapatero i ara Sánchez han preferit sempre oferir la pastanaga, encara que sigui ‘ad calendas graecas’, que la fuetada, més practicada per Aznar i Rajoy, llevat de comptades excepcions, quan vivia –i apretava– CiU. Tanmateix, en qualsevol dels casos, ni uns ni altres han aconseguit satisfer les reivindicacions no només dels secessionistes més hiperventilats –fet comprensible— sinó sovint tampoc dels moderats i assenyats representants de l’empresariat català, com demostren els constants actes reivindicatius de la patronal barcelonina, gens sospitosa de vel·leïtats separatistes, que s’ha afartat de reclamar més inversions en infraestructures i un millor tracte fiscal en el territori espanyol que produeix una cinquena part de la riquesa del país i està poblada també per un de cada cinc espanyols.
Tornem a la famosa taula de diàleg. S’hauria de parlar de negociació; no de diàleg. Es pot dialogar, parlar i xerrar de futbol, del temps i de si els catalans són més o menys simpàtics. Però el conflicte no es resol amb tertúlies sinó negociant; oferint i demanant. Què proposaran uns i altres en la famosa taula? Els meus pronòstics no són gaire optimistes. La taula de diàleg (o taules, perquè també s’ha proposat una segona plataforma paral·lela en la que estiguin presents tots els partits de la Ciutadella) no ens durà gaire lluny. Estic segur que uns i altres ho saben, encara que no els interessa admetre-ho. No tenen altre remei que seure’s encara que siguin conscients que no durà enlloc. Parafrasejant el que es diu sobre les comissions parlamentàries, si vols que quelcom no s’arregli, crea una taula de diàleg. La política és escenificació. Veurem polítiques de gestos, somriures, documents, discursos… I fugides cap endavant que duraran just fins a la propera convocatòria electoral, a Catalunya o a Espanya. Llavors, tot decaurà i es tornarà a l'”endavant les atxes” a un costat i l’altre. No serà la primera vegada que passarà, oi?
Un empat etern
Una vegada comprovat el fracàs (mai reconegut) del “tenim pressa” i “unilateralitat sí o sí”, Esquerra ha virat el timó cap al pujolià “peix al cove”, mentre els puigdemontistes creuen els dits perquè no s’arribi a acordar ni sobre el color de les cadires de la taula. Els socialistes, per la seva banda, després d’apostar a favor dels indults i arriscar-se a la incomprensió de part de la seva militància i del seu electorat tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, dilataran el màxim de temps possible les trobades i encara més qualsevol mena de pacte. Sánchez sap que la dreta, que no té res a perdre a Catalunya, s’enfila a les enquestes en cada concessió que es fa a la Generalitat.
Els indults han reduït la tensió. Han estat molt més ben rebuts a Catalunya que a la resta d’Espanya. Poden congelar el processisme i deixar l’unilateralisme en ‘stand by’. Però no és ni molt menys el principi de la fi del conflicte polític. L’empat entre independentistes i no independentistes perdurarà molts anys més. Potser, només potser, la celebració d’un referèndum sobre un acord institucional, gairebé amb rang de nou Estatut, que representés una ampliació considerable de les competències i el finançament de l’autogovern podria convèncer alguns electors a abandonar les tesis independentistes i trencar la situació de taules. O, en sentit contrari, el desacord podria fer ampliar encara més la base d’ERC, Junts i la CUP i trencar la situació de taules d’escac. Però aquest pacte, si s’arribés a assolir a la taula, hauria de saltar tants obstacles a les Cortes i el Tribunal Constitucional i superar tantes enveges a la resta de les autonomies, que, ara per ara, sembla clar que el que els pragmàtics Sánchez i Aragonès consideren més assenyat i realista per continuar a la Moncloa i a la plaça de Sant Jaume és seguir la vella i consoladora estratègia del “qui dia passa, any empeny”. Després de tantes decepcions d’uns i altres, esperar gaire més és ingenu.
Catalunya Plural, 2024 
